Novembre 2013
Quan molts de nosaltres vam decidir adoptar un nen o una nena d’una altra raça ho vam fer des de la ingenuïtat de pensar que el color de la pell no era important i que l’amor seria suficient perquè se sentissin part de la família i de seu nou país. El temps ens ha fet prendre consciència que l’amor pot ser cec al color però que la societat no ho és, i que hi ha una diferència entre com es perceben o els percebem nosaltres i com els perceben els altres, amb la qual cosa és evident que els hem d’educar per saber gestionar aquesta realitat. No parlar-ne o minimitzar-ho no fa desaparèixer la realitat.
I la realitat que conten moltes persones adultes adoptades transracialmente és que, mentre ells es perceben a si mateixos “blancs” perquè la seva família, la seva cultura, la seva educació, els seus referents, etc. són blancs, els altres els consideren -en funció del seu fenotip- negres, asiàtics, llatins, etc. D’aquí sorgeixen algunes de les terminologies per referir-se a ells mateixos: Persones Oreo (blanques per dins i negres per fora), Persones Banana (blanques per dins i grogues per fora), etc.
La veritat és que probablement quan vam adoptar els nostres fills pocs coneixíem ni tan sols l’expressió privilegi blanc, que fa referència a la forma en què les persones blanques es beneficien, d’alguna manera, en una societat racista. Es tracta d’avantatges immerescuts i algunes vegades inadvertits que estan basats únicament en el color de la pell, com mostra l’informe Identificació policial per perfil ètnic a Espanya, publicat recentment per l’Institut de Drets Humans de la Universitat de València.
Aquesta mateixa sospita l’han d’afrontar les persones d’una altra raça, també en ocasions, quan decideixen llogar un habitatge o davant d’una oferta d’ocupació: a igualtat de condicions amb una persona de raça blanca han de demostrar més solvència, preparació o vàlua personal.
És evident, per tant, que el component racial ha de formar part de l’educació dels nostres fills i filles, ja que mentre van de la mà els altres els consideren “un dels nostres”, però quan creixen i van sols la mirada del altres els converteix en persones “de fora”, la qual cosa implica, en el cas de les actuacions policials per exemple, un percentatge molt més elevat d’identificacions, escorcolls o registres sense justificar que entre les persones caucàsiques.
Margarita Muñiz Aguilar