Ningú té por de la mort; en veritat, el que ens aterreix és l’oblit. Vivim sabent que el dia en què arribi la nostra hora ens ploraran, sabem que després del final, algú recordarà el nostre nom. Quina sort la nostra! Vivim amb la fortuna de saber que despertem amb un sostre sobre el nostre cap, amb un plat calent a taula i un guardià que vetllarà els nostres malsons. Som uns privilegiats.
Des de petits ens han fet creure que els nostres privilegis són una cosa guanyada, la norma. Això comporta que la nostra infància és una cosa delicada i amb funcions molt concretes: jugar, cantar, riure, anar a l’escola, etc. són les nostres úniques preocupacions. Però mentre nosaltres creixíem en la nostra bombolla de vidre, molts altres es trobaven batallant als carrers, intentant desesperadament tenir un nom, una casa i quelcom per menjar en acabar el dia. La infància no és norma sinó privilegi.
Vaig fer els meus primers passos en un país preciós, habitat per grans persones i uns carrers sense cap disseny concret; els carrers eren les separacions naturals entre cases. Tot i ser un gran país, té també grans problemes. Un d’ells és la pobresa econòmica que afecta gran part de les persones, i un altre és la poca voluntat política per resoldre-ho. I no hi ha res més trist que veure com el col·lectiu que hauria d’estar més protegit es troba més sol que mai; res més trist que veure com el nostre futur habita i mor als carrers.
L’últim cens que es té d’indigència infantil a Addis Abeba data del 2010; es van comptabilitzar 12.000 nens i nenes malvivint als carrers de la capital etíop sense que ningú es preocupés per ells. Encara que moltes ONG afirmen que el nombre és molt més gran en aquests moments, no s’ha tornat a fer un cens oficial. Aquesta problemàtica no només sorgeix de la pobresa que assetja les seves cases, sinó també d’altres factors que contribueixen al fet que els nens acabin en aquesta situació.
Els serveis socials afirmen veure’s desbordats per la situació; hi ha molta feina, però pocs recursos econòmics i humans destinats a combatre la xacra. Aquests van explicar a The Guardian que gran part dels menors de sis anys que hi ha procedeixen del camp, des d’on s’envien per buscar una vida millor. Altres venen de cases trencades per diverses causes.
Un altre estudi fet fa relativament poc va indicar que molts dels nens que acaben al carrer estaven vivint amb padrastres o madrastres, a causa de la mort dels seus pares biològics. En gran part són originaris dels districtes del sud del país, Welayta per exemple, on hi ha una gran tradició de buscar millorar la pròpia situació desplaçant-se allà on creuen que poden trobar més fàcilment una feina. I aquest lloc és, òbviament, la capital.
Gran part de les criatures que es troben fent del carrer la seva llar són nens. Les nenes són destinades a treballs domèstics a les cases, on majoritàriament són violades, o es dediquen a la prostitució; de fet, cada vegada augmenten més les xarxes de tràfic de persones, especialment de nenes.
Aquestes són segrestades moltes vegades per aquells que comercien amb elles o són tretes al carrer per fer exactament el mateix amb elles: prostituir. El carrer és molt poc segur per a tothom, però en la infància un és molt més vulnerable.
Tenint en compte tot això, algunes persones de la capital lloguen llits: per 20 birr els proporcionen un lloc on dormir i un plat a la nit. Tot això amb l’objectiu que aquests nens no hagin de passar la nit al carrer, on no només els colpeja el fred, sinó també altres perills. La nit, com a tot arreu, és el moment més temut; gran part de les persones que surten no ho fan amb bones intencions i els traficants de persones poden actuar al seu aire.
Créixer en els carrers, en cas de sobreviure, és molt complicat. Tenir aquesta etiqueta suposa un estigma al qual cal afegir la impossibilitat de l’accés a l’educació de tots aquests nens, ja que per això s’ha de tenir la identificació conforme són d’aquella ciutat. Els menors no només són maltractats pels carrers i les persones miserables que passen per allà cada dia, sinó que a més són víctimes de la brutalitat policial.
Aquest estil de vida, si és que ho podem dir així, comporta moltes seqüeles emocionals, físiques i psíquiques. Gran part d’aquests menors, siguin nens o nenes, han estat violats, perseguits, maltractats, víctimes dels consums de drogues i alcohol i fins i tot assassinats sense que ningú es dignés a obrir una investigació al respecte. Són persones que entre tots hem invisibilitzat, la societat oblidada.
Tot i que el govern de Abiy Ahmed ha promès moltes mesures per transformar la situació de tots aquests nens i nenes, li resultarà molt complicat subvertir la realitat a causa de la gravetat i la magnitud del problema. El primer pas per millorar en aquest aspecte és fer una nova legislació que afavoreixi a aquest col·lectiu i vetllar per aplicar-la. A més de crear certa consciència sobre la infància en la població, ja que és una cosa que sovint falla en la mentalitat del conjunt de país.
El primer que el Ministeri d’Assumptes de la Dona i la Infància ha fet és canviar el lema que tenia el govern anterior; de la frase que deia “Netejant els carrers d’Addis Abeba de nens del carrer” s’ha passat a un molt més amigable: “Els nens del carrer tenen dret a la vida”. És un pas en la bona direcció, però la publicitat i les frases boniques no canvien el món: ara els toca moure fitxa i demostrar amb accions allò que fins ara només han estat paraules.
Ajudar a aquests nens no és feina només de les petites ONG que fan el que poden amb els pocs recursos de què disposen, sinó que hauria de ser un treball col·laboratiu amb el govern. Interessar-se per ells és una forma de preocupar-se pel futur, una forma de construir una societat on l’empatia, la solidaritat i l’equitat prevalguin; perquè la solidaritat és la millor arma de la humanitat.
Així que, quan viatgis allà, no oblidis que el nen que et ven cigarrets, el que et ven xiclets, el que et neteja les sabates, la nena que veus en un prostíbul i la que et serveix el te quan algú ric et convida a casa seva són persones que tenen un nom com tu i com jo. 10 birr no arriben a 50 cèntims d’euro i per a tu no té massa importància pagar això per un paquet de xiclets o una cigarreta, però per a ells 20 birrs són la diferència entre dormir al carrer sense res a l’estómac i un llit havent menjat una miqueta.
Etiòpia està avançant a uns passos vertiginosos, però a mesura que la indústria, els carrers i ciutats es fan més grans, caldria fer una política per a la gent obrera i fer que aquesta es compleixi. Es necessita que les condicions laborals i de vida millorin.
Malauradament, la vida de tots no va a la mateixa velocitat que la del país, cosa que augmenta encara més la desigualtat i crea abismes gairebé impossibles de traspassar.
Bezawerk Oliver Martínez