En un passat no gaire llunyà, les famílies ocultaven el fet que els seus fills havien estat adoptats. De fet, molts se n’assabentaven de manera fortuïta, per exemple, quan morien el pare o la mare. L’impacte que de vegades produïa el descobriment en aquelles circumstàncies era realment traumàtic.
Avui dia, l’adopció està socialment acceptada com una forma més de constituir una família, i sabem que com més còmoda es trobi la família parlant dels orígens dels seus fills i filles i de tot el que va envoltar la seva adopció, més a
gust se sentirà el nen i més integrada tindrà la seva pròpia història.
La qüestió és des d’on parlem: si ho fem des de la ment, des del que és políticament correcte o des del cor. Els resultats no seran els mateixos. Ens hem parat mai a fer aquesta reflexió?
Us recomanem que llegiu aquest article:
Des d’on parlem de l’adopció?
Març 2012
Encara que en un passat recent l’adopció era plena de secrets i mentides i, en canvi, avui dia, està considerada com una manera més de formar una família, l’important és saber des d’on parlem de l’adopció, perquè podem fer-ho des del vessant racional o des del vessant emocional, des de l’empatia o des del dolor, des del reconeixement o des del judici, i això ho percebran els nostres fills.
Per exemple, podem parlar de la seva mare biològica i del seu país de naixement des d’una posició que creiem que és la políticament correcta, de respecte, de reconeixements, etc., però fer-ho només des del vessant racional, des de la ment i no des del cor, des del vessant emocional. Al cor podem tenir sentiments de retret o ressentiment per haver-los, per exemple, maltractat, o per tenir una política demogràfica que discrimina les nenes. Fins i tot podem sentir-nos millors que ells perquè nosaltres mai els haguéssim abandonat. Podem, també, tenir por que algun dia vulguin buscar els seus orígens, conèixer la seva família biològica, el país on van néixer…
Diuen que moltes famílies adoptives estan compostes pels que són, més un altre: el fantasma de la família biològica, especialment de la mare, a qui ni tan sols se sap gairebé com anomenar en moltes famílies adoptives.
Els nens perceben i capten més els sentiments profunds que les paraules superficials, per això si parlem només des de la raó -que ens diu el que hem de dir però no el que sentim-, ho sabran, percebran la nostra dualitat i ells també viuran aquesta dualitat entre el que diuen sentir i el que senten en el més profund del seu ésser. Quan no hi ha unitat interior entre el que diem i el que sentim sorgeixen els conflictes, i els nostres fills viuran aquests conflictes com a propis, perquè ells ens tornen la nostra pròpia imatge.
A la consulta veiem aquesta situació amb freqüència. L’Eleonora hi va per dificultat en l’estructuració del llenguatge. Al cap d’un temps la mare, que veu que evoluciona positivament, pregunta si la nena repeteix moltes vegades que no en sap o que no pot. A la consulta no ho ha fet mai. Es queixa que amb ella ho repeteix contínuament i que no deixa que li ensenyi res. En confirmar que no ho fa amb altres membres de la família, la pregunta és evident: Tu tens por que no pugui? Resposta de la mare: Tinc por que quedi enrere… que no hi arribi… que no aprengui …
La teva por pot ser que no aprengui, que sigui discriminada, que algun dia pregunti per la seva mare “veritable”, que vulgui conèixer la història de per què la van abandonar… Les teves pors seran les seves pors, perquè en el fons ells són nostres miralls. Però també, si ho desitgem, són els nostres mestres perquè ens mostren allò que hem de treballar nosaltres mateixos si volem que les nostres pròpies mancances no es reflecteixin.
És important prendre consciència que els nostres fills no són els únics que porten una motxilla, sinó que cada un de nosaltres tenim també la nostra pròpia motxilla, i que depenent de com en siguem de conscients o inconscients, del que ens haguem treballat a nosaltres mateixos o no, parlarem amb ells d’una manera o d’una altra, no només de l’adopció sinó de qualsevol altre tema relacionat amb la forma de viure la vida, perquè la podem viure des de la por o des de la valentia, des de la tristesa o des l’alegria, des del dolor o des de la superació d’aquest dolor. Això explica per què uns nens, tot i que les seves famílies han parlat des delprincipi amb ells sobre la seva adopció, no acaben d’assumir-la, mentre que d’altres l’han assumit i la viuen com una cosa positiva. Pot estar passant el mateix que amb els gèrmens, que no tenen la capacitat de crear les condicions que necessiten per sobreviure, sinó que han de trobar l’entorn adequat. El simple fet de parlar amb ells sobre l’adopció no és suficient: l’important és des d’on se’n parli.
Hem de crear la nostra pròpia força. Si no ho fem, ells tampoc tenen forces per enfrontar la diferència, el desarrelament, la solitud, la ràbia… i sempre dependran dels altres, de la seva acceptació, de la seva valoració i del seu reconeixement. Si, per exemple, en el nostre fur intern els vivim com a víctimes, per les penalitats que han passat, ells es viuran a si mateixos com a víctimes. Si som capaços de veure’ls com a éssers amb potencial, com llavors que tenen a dins la capacitat de créixer i d’enfrontar i superar els problemes, trobaran dins d’ells mateixos la força per fer-ho. Si nosaltres sentim la llibertat d’expressar els nostres sentiments, ells n’aprendran també. Si nosaltres no hem elaborat els nostres propis dols, difícilment podrem ajudar-los a elaborar els seus. Si nosaltres mateixos hem patit abandonament anímic en les nostres
pròpies famílies d’origen, el seu abandonament ressonarà en nosaltres i, llevat que ens treballem a nosaltres mateixos, difícilment podrem treballar amb ells el seu propi abandonament.
En conclusió, hem de parlar amb els nostres fills sobre el seu “ser adoptiu”, sí, però l’important és des d’on ho fem. Si ho fem des del nostre propi dolor, des de les nostres pròpies mancances, des de la nostra
pròpia motxilla o des del vessant racional, difícilment els podrem ajudar perquè les nostres paraules no arribaran més enllà de les seves orelles. No els arribaran al cor perquè són molt perceptius i copien el que fem o sentim i no el que diem. La clau és parlar des de l’empatia, des d’una valoració del seu ésser més profund i des de la potencialitat i la força que cadascun portem dins nostre mateix, de la qual hem de prendre consciència sabent que la solució no és a fora sinó a dins -tant de nosaltres mateixos com dels nostres fills i filles.
Institut Família i Adopció
info@familiayadopcion.com
www.familiayadopcion.com