“Vull tornar al meu país!”
La petició ja és tota una declaració de principis: “al meu país!”. Cinc anys després d’aquesta primera petició clara i contundent, repetida amb insistència cada any, podem per fi viatjar. Els darrers tres anys ho hem intentat, però per una raó o altra no hem pogut fer-ho. Si la petició no hagués estat feta amb tanta insistència, no m’hauria plantejat el viatge. Quan ell fos més gran ja decidiria si volia i quan volia tornar, però el Solomon, amb 14 anys, sempre ha mantingut molt vius els vincles i l’amor pel que ell ha considerat el “seu país”, un orgull, un lloc en el record on se sentiria plenament integrat, una part d’ell.
Vàrem marxar a principis de setembre de 2012 per estar-hi vora quinze dies. Començaríem per anar al seu poble a intentar buscar informació i el que quedés de la seva família i després faríem un viatge pel Nord perquè conegués una mica millor el seu país.
L’emoció amb què es va acomiadar de tothom a Barcelona; la necessitat d’anar a veure tota aquella gent que ell s’estima per dir-los que marxava, donava la mida del desig del retorn que sentia; volia compartir el moment amb tothom.
Només en arribar a Roma on fèiem el canvi d’avió cap a Addis i veure gent etíop esperant per embarcar ja va ser una explosió de felicitat, saludant tothom, parlant amb tothom, preguntant, una necessitat immensa d’explicar-los que retornava després de vuit anys. Crec que tenim els telèfons i Facebook de totes i cadascuna de les persones que anaven en aquell avió.
Vàrem arribar entrada la nit i l’endemà a la matinada em deia “sortim al carrer, vull veure el meu país!!!”, eren les cinc del matí.
Els dos primers dies que vàrem fer recerca dels orígens familiars no van ser fàcils, no vàrem trobar gairebé res del que buscàvem, els llocs on sabíem que havia estat li eren estranys, no recordava res, la falta d’imatges fixades a la memòria va ser molt frustrant per ell: “quina decepció!, no recordo res!, potser no era aquí…” Veure’l buscar en la memòria alguna imatge que li resultés familiar va fer-nos patir als que l’acompanyàvem, que vàrem tornar als llocs tants cops com ens ho va demanar amb un resultat decebedor. Va haver-hi qui va intentar fer-nos creure que el coneixia i no era cert. S’ha de ser molt curosos en aquestes recerques, intentar tenir informació prèvia i anar molt sobre segur per no caure en falsos paranys. Naturalment s’ha de fer amb algú del país que t’acompanyi i faci de traductor, si pot ser que tingui experiència, que hi confieu, i tot i així no s’està exempt de possibles enganys que poden resultar dolorosos. Però sobretot, s’ha de ser curós en respectar fins on volen saber i recordar els nostres fills i és respectant això que vàrem decidir donar per acabada la recerca, no volia buscar més, el guia li va prometre que ell continuaria buscant i el mantindria informat.
Superats aquests dos dies inicials vàrem començar el viatge pel Nord del país. Aquest viatge l’hem gaudit molt tots dos, jo descobrint un meravellós país del qual m’he adonat que no en sabia gairebé res, i ell en contacte permanent amb la gent. “No m’agrada venir aquí de turista, vull viure amb ells”. Ha menjat, jugat, ballat, parlat i corregut, ell fa atletisme, amb nens, nenes i tot aquell que l’ha volgut acompanyar a cada poblet i ciutat per on hem passat. Tenint en compte la gran importància que té en aquest país l’atletisme, aquest ha estat un element molt integrador i molt ben rebut per part dels etíops. Amb la pràctica de l’atletisme, el poc amhàric que parla i les seves dots de ballarí i coneixedor de la música tradicional del país, l’han reconegut com un d’ells i sempre li han demostrat amb un ampli somriure i un gest de complicitat: “rucha, Solomon, rucha*!!!!”, l’animaven. Li han retornat amb gratitud, diria jo, el fet d’haver preservat els seus orígens, el fet de sentir orgull de ser etíop a pesar del temps i la distància, molt important per un poble tossut que ha fet d’aquest orgull bandera com pocs.
Aquest viatge ha estat un èxit a la nostra petita família, hi ha hagut moments pera tot, el rebuig, el desconcert, la por, la tristesa…, però ha prevalgut en tot moment la sensació de la felicitat de retornar, la necessitat de reconèixer-se, de retrobar-se. Potser per a una altra família l’èxit serà no fer el viatge; cada nen, cada família, cada història són únics i és des d’aquí que s’ha de contemplar la possibilitat de retorn.
Emma, mare del Solomon Dodero
*Rucha-córrer en amhàric