Fa uns anys The Guardian va publicar un article sobre els sons d’Etiòpia segons la percepció de Jacob Kierkegaard, un músic experimental alemany. Això em va portar a pensar en els sons que em remeten al país, aquells que inevitablement em transporten als carrers de la meva infantesa.
Segurament, igual que en qualsevol altra ciutat, els clàxons, el ronc dels motors dels cotxes i els crits en hora punta són una constant que ens recorden que és una ciutat viva. El que no és tan comú és sentir, de tant en tant, el bestiar pasturant enmig del caos cosmopolita, el repicar de les campanes de les múltiples esglésies, que de vegades anaven descompassades, o bé la particular crida als deures religiosos de les mesquites.
Quant a l’exercici religiós, només puc parlar de l’ortodox: és una comunió de sons rimats i melodiosos, gairebé hipnòtics. Els particulars instruments musicals tenen un gran ventall de possibilitats sòniques, de vegades són d’una dolçor increïble i, en altres moments, resulten sorollosos i feliços.
Potser una de les constants prop d’una església sigui la mort, el so d’un enterrament és inoblidable. Entre els desesperats plors de la família i amics i l’olor d’encens, es troba la música. Aquesta vegada no alegra el cor, tan sols marca el ritme al qual es desplaça el taüt, amb el sonall metal·litzat i l’únic tambor trist d’adlàter.
Vagis on vagis no et lliures de sentir, gairebé en bucle, els últims “hits” musicals i, gairebé inconscientment, et trobes cantant i intentant controlar les extremitats que segueixen el ritme de la música en contra de la teva voluntat. Potser aquest sigui un dels motius de la jovialitat i l’alegria de les rialles de la gent del país.
Els mercats són un espectacle per als sentits, on prevalen el color, l’olor i el so per sobre de qualsevol altra cosa. Segurament, molts es queden amb la cridòria general anunciant els seus productes i el xiuxiueig envoltant dels comerciants i compradors regatejant. El grinyol dels artesans fabricant els seus productes es barreja amb el dels nadons plorant, coses pesades caient i el xiscle generalitzat dels animals amb els quals es comercia.
En general, Etiòpia és un país amb un so atemporal, menys pels cotxes. I crec que la resta de sons sempre han estat allà passant de generació a generació. Ara es barreja la modernitat amb la tradició, en una mateixa ciutat pot passar tant un camió ple de gra com un ruc amb el mateix producte. No té massa pressa a assemblar-se a la resta i veure’s arrossegada en la letargia automatitzada i homogènia d’occident.
És un d’aquests estranys països que es desperta amb la sortida del sol i el cant del gall enfilat al pal més alt del galliner i se’n va a dormir quan la lluna treu el nas i la hiena comença a entonar la seva aterridora cançó.
Bezawerk Oliver Martínez
Fotos: Haile Fàbrega