Abans d’acabar l’any volem explicar un dia en la vida de Workine, Tigist, Abebe, Bartolome i Emmanuel, quatre nens i una nena amb necessitats especials que van al centre maternoinfantil de Muketuri diàriament per rebre aliments i atenció. Aquests són només cinc casos especials d’entre els més de 270 nens i nenes que van cada dia al centre per rebre educació i menjar.
Són les vuit del matí, fa un parell d’hores que s’ha fet de dia a Muketuri, i les mestres Aberrash i Deribe pugen a la carreta conduïda per Fantaun.
Van a Sale, on recullen Workine i Abebe. De retorn a Muketuri, paren en un altre poblat a recollir Bartolome, que des de fa uns mesos viu a casa de la seva germana.
Arriben al centre aproximadament a les 9:30 h, al mateix temps que el pare d’Emmanuel porta el seu fill a l’escola.
Workine, Abebe, Bartolome i Emmanuel passen els matins al centre maternoinfantil de Muketuri, la qual cosa ha millorat quantitativament la seva qualitat de vida, igual que la dels seus familiars.
Des que va quedar enllestida la nova aula, aquests nens han trobat una nova llar on passen part del seu dia. Allà les seves cuidadores els banyen, els donen de menjar i fan els seus exercicis de rehabilitació. Un dels moments més esperats del dia és sortir al pati i rebre la visita dels altres nens de l’escola per jugar, cantar i escoltar música junts.
Bartolome té sis anys i és el menor de sis germans. Té síndrome de Down i no pot seure ni caminar. A principi de setembre, la seva mare el va portar carregant des de casa, a deu quilòmetres de Muketuri, fins al centre, per demanar algun tipus d’ajuda en la cura del seu fill petit. Des de llavors, va diàriament al centre on interactua amb els altres nens, rep amor, afecte, cura i atenció per part de les cuidadores, a més de l’esmorzar i el dinar. El canvi ja se li nota a la cara.
Per poder anar al centre diàriament, Bartolome viu ara a casa d’una de les seves germanes a quatre quilòmetres de Muketuri.
A Workine, d’onze anys, cec i amb paràlisi cerebral severa, li costa comunicar-se, però després de dos anys al centre, coneix les rutines diàries i sap quan li toca menjar, quan toca banyar-se i quan gaudir de la companyia dels altres nens. Workine ha crescut molt en el darrer any i està molt feliç i segur sabent que cada dia pot menjar i hi haurà algú al seu costat cuidant-lo i donant-li afecte. És un nen expressiu i ha trobat en la música una font de calma i descans. Quan es posa nerviós, la música i les veus humanes el tranquil • litzen.
Abebe és el germà petit de Workine, ja té gairebé quatre anys i ha millorat moltíssim des que fa més d’un any va al centre. Abebe va aprendre a caminar fa aproximadament deu mesos i li agrada jugar amb caixes i xuclar-se el dit. És un nen amb una necessitat enorme d’amor i afecte, li encanta que l’abracin, i l’omplin de petons, cosa que quan va arribar al centre rebutjava.
La Tigist, de vuit anys, és la germana mitjana de Workine i Abebe. Igual que el seu germà gran té paràlisi cerebral però en menor grau i amb moltes possibilitats de recuperar-se i millorar notablement. Al setembre, Tigist va viatjar des d’Etiòpia fins a Espanya, i ara s’està al Port de Santa Maria (Cadis), en un centre especialitzat, convivint amb altres nens i nenes en condicions similars. En aquests dos mesos, la Tigist ha crescut, se la veu molt contenta i ara ja s’aguanta dreta; l’estan ajudant molt a l’escola i en la seva família d’acollida és ja una més.
El 8 de novembre va arribar a l’entrada de l’escola un pare de Muketuri, sastre d’ofici, demanant ajuda per al seu fill Emmanuel. Les responsables del centre van anar a visitar-lo a casa i juntament amb la família van decidir que Emmanuel, de cinc anys i amb paràlisi cerebral, anés diàriament al centre.
Emmanuel es mostra feliç, tot i que encara està acostumant-se a les noves cares i les rutines. Fa un mes Emmanuel menjava molt poc, però ara ja s’està recuperant de la desnutrició que patia i el seu estat de salut també està millorant.
Són les 13:30 h. És hora d’emprendre el camí a casa. Workine, Abebe i Bartomeu pugen a la carreta acompanyats d’Aberrash i Deribe.
El pare d’Emmanuel va a recollir el seu fill, se’n va content, agraït i amb l’esperança que ara el seu fill podrà millorar.
Fins demà.