Durant els sis mesos que porto vivint a Nairobi, molts keniates m’han explicat, amb orgull, que Nairobi té molta més infraestructura que Addis Abeba perquè té una classe mitjana molt més nombrosa en comparació amb la capital etíop.
El 2018, la mitjana de creixement anual de l’economia d’Etiòpia va ser del 9,9%. Tot i que aquest creixement ha disminuït el darrer any, segueix sent el doble de la mitjana anual d’Àfrica, que és només del 4% del PIB.
Addis Abeba té molt per canviar, però els canvis ja els estem veient. Per exemple, en la ràpida evolució del sector de les startups, on serveis offline s’estan digitalitzant per adaptar-se al mercat dinàmic i global. Jo penso que a les ciutats superpoblades, el canvi en la gestió del transport millorarà molt les condicions de vida de la classe mitjana, tant la de Nairobi com la d’Addis Abeba.
Ara fa una setmana vaig anar uns dies a Addis Abeba. La ciutat té una versió d’Uber anomenada Ethio-Ride, l’aliat de l’estranger o del farangi, com diuen els etíops. Mentre els conductors d’Ethio-Ride em portaven d’una reunió a una altra, vaig aprofitar per practicar l’amhàric, la llengua oficial d’Etiòpia. Tothom descobria que venia de fora; amb el meu accent podria ser del Tigray o bé part de la diàspora etíop que ha vingut a invertir en l’economia del país.
Com explica la Berhane Demissie, una de les poques dones al continent i l’única a Etiòpia que dirigeix una empresa de capital privat per invertir en nous negocis, gràcies a les noves reformes implementades per Abiy Ahmed, moltes persones d’origen etíop han tornat al país a ajudar en el desenvolupament de l’economia.
Amb el meu accent trencat i un punt estrany (i que fa que ningú no acabi de saber mai d’on vinc) vaig preguntar als taxistes què en pensaven dels recents canvis polítics i si l’estil de vida dels ciutadans ha canviat des del govern d’Abiy Ahmed. Em responien que a la capital tot va bé, però que estan preocupats per la situació de seguretat dels seus familiars que viuen al camp. Em deien: “Teklai Ministeru tiru asab aleh” (El primer ministre té bones intencions). Però encara esperen els fruits de la seva promesa democràtica mentre enumeren els impactes de la transició política dels anys 90.
La transició política del 2018 va ser forçada per les protestes civils del 2015 i la pressió que van exercir sobre el govern. Joves d’Oromia i altres estats regionals van sortir al carrer a demanar canvis en la situació econòmica i social del país. Avui, aquest mateix grup de joves són els que estan posant Abiy Ahmed sota el test democràtic.
Les eleccions del 2020 s’esperen amb una gran expectació perquè el Partit per la Prosperitat (PP), abans EPRDF, ha promès trencar amb la cultura política basada en l’engany. Durant quasi tres dècades, l’administració del règim autoritari s’ha mantingut intacta gràcies a la limitació de drets col·lectius i a l’ús de mecanismes d’equilibri del poder polític. Les eleccions del 1992, 1995 i 2000 van servir per consolidar fraudulentament el poder del principal partit polític, que no va permetre unes eleccions lliures i justes.
Però per entendre com hem arribat a la situació política d’avui és important conèixer la revolució del 1974, perquè moltes de les institucions i dinàmiques polítiques d’aleshores han persistit. La revolució socialista etíop va ser una de les més importants i exitoses del món, però l’eurocentrisme del sistema educatiu europeu ha subestimat la seva rellevància. Els escriptors de la diàspora etíop han dedicat molt temps a entendre les dinàmiques i les implicacions d’aquesta revolució en la vida quotidiana de la gent urbana i rural. Per exemple, Maaza Mengiste, al seu llibre Sota la mirada del lleó (Beneath the Lion’s Gaze), descriu la repressió als moviments clandestins d’estudiants, la gran reforma dels drets sobre la terra i la implementació del nou sistema administratiu dissenyat per controlar la població fins al nivell administratiu més baix. Avui, el dret sobre la terra encara no s’ha reformat, i és el principal motiu darrere els conflictes d’identitat i fronteres internes.
El que més em va cridar l’atenció de la forma d’escriure de la Maaza, però, és el seu interès a descriure el paper de la dona en els canvis polítics. La recerca sobre conflicte i gènere ha demostrat que la guerra permet a les dones trencar les relacions i els rols socials establerts durant els temps de pau. I això ho podem veure en la davallada de la influència de les associacions de dones durant les transicions guerra-pau-guerra.
El 1935, l’emperadriu Taitu Menen va fundar l’Associació de Benestar Femení Etíop, que va beneficiar principalment l’elit urbana i va marginar les dones del camp, com també passa amb el moviment feminista occidental. Més endavant, el 1980, durant el projecte per involucrar les masses en el canvi social, es va inaugurar l’Associació de Dones Revolucionàries d’Etiòpia amb una agenda més extensa i inclusiva. Durant aquesta època també hi va haver dones etíops que van tenir un fort impacte regional i global, com la llegendària Konjit Sine-Giorgis, que va ser l’ambaixadora d’Etiòpia a la Unió Africana, des dels seus inicis el 1962 fins al 2015.
El 2019, Abiy Ahmed va entregar-li un premi de reconeixement pel seu remarcable paper en el món diplomàtic i, evidentment, per la seva lluita contra el colonialisme. I no ens oblidem de Bogaletch Gebre, coneguda com la líder de la revolució feminista a Etiòpia, essent la principal lluitadora contra la mutilació genital al país.
Referents com elles n’hi ha moltes, però la narrativa masclista ha tapat la representació i ha denegat el paper de la dona etíop a l’espai polític. Les poques associacions de dones han estat generalment controlades pel poder polític. I és cert que representació no és el mateix que participació (o influència) com bé clarifica la Minna Salami al seu blog sobre feminisme i crítica social MsAfropolitan.
Durant els anys 80, les dones etíops es resistien a organitzar-se per por de ser titllades de contrarevolucionàries pel règim del Derg, esdevenint així simples instruments del govern per mantenir el poder. El nombre de dones soldats que van lluitar contra el Derg no va passar del 4% del total de tropes i el nombre de dones de les forces armades del Front d’Alliberament del Tigray (TPLF) no va passar d’un terç. A partir del 1991, amb l’abandonament de les polítiques socialistes, el petit espai polític que s’havia creat per a les dones es va tornar a tancar. Amb la transició del 1991, l’Oficina d’Afers per a la Dona, es va obrir sota l’empara del Primer Ministre, permetent l’obertura d’oficines a nivell regional. Tot i cobrir més terreny, aquestes oficines van resultar ser ineficients. Conseqüentment, molts ens preguntem si el govern d’Abiy Ahmed, format per un 60% de dones, realment permet la participació de les dones en el procés polític a més de simbolitzar la representació.
Sota el control polític de l’EPRDF es van obrir associacions de dones com ara l’Associació d’Advocats de Dones Etíops, que fins avui defensen els drets de la dona a través del sistema legal. Meaza Ashenafi, que també és membre del govern d’Abiy, va guanyar el 2003 Hunger Project African Leadership Prize per la seva tasca en l’àrea de violència domèstica, abús sexual, dret de família i drets econòmics.
Però la feina de les organitzacions civils per a la dona ha estat greument afectada per la repressió de l’Estat: especialment durant les eleccions del 2005 i del 2015, que causaren un retrocés democràtic degut a la crisi d’existència percebuda per l´EPRDF. Els principals afectats pel tancament de l’espai democràtic són les organitzacions per a les dones. De fet, el motiu pel qual el paper de la dona en la política i l’economia és encara en procés de desenvolupament és la contradicció entre la retòrica publica de l´EPRDF (avui Partit per la Prosperitat) i la seva praxis política.
Moviments feministes com Setaweet (que en amhàric significa dona) creats el 2014 han superat aquesta repressió mitjançant l’ús de la tecnologia. Per exemple, el 2019 vam veure el poder de la tecnologia en l’impacte global del moviment feminista xilè o en l’abast global de les manifestacions pel canvi climàtic organitzades per la Greta Thunberg a Europa i a l’Àfrica per la ugandesa Vanessa Nakate.
A Etiòpia, la tecnologia és l’instrument que ajudarà a trencar la barrera entre el món de les idees i la pràctica. La cofundadora de Setaweet va explicar en una entrevista per a France 24, que segons les lleis etíops, les dones tenen un gran privilegi respecte als altres països africans, però que, a la práctica, Etiòpia es troba al final del rànquing de l’índex mundial de desigualtat de gènere. Per tant, al 2020, la qüestió no ha de ser si aquests moviments feministes poden o no sobreviure, sinó com poden ser part de la transició política.
Amb l’ampliació de l’espai polític i democràtic, és necessari que es creïn més organitzacions locals que portin a la taula temes controvertits, i que qüestionin l’estructura política i social establerta. No n’hi ha prou amb figures com Freweini Mebrah, guanyadora del premi CNN Hero of the Year per la seva feina per acabar amb el tabú de la regla a Etiòpia, o les que he esmentat al llarg d’aquest article. Etiòpia està en un procés de redefinició i en aquest procés el paper de la dona etíop urbana o rural és clau. Com ha dit la presidenta d’Etiòpia, Sahle-Work Zewde en diverses ocasions: “S’ha obert una finestra d’oportunitats, és la nostra responsabilitat aprofitar-la”.
Ennatu Domingo Soler