Si ens remuntem en el temps, el regne etíop d’Axum ens va deixar obeliscs de pedra relacionats amb el culte a l’astre rei que es practicava a l’Aràbia meridional i que, segons sembla, es va estendre a través del mar roig, fins al punt on avui es troba Massaua, a Eritrea, i des d’allà cap al sud, cap a l’altiplà.
Durant el primer període, el judaisme va succeir el culte al Sol com a religió dominant, tot i que el culte a Yahweh no va desaparèixer del tot en algunes zones del país. Cap al 591 aC, sorgeix el regne de Meroe, entre Etiòpia i Egipte, quan el regne de Kush, envaït per Egipte, va haver de traslladar la capital de Napata a Meoe. Entre els anys 320 i 325, després que aquest regne intentés expandir-se cap a l’est, per la qual cosa van envair terres d’Axum, que va reaccionar ocupant Meroe. A partir d’aleshores s’inicia, imparable, la implantació d’una nova religió a la regió, el cristianisme, que avui en dia és majoritari al nord del país dels nostres ancestres.
Fa tot just uns mesos que Denberu Mekonnen, autor de Rumbo a Etiopía, ens recordava que aquest país és el segon de la història en adoptar el cristianisme. Va passar l’any 330, després d’Armènia, que ho va fer el 301. L’autor també ens recorda que el cristianisme en realitat es va introduir de manera fortuïta de la mà de dos monjos siris que naufragaren accidentalment a la costa etíop. Avui sabem moltes coses sobre el cristianisme ortodox etíop, que conserva elements religiosos d’origen jueu, amb els falashas, considerats descendents de la tribu hebrea Dan, perduda a la Banya d’Àfrica. Però també conserva elements musulmans, com l’obligació que tenen les dones de cobrir-se el cap quan entren als meravellosos temples, o el fet que tothom, homes i dones, hi hagi d’entrar descalç. Jo mateix ho vaig poder comprovar en el viatge de retorn als orígens de la meva filla, quan recorríem extasiats els temples de Lalibela, a la regió Amhara, amb un “guardià de sabates com una anècdota molt simpàtica perquè les meves vambes no han tingut mai tant valor. Del Nadal etíop o Genna, que significa “joc”, inventat pels pastors quan es van assabentar, plens de joia, del naixement de Crist, també en parla Mekonnen; és molt diferent de la celebració occidental i, sens dubte, més autèntica, s’alluny del consumisme i acosta els fidels entre si. I no ens podem oblidar de les invocacions a Déu, tan freqüents, per exemple, en les faules populars amhares que narren històries corrents, però també plenes de picardia i sentit de l’humor.
Continuant amb el cristianisme, igual que els seus veïns amhara, els tigray, més cap al nord, són cristians coptes i la llar de més d’un centenar d’esglésies que representen el grup d’arquitectura esculpida a la roca més gran del món, la majoria d’aquestes esglésies daten dels segles V al XIV, juntament amb un petit nombre d’esglésies de maçoneria i fusta. Al nord-est del territori les esglésies configuren el paisatge sagrat de Gheralta, en un massís a l’oest de la ciutat de Wukro i al nord de la capital tigray, Mekelle. En un indret conegut com Tembién, a l’est de la capital, i envoltat de penya-segats, hi ha l’església més inaccessible de totes i jo diria que de l’orbe, una autèntica joia del segle XVI, a la qual s’arriba de manera gairebé miraculosa a través d’un viarany tallat a la paret de la muntanya. El d’Atsbi és un altre conjunt d’esglésies a l’extrem oriental de les Terres Altes d’Etiòpia, amb muntanyes i turons amb cims plans i valls profundes, on viuen els Gerala, aquests primats que potser per respecte i impressionats per tanta magnificència religiosa es van fer herbívors; qui sap…
El que sí que sabem és que un nombre significatiu de les fabuloses esglésies amhara i tigray té pintures murals i moltes conserven autèntics manuscrits, pintures i objectes litúrgics, inclosos exemplars que han sobreviscut des de l’Edat Mitjana, especialment en els temples que formen el nucli dels monestirs vivents. El museu de Lalibela n’és una bona prova i no puc oblidar l’extasis que vaig sentir en contemplar tot el que conserva com un tresor.
D’altra banda, és interessant assenyalar que al llarg de la història de lluites dinàstiques que han ensangonat un país tan divers i cobejat, l’Església etíop s’ha mantingut cim l’única corporació estable i políticament poderosa. A més, com a propietària de més del quinze per cent de les terres conreades, el cap suprem, el Patriarca o Abuna, disposa de molt de poder (cosa que és força comuna en les ortodòxies cristianes del món, com la russa). Un altre dels personatges rics i influents són el Echege, administrador dels recursos eclesiàstics i superior de tots i de cada un dels frares, fins i tot dels abats rectors del incipients monestirs.
Vegem altres coses
Tot i que el cristianisme ortodox etíop és la forma de religió més coneguda pels occidentals, cal tenir en compte que en el país hi coexisteixen més de vuitanta grups ètnics, amb les llengües i dialectes corresponents, alguns a cavall entre països veïns, com els Afar, Gambela i somalis. Aquesta realitat multicolor dibuixa un trencaclosques de creences igualment divers. Per resumir la situació a vista de dron, al nord, a Amhara i Tigray (limitant amb Eritrea) són cristians; al nord-est, els Afar són musulmans i animistes; a la zona oriental, amb l’ètnia somalí, són de majoria musulmana des del segle XVI a causa del contacte amb comerciants àrabs, cosa que els va fer enterrar completament les creences antigues. Cap al sud, hi ha altres ètnies menors que professen també l’islam a la seva manera: Silt’e, Benishangul, Argoba…, amb l’excepció dels Koorete, que són cristians. Al centre del país, a les zones properes a Addis Abeba i expandint-se per totes bandes, els oromo són cristians i musulmans, depenent dels subgrups ètnics, i també n’hi ha que practiquen el culte a un ser suprem anomenat Waqa o Waka. Cap al sud-oest, hi ha un altre grup important, els gambela, de tradició animista i que creuen en un esperit superior anomenat Juok (també Jwok o Juuok), considerat el creador de totes les coses. Finalment, baixant cap al sud, cap a les Nacions, Nacionalitats i Pobles del Sud, en trobem amb un món totalment tribal i animista que manté en ple segle XXI tota l’essència cultural i tradicional: els Mursi, Hamer, Karo, Surma, Bodi, Bume i Dassanech, entre d’altres. Alguns, a la Vall de l’Omo, com els Mursi, creuen en una força superior celestial anomenada Tumwi, que pot manifestar-se en forma d’arc de sant Martí o d’au.
Una dada important és que quan en una ètnia es donen diferents credos, com en el cas dels Oromo, cristians del nord i musulmans o animistes més al sud, aquesta diferència es tradueix en una certa debilitat pel que fa a la cohesió social i religiosa de les que professen una única religió, com en el cas dels Amhara i Tigray, que són les tres ètnies majoritàries del país. Pel que fa als Oromo que practiquen el culte a Waka, el representen per esperits anomenats Ayana, mitjancers entre Waka i els seus seguidors, i que poden acostar-se a ells a través del Kallu, persona amb la capacitat de ser posseïda per aquests esperits. A les festes de Wadaja, d’influència musulmana, sacrifiquen vaques en honor de la seva divinitat.
Més animisme…
Magano es el Déu i el Pare que cuida des del cel els Sidama (i l’excel·lent cafè que produeixen), on es va instal·lar a causa del pecat de la seva gent, ja que anteriorment vivia entre els mortals. Magano influeix en la vida de tothom, com també ho fan els esperits dels avantpassats; el representant familiar l’invoca cada dia i es sacrifiquen animals en el seu honor, en situacions extraordinàries o infortunis, i també pels somnis, que es consideren profètics, que alguna persona pugui tenir. Els esperits poden ser beneficiosos (Dancha Ayyaana) o malèfics (Bucha Ayyaana)m que són els que provoquen malalties i tota mena de mals a la comunitat, que no deixa de maleir-los durant els sacrificis. Els Sidama reserven un esperit (Woxa) per ser venereat exclusivament per les dones, que li ofereixen menjar en cerimònies nocturnes sota algun arbre, amb balls i cants en el seu honor. En general, els esperits dels avantpassats viuen amb Magano, que els ha atorgat el paper de mitjancers i es comuniquen amb la gent a través dels somnis. Quan passa això, els líders espirituals convoquen els seus consells per analitzar el somni, determinar si l’amenaça és real o no i decidir les mesures que cal prendre. Com en les famílies, hi ha una certa jerarquía ens els esperits dels ancestres, que tenen com a cap el fundador del clan.
Tanmateix, els Sidama veneren només els esperits dels homes, mai els de les dones difuntes, per molt greu que ens sàpiga. Potser els transmeten més temor…
L’animisme no és exclusiu dels Sidama. Els poderosos Afar, de la vall originària de l’espècie humana, a la Depressió del Danakil, atorguen poders sagrats a alguns arbres i boscos. En realitat, són creences i costums preislàmiques que fan que molts portin amulets protectors de cuir amb herbes i versos de l’Alcorà i s’ungeixen el cos amb una mena de mantega o ghee. Als infants se’ls practica la clitoridectomia (extirpació parcial o total del clítoris o el prepuci). A més, per ells les restes del cadàver d’una persona també són poderoses, com esperits enterrats sota piles de pedres amuntegades en forma circular o cilíndrica. Els Afar, que també viuen a Tjibuti i Eritrea, solen enterrar els morts allà on defalleixen, en disposició vertical si hi va haver una mort violenta, cosa que potser és freqüent en un poble que té fama de ser violent i bel·licós, com el territori on viu, un dels més inhòspits i respectats del planeta i on cada any es reuneixen arqueòlegs de mig món.
L’animisme, barrejat amb certes formes primitives de creença musulmana, i fins i tot cristiana, també està present en altres grups ètnics, com els Gurage, que tenen arbres sagrats als seus pobles, els arbres de l’Adbar, on habiten els esperits. Cada any, la comunitat es reuneix sota l’arbre per fer-hi rituals, sacrificis i festes, tot untant de mantega la base del tronc i cobrint-lo de cervesa local i licor. També sacrifiquen animals: una vaca si l’arbre és “femella” o un bou si és “mascle” (aquí no hi ha més distincions de gènere) i poden construir tancats al voltant de l’arbre per protegir-lo. El més curiós és que aquest costum ha permès que es conservin intactes durant segles arbres i petits boscos representatius de boscos antics. Potser és un avís per a navegants… Els Gurage es componen de tres grans grups amb els clans respectius i part de la població ha emigrat a Addis Abeba.
Però això no és tot.
Els Gamo, a l’oest del llac Abaya, encara que són majoritàriament cristians, viuen en turons verds i ben plens de llocs sagrats, molts boscos que ressegueixen corrents d’aigua i cims on fan cerimònies que simbolitzen la unió del passat amb el futur: hi fan sacrificis, sanacions, rituals agrícoles, es demana que plogui o que s’aturin les pluges… La nota discordant, però, és que cert fonamentalisme cristià en la regió ha provocat enfrontaments quan s’han construït esglésies als boscos sagrats o a prop, cosa que ha obligat als autòctons a talar els arbres per “demostrar la seva fe”, una mena d’Inquisició a mida. Els Basketo, al sud i que tenen el seu propi rei, són majoritàriament cristians evangelistes i també ortodoxes, però en les seves creences animistes hi ha un déu del cel i una deessa de la terra. També els Nuer, més nombrosos al Sudan del Sud que a Etiòpia, són majoritàriament cristians, cosa que no els impedeix creure en un déu sobrenatural i en divinitats menors. Els Gumuz, en canvi, són animistes, com els Chara o Tsara i els Arbore, que creuen en un déu suprem anomenat Waq. Els Gumuz comparteixen territori amb Sudan del Sud, però allà, a diferència dels Nuer, són molts menys.
Si hi ha un exemple d’animisme singular és el dels Konso, amb les seves Pokwalla, verdaderes autoritats religioses la funció de les quals és fer de mitjancers entre la comunitat i les forces divines personificades en el déu del cel (Waq), que els atorga pau i prosperitat. Els Konso organitzen rituals que, com en la majoria dels grups ètnics, estan associats al culte als difunts, en record dels quals esculpeixen unes petites i curioses estàtues de fusta o Waga, d’aproximadament un metre d’alçada. Les col·loquen sobre les tombes, als marges dels camins i fins i tot en terrenys de conreu que foren regats en vida per la suor del difunt. Un grup d’estatuetes Waga sol estar format per la que representa el difunt en el centre, envoltada per la de la seva esposa i les dels seus fills. També pot estar representat el seu enemic, a qui s’amputen els atributs virils, i fins i tot animals salvatges si el difunt va ser un caçador aguerrit. Tanmateix, el cap del clan o gada rep un tracte diferent perquè no s’enterra fins que han passat nou anys, nou dies, nou hores i nou minuts del moment en què va morir; mentrestant roman momificat en una cabana. En desconec el motiu. Potser, com em suggereix la meva filla etíop, la clau sigui que el número nou simbolitza la fecunditat. Al capdavall, les entrades a les propietats dels Konso tenen sempre forma de vagina. Sigui com sigui, com dic a la meva filla, a Etiòpia si hi ha alguna cosa de més a més són les raons.
Alberto Pardo de Vera
Abril de 2024
21 Miyacya 2016 a Etiòpia