Segons les Nacions Unides, cada dia són assassinades unes 137 dones en el món com a conseqüència directa de la violència masclista, cada 4 minuts una dona és violada en qualsevol racó del món i milers de nenes són casades de forma forçosa cada any. La veritat és que em podria passar pàgines senceres donant xifres esgarrifoses sobre la violència que s’exerceix sobre la dona en tots els àmbits i països, però em centraré en les dades que he donat fins ara.
Foto de @metooethiopia
Les dones no ens queixem, com deia el documental de TV3 (De què es queixen les dones), sinó que reivindiquem els nostres drets: igualtat, respecte i, sobretot, el dret a la vida. Volem viure dignament. Ens hem unit totes per combatre un enemic comú; el patriarcat. No volem seguir caminant pel carrer tement cada ombra que la lluna projecta sobre l’asfalt o la sorra, no volem que ens cridin improperis pel carrer, que ens assetgin per les xarxes o ens segueixin fins a casa, que les nostres parelles ens apalissin sota la impunitat jurídica, cobrar menys que els nostres companys de feina per fer exactament la mateixa tasca, que ens acomiadin per estar embarassades, etc.
No ens falten motius per lluitar, però de vegades necessitem una gota al desert per començar la tempesta. L’any 2006 l’activista nord-americana Tarana Burke va començar el moviment #metoo per lluitar contra l’assetjament sexual i el 2017 l’actriu Alyssa Milano va popularitzar el moviment explicant el seu cas i animant a altres dones a explicar les seves històries. Les xarxes es van omplir de milers de relats esgarrifosos d’abusos sexuals i assetjament. El hashtag #metoo compta amb més de 500.000 participacions fins ara.
Les estudiants de Sud-àfrica van començar un moviment que va quallar millor, en el seu context, que el #metoo; #stoprapeculture. Va començar a les xarxes per visibilitzar i forçar les autoritats a donar una resposta a totes aquelles dones que eren violades als campus universitaris. De les universitats es va anar estenent a més sectors socials, perquè la cultura de la violació es troba en qualsevol lloc i treball. És un mal que afecta tot un sistema que no és capaç de protegir les víctimes ni castigar els agressors, perquè el sistema és el patriarcat.
Partint d’aquestes onades de dones valentes que explicant les seves històries van visibilitzar un problema que fins llavors havia estat tabú, moltes altres van voler unir les seves veus al moviment animant als seus compatriotes a compartir també successos de la vida. Així van sortir el #metoo Brasil, Argentina, Xina, Índia, etc. Al gener de 2019 una pàgina d’Instagram (@shadesofinjera) va iniciar el #metoo Etiòpia per animar les dones d’aquest país a compartir les seves històries. En poques hores, moltes dones van enviar els seus relats d’abusos.
El meu pare ens ha estat fent aquesta merda a la meva germana i a mi durant ANYS durant la nostra infància, adolescència i fins i tot en l’edat adulta. I quan finalment vam tenir el coratge per fer-hi front, ell, sense immutar-se, va dir simple, calmadament i despreocupadament: “… és comú”.
(Testimoni anònim)
“Misaye”, em va xiuxiuejar usant el nom que usava la meva família per cridar-me, fent que la pudor de la seva boca anés cap a les meves fosses nasals mentre els seus dits arribaven al seu destí. Em va sobresaltar completament desperta.
(Fragment d’un testimoni anònim)
Hi ha molts relats com aquests en la pàgina d’Instagram de @shadesofinjera. Moltes dones ens expliquen que van patir abusos per part de persones properes; oncles, avis, cosins, germans i pares. Si ja és difícil parlar d’una violació, el fet que el dany hagi estat provocat per un familiar encara agreuja més la situació, ja que es torna un tema més tabú del que ja sol ser. A més, hem d’afegir-hi les dificultats que es tenen quan una dona va a denunciar i la jutgen a ella en comptes de l’agressor.
Fa uns mesos els diaris locals es van omplir d’articles sobre unes dones índies que s’havien organitzat per boicotejar casaments infantils. L’Índia no és l’únic país amb aquesta pràctica, són molts els països on encara s’arreglen casaments entre senyors i nenes. Etiòpia encara no ha pogut frenar aquesta atrocitat, tot i que és una pràctica prohibida, les autoritats tanquen els ulls davant aquesta vulneració dels drets de la infància. Quan els polítics fallen, totes hauríem de fer com les dones de l’Índia i fer canvis en el nostre entorn, no hem de naturalitzar el que clarament és un succés terrible.
Des del moviment #metooethiopia s’ha demanat en nombroses ocasions que el govern etíop prengui part en aquesta tendència i impulsi canvis per protegir les dones i les nenes. Cap país hauria de tenir unes polítiques que exclogessin els seus ciutadans. On el patriarcat és norma, la lluita és un deure ciutadà.
Gràcies a l’acció d’una persona preocupada per conèixer totes aquestes vides invisibles, moltes dones han pogut comprovar que no estan soles, que totes ens trobem davant d’un mateix enemic i un mateix mal. A hores d’ara, la nostra revolució és imparable. Com cridàvem el 8 de març, “la por canviarà de bàndol”.
Bezawerk Oliver
