En el meu afany per mantenir viva la llengua materna de la meva filla adoptiva, vaig poder donar amb un document de Cent rondalles amháricas tretes d’un manuscrit etíop, el núm. 273 de la Biblioteca Nacional de París, l’autor de la qual o recopilador és el Dabta Kenfé.Pertanyen a Quaderns de la Societat Asiàtica i les vaig obtenir dels Missioneros Combonianos del carrer Arturo Soria de Madrid. La meva filla, que llavors (2006), tenia quatre anys, pel que sembla, es defensava molt bé en amariña. Segons el traductor de les rondalles al francès (M. M. Moreno), una part de les històries procedeixen del món hel·lènic en el període d’Axum, unes altres procedeixen de l’Índia a través del Mar Roig, i fins i tot les hi hauria d’inspiració europea més recent, i també d’origen persa i altres, la qual cosa ens dona una idea del país com a cruïlla de gents i de cultures. Es tracta, en qualsevol, de narracions típiques d’Abissínia, on és important el sentit de l’humor i l’afició per relats basats sovint en jocs de paraules i dobles sentits.
Al meu entendre, les rondalles reflecteixen molt bé l’univers etíop i els seus múltiples i particulars constel·lacions d’animals, monjos, reis i gents generalment dedicades al treball en el camp o simplement desplaçant-se enmig del perill de llarg a llarg del país. Tot això vigent al dia d’avui, excepte el fet que la monarquia com a tal ha donat pas a una democràcia en embrió, com les privacions de la majoria de la població.
Pel seu rerefons i interès i per la seva bellesa intrínseca, m’he decidit a traduir aquests tresors al castellà, començant per una de les dues que vaig incorporar en el meu llibre La lluna d’Addis Abeba.
Alberto Pardo de Vera
L’home i les hienes
Viajaba un hombre en medio de la oscuridad cuando se vio rodeado por un grupo de hienas con la intención de devorarlo. El hombre desenvainó su gran espada y se defendió como pudo, hasta llegar a un árbol, una especie de acacia, trepando rápidamente a lo alto de sus ramas. Las hienas, en el suelo, trataban por todos los medios de darle alcance, arrancando grandes trozos de la corteza del árbol con sus poderosas uñas. De pronto, una de las hienas se separó de las demás y empezó a trepar aprovechando un trozo muy grande de corteza que se había desprendido. Al verla acercarse, el hombre blandió su espada consiguiendo romper la corteza por la que la hiena furiosa y atrevida estaba llegando hasta él. La hiena, sin nada en lo que apoyarse, cayó al suelo. Sus compañeras, reunidas al pie del árbol, creyendo que era el hombre el que había caído, se lanzaron rápidamente sobre su compañera atrevida y la devoraron, alejándose satisfechas. A la mañana siguiente, muy temprano, el caminante pudo reanudar la marcha hacia su destino.