Viatjar a Etiòpia o a Eritrea és una experiència impactant per a l’individu occidental. Entre els aspectes que més criden l’atenció hi ha el singular i omnipresent alfabet, també anomenat fidel. En realitat, es tracta d’un abugida, un alfabet sil·làbic on cada consonant té un caràcter específic per a cada vocal.
Per cert, abugida i karkadé són dos dels préstecs del ge’ez que fem servir en català.
Quin és l’origen d’aquest singular sistema d’escriptura? Ens hem de traslladar al sud d’Aràbia, on les llengües sud-aràbigues com el sabeu o el mineo feien servir un tipus de grafia que és considerada la mare de l’alfabet etíop. Tanmateix, com que les llengües sud-aràbigues són semítiques, només es representaven algunes vocals llargues i semivocals, de manera que moltes paraules escrites es componien gairebé sempre de consonants. Això és similar al que passa quan comencem a estudiar fosha (àrab estàndard modern), que al principi no sabem com pronunciar moltes paraules perquè no es representen les vocals. Un altre tret distintiu de les lletres sud-aràbigues és que són molt lineals, amb traços angulars propis d’una escriptura pensada per a grans inscripcions en pedra.
L’alfabet sud-aràbic va creuar l’estret de Bab el-Mandeb en algun moment de la primera meitat del primer mil·lenni aC. Va ser emprat pel regne de D’mt, el primer estat conegut situat entre les actuals Etiòpia i Eritrea, el centre del qual estava a la ciutat de Yeha. Al segle IV aC, Yeha va entrar en crisi i va sorgir la cultura proto-axumita, que va donar origen al regne d’Axum al segle I aC.
Al segle III aC, l’alfabet sud-aràbic va començar a utilitzar-se en la primera llengua local de la qual tenim constància: el ge’ez o etíop clàssic. Primer es va utilitzar en inscripcions, de vegades usant una llengua anomenada pseudo-sabeu (ge’ez barrejat amb paraules sabees del sud d’Aràbia). Les més cèlebres són les famoses inscripcions del rei Ezana (ca. 320-360 dC). En elles, l’alfabet encara era consonàntic, així que… com es va arribar al fidel que coneixem actualment?
La vocalització del ge’ez es va produir al segle IV dC. Tanmateix, en lloc d’optar per un sistema similar al grec, en què cada consonant i cada vocal tenen grafemes diferents, aquí es va optar per un abugida. Aquest alfabet sil·làbic és únic tant a l’Àfrica com en les llengües semítiques, però no tant a l’Índia, on és molt comú. Es creu que el sistema podria haver estat adoptat a partir de models provinents del subcontinent indi, atès el contacte marítim comercial existent en aquella època, confirmat per les monedes axumites trobades a les costes índies. La influència del grec, llengua franca del comerç marítim de l’època, es pot observar en l’adopció del fonema -p, inexistent en altres llengües semítiques.
La cristianització del país (340 dC) va fer imprescindible la traducció dels textos bíblics al ge’ez. Amb els missioners van arribar desenes de llibres grecs i siríacs que, en traduir-se, van enriquir el lèxic de l’etíop. Es va generalitzar l’ús de pergamí per elaborar còdexs. En són un testimoni els espectaculars Evangelis d’Abba Garima, els més antics il·lustrats que es conserven de tota la cristiandat (Ss. V-VI), els quals compten amb algunes pàgines datades de finals del segle IV. En escriure en un suport més tou, els escribes van fer que les lletres, antigament angulars, fossin més cursives, i de mica en mica van anar adoptant la forma amb què les coneixem avui dia. Mentre la cal·ligrafia de l’alfabet llatí ha evolucionat tant que un occidental amb prou feines pot llegir un text medieval sense formació prèvia, qualsevol etíop pot llegir un text medieval amb molt poc esforç.
El primer fidel, el ge’ez, compta amb 26 consonants. Tenint en compte que totes adopten un caràcter per cadascuna de les set vocals, tenim 182 signes, als quals caldria sumar els altres 20 de les labiovelars (202 en total). Però no és l’única llengua que utilitza el fidel. L’amhàric modern l’ha adoptat, encara que va ser necessari afegir nous símbols per representar els fonemes que no existeixen en ge’ez: en total, 34 consonants amb les seves set vocals, que donen la increïble xifra de 238 signes, als quals s’haurien d’afegir els altres 49 labiovelars. Juntament amb l’amhàric, altres llengües semítiques com el tigrinya, el tigré, l’harari i el gurage fan servir el fidel. També l’anuak i el me’en, ambdues nilòtiques, i el bilen, una llengua cushítica, escriuen en aquest abugida des dels temps del Derg. Durant aquesta etapa es va començar l’alfabetització de la llengua oromo en fidel, però avui en dia s’ha imposat l’alfabet llatí, similar al somali.
I els números? És comú que en les llengües semítiques cada caràcter alfabètic tingui al seu torn un valor numèric. Tanmateix, en ge’ez es va crear un sistema completament nou basant-se en les lletres gregues, però alterant-les i afegint els característics marcadors a les parts superior i inferior. Tot i que és cert que actualment els números aràbics són els habituals en el dia a dia, l’ús del fidel gaudeix de molt bona salut, fins al punt que s’ha convertit en un dels elements culturals dels quals els etíops se senten més orgullosos.
Mario Lozano Alonso
Professor i historiador, especialista en la història i la cultura etíop i la llengua ge’ez