Un rei tenia un servidor que apreciava tant que el va nomenar ajudant major de cambra. Això va provocar que la resta de servents sentissin molta gelosia i un d’ells, el que estava més gelós de tots, va dir a l’ajudant major:
El Rei ha dit que quan li serveixes el menjar l’incomodes amb el mal alè que et surt de la boca. T’aconsello que quan serveixis et cobreixis la boca amb la vora del teu vestit, t’ho dic pel teu bé. Si fos un altre servent, no li diria res; però tu no diguis a ningú què t’he dit.
L’ajudant major de cambra va pensar: «M’ha revelat el meu defecte per amistat». Aleshores va sentir una gran estima per al servent gelós, que, mentrestant, va completar la seva maniobra anant a veure el Rei i dient-li:
L’ajudant major diu que el vostre alè l’incomoda, majestat, per això quan us serveix torça la boca. Si us penseu que menteixo, fixeu-vos-hi quan us serveixi el menjar.
El Rei, impacient per fer la prova, va organitzar un banquet i va observar com l’ajudant major en servir-lo es cobria la boca amb la vora del vestit, exactament com li havia recomanat el servent mentider. Aleshores, el Rei va voler castigar-lo i el va enviar a un lloc on un funcionari reial custodiava un pou on llançaven els delinqüents:
Afanya’t a arribar i no et paris ni de nit ni de dia —va ordenar a l’ajudant major de cambra.
Però quan es va fer fosc l’ajudant major de cambra del Rei va decidir passar la nit en un altre lloc. Després el Rei va enviar el servent lleial per veure si s’havia complert el càstig. El traïdor, havent arribat al costat del lloc del càstig, el funcionari que vigilava el pou, només veure’l aparèixer, el va llançar al fons.
Al cap de poca estona va arribar l’ajudant major de cambra i, en veure el servent traïdor al fons del pou, va tornar cap al palau per servir sa majestat, això sí, cobrint-se la boca amb la vora del vestit. El Rei li va preguntar per què feia tal cosa, i l’ajudant major va respondre:
L’home castigat al fons del pou era un bon amic i em va dir que em cobrís la boca en servir-vos perquè el meu alè feia pudor, majestat.
Aleshores, el Rei que el servent havia pagat per la seva malícia i que l’ajudant major de cambra s’havia alliberat d’un càstig que no es mereixia, per això va sentenciar amb saviesa:
No conspiris contra els altres perquè ells ho faran contra tu. No facis complots. Deixa que siguin els altres els qui els facin; així cauran al pou que ells mateixos han cavat.
En el meu afany per mantenir viva la llengua materna de la meva filla adoptiva, vaig poder donar amb un document de Cent rondalles amháricas tretes d’un manuscrit etíop, el núm. 273 de la Biblioteca Nacional de París, l’autor de la qual o recopilador és el Dabta Kenfé.
Pertanyen a Quaderns de la Societat Asiàtica i les vaig obtenir dels Missioneros Combonianos del carrer Arturo Soria de Madrid. La meva filla, que llavors (2006), tenia quatre anys, pel que sembla, es defensava molt bé en amariña. Segons el traductor de les rondalles al francès (M. M. Moreno), una part de les històries procedeixen del món hel·lènic en el període d’Axum, unes altres procedeixen de l’Índia a través del Mar Roig, i fins i tot n’hi hauria d’inspiració europea més recent, i també d’origen persa i altres, la qual cosa ens dona una idea del país com a cruïlla de gents i de cultures. Es tracta, en qualsevol, de narracions típiques d’Abissínia, on és important el sentit de l’humor i l’afició per relats basats sovint en jocs de paraules i dobles sentits.
Al meu entendre, les rondalles reflecteixen molt bé l’univers etíop i els seus múltiples i particulars constel·lacions d’animals, monjos, reis i gents generalment dedicades al treball en el camp o simplement desplaçant-se enmig del perill de llarg a llarg del país. Tot això vigent al dia d’avui, excepte el fet que la monarquia com a tal ha donat pas a una democràcia en embrió, com les privacions de la majoria de la població.
Pel seu rerefons i interès i per la seva bellesa intrínseca, m’he decidit a traduir aquests tresors al castellà.
Alberto Pardo de Vera