La Júlia Perarnau és filla d’una sòcia d’AFNE i ha fet un voluntariat de dos mesos a Muketuri. Ella mateixa ens explica la seva experiència en aquest escrit:
“Fa més de tres mesos que vaig tornar de fer un voluntariat a Etiòpia i puc dir (sense que sigui un tòpic encara que ho sembli) que ha estat un viatge que m’ha marcat. Poder conèixer una societat tan diferent de la nostra m’ha demostrat que la diversitat és riquesa i que la vida es pot viure de moltes maneres diferents i des de moltes perspectives. Alhora també m’he adonat que totes les persones del món compartim molt més del que ens pensem i que som capaces d’entendre’ns encara que no parlem el mateix idioma.
Quan vaig arribar em sentia perduda i desorientada i hi havia el sentiment que tens sempre que comences un viatge sola de “què hi faig jo, aquí?”. Però això de seguida va canviar i la casa de voluntaris es va convertir en una petita família gràcies a la Raquel, l’Ana, el Jordi i l’Imma. Elles i ell em van ensenyar el poble i em van presentar les veïnes, les treballadores de l’escola i tota l’altra gent de Muketuri que, a poc a poc, es van anar convertint en els nostres amics i amigues.
Allà vaig col·laborar en els diferents projectes de la Missió de Sant Pau Apòstol (MCSPA) en funció del que es necessitava cada dia: revisions mèdiques als infants, cançons i balls a l’escola de Mechela, classes d’anglès a les noies de la residència, etc. Però el gran projecte que em va ocupar gairebé tota la meva estada allà va ser la construcció d’una zona ludicoesportiva per a l’escola de Muketuri.
El disseny d’aquest projecte, finançat per AFNE gràcies a un premi convocat per l’Ajuntament de Barcelona i guanyat per l’associació, ja estava pensat i a punt i només faltava portar a terme la construcció dels diferents jocs. En un primer moment vaig pensar que seria senzill i que en una setmana el podríem tenir, sinó acabat, molt avançat. Però no va ser així perquè la cadena de passos que s’havia de fer abans que pogués venir el ferrer a fer el muntatge era més llarga i complicada del que m’esperava. Primer necessitàvem els pneumàtics, que compràvem a Addis Abeba i eren la base de la majoria de jocs. Després calia pintar-los, tasca que fèiem nosaltres mateixes. Per a pintar-los calia pintura, pinzells (com és evident) i sobretot aiguarràs, perquè sinó era impossible treure’s la pintura de les mans (el primer dia ho vam constatar).
La satisfacció de veure el parc infantil acabat, el meu últim dia al poble, barrejada amb el cansament d’un dia intens treballant (jo més aviat ajudant) sota el sol és una de les emocions més maques de la meva estada a Muketuri. I a aquesta satisfacció se li barrejava la tristesa de l’adéu i el record dels intensos moments viscuts allà.
Estic estudiant antropologia i tinc les meves reticències amb la cooperació perquè sempre hi ha el dubte de fins a quin punt aquestes relacions fomenten el neocolonialisme. Però ara que he estat allà, sé que la tasca de la MCSPA aconsegueix millorar el dia a dia de la gent de Muketuri i que ofereix un futur millor a tots els nens i les nenes que poden anar a l’escola. Les desigualtats econòmiques i socials hi són, és evident, igual que les trobem aquí. Hi ha molta feina per fer a diferents nivells però els canvis i les millores també existeixen i són palpables.
Històricament, la mirada eurocentrista hegemònica ha vist i representat Àfrica com un continent pobre, ple de gent que necessita la nostra ajuda i que poc té per oferir-nos més enllà dels paisatges exòtics i els safaris que s’han posat de moda més recentment. Però jo allà m’he sentit millor, sense trobar res a faltar i amb la possibilitat factible de viure d’una manera molt més coherent amb les meves idees. I per a mi això és el que Muketuri i tants altres pobles africans ens estan oferint: un model de vida més respectuós amb la natura, basat en la solidaritat entre veïns i veïnes i sense presses consumistes.
Ara, quan penso en aquests dos mesos, em quedo amb totes les amistats que he fet, amb la sort que he tingut de conèixer persones molt diferents de mi i, alhora, molt semblants. Persones amb qui en un altre context segurament no hauríem sabut connectar i que ara ja formen part de la meva vida. El que ens ha unit és la solidaritat sense fronteres, l’altruisme i les ganes de construir un món millor. Des de diferents perspectives i recorreguts vitals però amb un mateix objectiu: ajudar de tu a tu, sense paternalisme, sigui aquí o allà. Vivim en un món on els estats s’esforcen a reforçar les seves fronteres però les lluites es tornen internacionals i la solidaritat també.
Per a mi, la foto que resumiria aquests dos mesos seria la dels nens i nenes de l’escola jugant i rient amb els nous jocs que tenen al pati, vivint la vida que qualsevol infant es mereix. Creixent forts i sans per a poder construir un present i un futur millor per a tothom.
Júlia”
