No és gens estrany que l’escepticisme faci trontollar la meva capacitat de voler creure en un canvi –de les condicions vitals i materials de la gent de poble etíop– fet des de les elits polítiques. De fet, la política ha demostrat que la seva única vara de mesura és, precisament, el poder i el capital. És per això, que m’és complicat parlar de canvis polítics a Etiòpia en termes de millores socials cap a la població civil. Els polítics només tracten de mantenir les seves cadires, sense importar allò que esdevé als seus conciutadans.
Partint d’aquesta posició, visiblement negativa, de la política en general i d’Etiòpia en particular, em centraré en aquells que canvien el país dia a dia i persona a persona: els moviments civils que lluiten pels seus drets.
L’organització popular
L’organització popular no és gens nova al país, ha existit sempre. A falta d’unes polítiques que afavoreixin les persones més desfavorides, el poble s’ha hagut de erigir com el seu únic i més ferotge defensor. I, és així com, porta a porta i colze a colze, els etíops s’han organitzat entre ells; ja sigui en forma de comunitats de veïns, organitzacions universitàries o bé com a grups combatents contra un enemic comú, que de vegades, ha acabat sent un estat autoritari.
No és sorprenent l’estreta relació que tenen els veïns entre si; la situació i necessitat els han fet dependre els uns dels altres, creant així una xarxa de suport mutu molt potent. Tant és així, que quan algú té un problema no recorre a l’estat o la policia – ja que aquests no són, en la majoria de casos, els que socorren la gent-, sinó que busquen el suport d’aquells amb qui viuen porta a porta.
Els nens es crien de forma comunitària i els vells es cuiden entre tota una comunitat. A més, quan algú no té què dur-se a la boca, són els seus veïns els que li posen el menjar a taula.
Quan vaig anar a visitar el país fa relativament poc, em vaig trobar amb veïns que preocupats per la nefasta accessibilitat a un barri –a causa d’un camí de roques amb un pendent enorme que dificulta la vida de moltes persones– es dedicaven a arreglar el camí amb els diners que els altres veïns els donaven. És, en teoria, treball de govern el fet de construir un camí decent, però davant la seva manca de resposta, ells s’havien organitzat per treballar en un projecte comunitari i totalment autogestionat.
És possible que la poca disposició de govern etíop d’ajudar els veïns d’aquella zona a arribar a casa seva, es degui al gran interès que té d’expropiar les terres –plenes de barraques– i edificar blocs de pisos als quals, segur, aquella gent no podria accedir perquè es tracta d’una zona empobrida.
Es podria dir que la població civil organitzada fa la feina de govern? Moltes vegades sí, i no només en el cas de l’exemple esmentat, sinó que és una pràctica bastant estesa, de manera que de vegades sembla que el govern confiï en la capacitat dels ciutadans de suplir les deficiències que aquest no cobreix.
Encara que durant els governs de Meles Zenawi i Hailemariam Desalegn les organitzacions civils van ser marginalitzades i perseguides perquè van ser percebudes com un perill per a les classes polítiques imperants, s’ha de reconèixer que al govern d’Abiy Ahmed tenen millor acceptació.
Malgrat tot, però, no podem perdre de vista el fet que encara avui en dia, hi ha una repressió brutal que no deixa que els ciutadans s’organitzin lliurement; i ni tan sols tenen dret a manifestar-se sense veure perillar les seves vides i integritat física.
Ens volen fer creure que les poques reformes governamentals que l’equip d’Ahmed ha dut a terme en el camp polític i social etíop són el resultat de les bones accions d’un polític, però s’obliden que és el poble qui es va alçar contra l’estat autoritari de Desalegn i va lluitar –sacrificant les seves vida, cases i família– per enderrocar el totalitarisme. La gent no ha guanyat, només tenen una treva per agafar aire abans de seguir lluitant per aconseguir una vida digna i lliure.
Projectes locals
Un altre agent imprescindible d’aquesta resistència activa es troba en la capacitat de la gent etíop de detectar les seves necessitats i mancances per intentar donar una resposta; és per això que vaig a parlar només de projectes desenvolupats per gent local. És així com projectes com el NEWA (Networking of Ethiopian Women ‘s Association) o el Setaweet van sorgir per defensar els drets de les dones i donar una resposta col·lectiva a les constants agressions masclistes, violacions, matrimonis infantils, etc.
El Newa és una agrupació de 42 organitzacions que treballen en diferents àmbits per a la millora de les condicions vitals de les dones tant a la ciutat com al camp. Encara que tots dos projectes –Setaweet i NEWA – van començar sent moviments autònoms de la gent local, es van veure forçades a acceptar finançament estranger per poder crear centres per a dones i nenes maltractades, assessorament legal i altres serveis necessaris per a una resposta contundent a la violència patriarcal.
A això, cal afegir la creixent consciència social sobre la infància i feminisme, el que condueix a dur a dones –i homes en menor mesura– a organitzar-se per parar matrimonis infantils i denunciar a les autoritats, els qui encara sabent l’existència d’aquesta xacra social, no fan complir amb rigorositat les lleis que protegeixin la infància. A més, també es duen a terme formacions per donar poder a les dones perquè no hagin de dependre mai d’un home. És una lluita que va per llarg, tot i saber que acaba de començar, promet molt. Ningú allibera les dones; són elles les que se salven a si mateixes, treballant colze a colze amb les seves companyes.
A aquestes ONG que lluiten per una societat feminista i pro-infància, se’ls afegeixen dues grans organitzacions, també no governamentals, imprescindibles; el EHRCO (Ethiopian Human Rights Council) i el EWLA (Ethiopian Women Lawyers Association). Les quals, no només es dediquen a la qüestió feminista sinó que també s’encarreguen de donar cobertura a altres causes socials.
També hi ha ONG locals que es dediquen a treure nens del carrer i donar-los recer i menjar. Des de l’autogestió i part de donatius –de particulars, associacions i col·lectius estrangers– són capaços de respondre a un problema que afecta moltes criatures.
És treball de la societat civil fer la funció dels serveis socials? No. Hauria de ser el govern qui donés prioritat a aquells nens en situacions de màxima vulnerabilitat, però per alguna estranya raó no ho són, el que porta a la gent a preocupar-se per ells.
Un projecte que m’ha fascinat des que vaig descobrir la seva existència per casualitat, és el que es porta a terme en un poble anomenat Awra Amba, en el qual preval l’autogestió, la col·lectivitat i igualtat en el dia a dia. No solament és un lloc que no es regeix per les lleis de cap govern o autoritat, sinó que a més és també un refugi per a dones maltractades, violades i violentades pel sistema patriarcal; allà no veuen la seva vàlua humana degradada sinó que es poden comparar amb qualsevol home i descobrir que poden fer exactament el mateix.
Amb això s’han erradicat les violències masclistes i el sistema patriarcal? Probablement no, però van un pas per davant de tots nosaltres.
Awra Amba no és un lloc que mira només pel seu bé i el de ningú més, sinó que col·lectiviza alguns dels seus serveis. Per exemple, l’escola que van construir per als seus nens ha acabat servint per donar una educació decent als nens de pobles propers. Per poder formar part d’aquesta comunitat tan paradigmàtica, cal despullar dels prejudicis, rols de gènere, religió, vicis, manies i poder aportar cada dia una gran quantitat de treball per al bé de la comunitat.
Hi ha molts projectes de cooperació local a Etiòpia; a més, és habitual veure que el dia a dia de les classes populars és ple de suport mutu i autogestió perquè la gent està disposada a lluitar per un futur millor. Allà on el govern no arriba, ho fa la gent. Resistir és també lluitar cada dia contra un sistema que empobreix, perquè només el poble salva el poble.
Beza