Cada cop que torno a la meva ciutat natal, Addis Abeba, sempre em sorprèn el tràfec i l’enrenou d’aquesta gran, dinàmica, polsegosa i caòtica ciutat africana.
De petit, el caos es caracteritzava per embussos a molts dels carrers sense pavimentar, transitats no només per cotxes, sinó també per rucs, ovelles i vaques intentant obrir-s’hi camí. Últimament, dècades d’inversió en infraestructures i desenvolupament immobiliari han desplaçat els nostres amics de quatre potes lluny del que ara és una jungla urbana en expansió marcada per construccions de gratacels, bastides i grues imponents, i travessada per una extensa xarxa de carreteres i línies de tramvia.
Al llarg dels darrers 20 anys, l’aire de la ciutat i els seus colors vibrants s’han vist cada cop més tenyits per aquest fred marró, grisenc, que s’enlaira des d’aquestes interminables obres de construcció, i des de la cacofonia del trànsit expulsant fum dels tubs d’escapament d’automòbils, antics autobusos i camions.
No obstant això, per a la meva sorpresa, a la meva visita més recent, vaig copsar una diferència notable en la combinació de colors de la ciutat. Diferents tons de verd estaven començant a travessar aquesta boira tòxica.
D’una banda, la iniciativa duta a terme pel govern nacional de plantar més de quatre mil milions d’arbres a tot el país cada any ha tingut un impacte notable. Cada avinguda, bulevard o carrer està ara delimitat per arbres.
D’altra banda, s’ha fet un esforç per crear zones verdes, des de petits jardins al bell mig de les rotondes més petites, fins a parcs i espais recreatius molt amplis. Per exemple, una part de la muntanya d’Entoto que domina el nord de la ciutat ha esdevingut un Parc Nacional d’unes 1.500 hectàrees, tres vegades la mida del Parc de Montjuïc o cinc vegades el Central Park de Nova York. Les portes del Gran Palau Imperial estan obertes al gran públic després una reforma milionària dels jardins, teixint l’orgull del patrimoni cultural i històric d’Etiòpia a les 40 hectàrees del bell paisatge amb una vista espectacular a la ciutat.
Una obra ambiciosa plurianual pretén netejar, renovar i aprofitar la riba del riu Akaki i dels seus afluents que creuen la ciutat. Si les 30 hectàrees del Parc de l’Amistat acabat d’inaugurar (Friendship Park) és una mostra del que té previst el govern, aquest projecte promet molt.
Cadascun dels parcs i projectes esmentats es mereixerien el seu propi article per la seva magnitud, ambició, i l’impacte que estan tenint. Però el més important, des del meu punt de vista, és el que representen en conjunt: un procés de transformació d’Addis Abeba en una ciutat que comença a preocupar-se per un creixement sostenible tenint en compte el benestar dels seus habitants.