Inagurem “l’Espai Afne”

Taula Rodona

 EXPERIÈNCIES DEL VIATGE DE RETORN


Aquest estiu, algunes nois i noies que han nascut a Etiòpia han tornat al seu país d’origen.
Alguns sols i d’altres amb les seves famílies en el seu “viatge de retorn”.

El proper divendres 27 de setembre a les 19:00h i a la seu d’AFNE ens explicaran les seves experiències.

Després de la xerrada hi haurà un petit fòrum-debat amb els “conferènciants” i les famílies i assistents.

Si hi esteu interessats podeu reservar plaça al telèfon 93 488 34 45 on la nostra nova secretària, la Teresa Berni, us atendrà amb molt de gust.

ENTRADES EXHAURIDES

El viatge de retorn i l’adolescència en els mitjans de comunicació

Pensem que els socis i sòcies d’AFNE podrieu estar interessats en conéixer aquest article publicat en el Magazine de La Vanguardia del passat diumenge 24 de juny, sobre els joves adoptats.

“El último reto de la adopción”

I també aquesta entrevista realitzada en el programa “Els matins de TV3”, a Anna Soler-Pont, sòcia d’AFNE i a Eva Gispert i Marta Fernández de la Reguera, de l’Institut Família i Adopció.

“El viatge de retorn per retrobar els orígens”
Salutacions,

AFNE

La recerca d’orígens: abans i després

Tradicionalment s’ha qüestionat la necessitat de la recerca dels orígens, argumentant que si la persona adoptada se sentia plenament integrada en la seva família adoptiva, no tenia per què tenir aquesta necessitat. En aquests casos la recerca s’interpretava com un fracàs.
Actualment són cada vegada més les famílies que interpreten la recerca com una cosa totalment comprensible, ja que, en realitat, forma part de l’eterna pregunta de l’ésser humà pel que fa a la seva identitat: qui és, d’on ve, etc. Fins on s’arribi en la recerca de respostes concretes dependrà de la variabilitat de caràcters i personalitats.
En el cas de l’adopció internacional, actualment hi ha, també, cada vegada més interès pel retrobament amb la cultura, la llengua i el país d’origen. Això es pot observar tant per les legislacions que s’estan desenvolupant en alguns països, com per les pràctiques de les famílies adoptives.
En ambdós casos és important que aquest procés no s’iniciï de qualsevol manera ni en qualsevol moment.

Margarita Muñiz Aguilar
Instituto Família y Adopción

Enllaços relacionats:
– Adopció. La recerca d’origens.
El lloc de la família i la cultura d’origen.
 

La recerca d’orígens: abans i després
Maig 2012

En sentit general, amb el terme recerca d’orígens es fa referència al conjunt de mesures que una persona adoptada emprèn per conèixer el seu passat preadoptiu. La raó fonamental és la necessitat de l’ésser humà de conèixer els seus orígens per forjar la seva identitat.

En el cas d’adopcions internacionals, aquesta recerca és doble: d’una banda es busca trobar la família biològica i, de l’altra, conèixer la cultura, la llengua i el país d’origen. Aquest segon cas es tractarà en un proper article.

En el primer cas cal dir que, si bé tots els fills adoptius participen en una recerca emocional de les seves arrels, només una part decideix buscar persones reals. No se sap quants assoleixen aquesta fita perquè és un fenomen molt difícil d’estudiar a causa de la manca de dades disponibles. Però el que sí se sap és que aquesta trobada, si es produeix, marcarà un abans i un després en les seves vides.

Abans
Des de petits, és normal que els nens vulguin saber com són els seus familiars biològics i que els recreïn en les seves fantasies. Al llarg de la seva joventut, aquestes fantasies poden girar entre diversos extrems -des dels més negatius fins als més positius i fantàstics: una mare biològica, per exemple, que de vegades s’imagina com una prostituta i d’altres com una estrella del pop.
Uns pares adoptius ben formats sobre el procés intern de recerca dels seus fills seran capaços de donar-los suport d’una manera molt especial al llarg de la seva infantesa i joventut. Primer de tot, el simple fet de saber que la seva curiositat sobre el passat és normal pot fer més fàcil explorar junts les seves fantasies. Amb l’ajuda d’un adult, un nen pot crear una visió al més equilibrada, empàtica i realista possible dels seus progenitors.

A mesura que els fills vagin creixent també poden explorar junts un fenomen que segurament trobaran en els mitjans de comunicació: l’emocionant trobada entre fills adoptats i la seva família biològica. Des del punt de vista sensacionalista d’una revista o un reality show es veu com un conte de fades, però en realitat els resultats poden variar molt: des de trobades amb l’extrema pobresa fins a l’oblit d’una mare que ha refet la seva vida i no vol recordar el que va passar. També és fàcil trobar escrits de persones que s’han trobat amb familiars que tenien tanta curiositat com ells per conèixer-se però, tot i així, no sempre tenen les mateixes expectatives sobre el que s’esdevindrà.

Com ens diuen Lila Parrondo i Juan Alonso Casalilla a la Guía de postadopción de l’editorial Salvat:
“Si ens hem erigit en referents en el procés de revelació i en la indagació sobre la seva història i circumstàncies, hem d’acompanyar aquesta cerca mostrant una actitud oberta, assenyalant els perills, les diferències que hi pot haver entre el que s’ha imaginat i el que podem trobar, etc.”

Després
Si tant la persona adoptada com els seus familiars biològics arriben a una trobada després d’una preparació, hi haurà expectatives realistes que faran possible una experiència al més satisfactòria possible. Però, en cas contrari, hi haurà el risc que algú -o tots- s’enduguin una gran desil•lusió, que a llarg termini pot provocar un dany important i innecessari a algun dels implicats.

És per això que hi ha cada vegada més serveis de postadopció a Espanya, públics i privats, que proporcionen assessorament i suport a les persones que busquen els seus orígens. L’objectiu és ajudar tots els implicats a reconèixer les seves pròpies expectatives i a compartir-les amb els altres abans de la reunió. També poden ajudar-los a comprendre i assumir circumstàncies difícils -actes criminals, abandonaments, abusos sexuals, incestos, violacions, maltractaments- perquè darrere de les separacions moltes vegades hi ha històries complicades. Però també de vegades és igual de difícil d’acceptar que una mare biològica ha refet la seva vida i té més fills -de vegades amb el mateix pare biològic de l’adoptat- o que la mare no sap o no està disposada a revelar la identitat del pare. Els professionals estan preparats per ajudar en tots aquests casos.

A tall de consell
És aconsellable que els pares adoptius s’informin bé sobre tot el procés de recerca per poder ser aquests “referents” tan importants que poden necessitar els seus fills. Els recomano el llibre Mediación familiar en búsqueda de orígenes. El encuentro con mi espejo biológico, d’Ana Berástegui i Enrique Vila, coordinat per Jaime Ledesma. Aquest llibre proporciona una visió global i equilibrada de tot el procés de recerca i presenta tots els factors que cal tenir en compte per donar suport a les persones involucrades.

Brenda Padilla Ericksen
Instituto Família y Adopción

Cerca d’orígens

A qui correspon la recerca dels orígens de les persones adoptades? És un procés únicament seu o correspon també als pares adoptius?

El normal és que el cent per cent dels fills adoptats busquin els seus orígens, segons el Dr. David Brodzinsky, autor del llibre Sóc adoptat i investigador reconegut mundialment en temes d’adopció.

No obstant això, aquesta recerca poques vegades produeix les trobades dramàtiques que veiem a la televisió. La recerca, en realitat, es pot fer de moltes maneres i pot donar diversos resultats. Hi ha algunes persones adoptades que tenen una gran necessitat de
conèixer els seus familiars biològics, i moltes d’altres simplement volen respostes
a certes preguntes –o, més que res, necessiten parlar, compartir els seus sentiments i les seves inquietuds per anar construint així la seva particular visió de la seva vida.

Brenda Padilla Ericksen
Institut Família i Adopció

De qui és la cerca?

Abril 2012

La recerca dels orígens forma part d’un procés normal de desenvolupament de la
persona i es considera fins i tot necessari per construir una identitat sana
-és a dir, una visió integral i positiva d’un mateix- que comença molt abans
que un nen pugui ser capaç de fer una recerca real de les persones que ha
deixat enrere. Des de petit, el nen que fa preguntes i comparteix les
seves reflexions, fantasies i sentiments amb els pares va per bon camí. Està
recollint i examinant diverses peces d’un gran puzle per intentar posar ordre i
veure el sentit en tot el que li ha passat fins a aquest moment en la seva
vida. A mesura que va creixent busca no només informació, sinó el gran
retrat que pot recrear a través d’aquesta informació.

D’altra banda, el nen que no pregunta mai i que no mostra cap interès pot
ser causa de preocupació. Se sent lliure per preguntar, comentar, indagar sobre
el seu passat? Té por de fer mal als seus pares? Creu que ha de triar
entre una família i una altra, que només pot reconèixer una de les seves
realitats? És l’adopció un tema tabú en la seva família? Se sent
avergonyit per ser diferent i tenir un origen diferent del de la seva família?

La recerca d’orígens és un fet personal i íntim que correspon principalment
a la persona adoptada. És un dret seu com a ciutadà que està reconegut per
llei a Espanya. No obstant això, els pares adoptius també són molt
importants en aquest procés. Poden donar suport i ajudar moltíssim el seu
fill en l’elaboració de la cerca. En aquest sentit, podríem dir que
comparteixen la recerca, que, de certa manera, pot ser de les dues parts.

A manera de consells

Què poden fer els pares adoptius per donar suport a aquesta recerca tan
natural i normal dels fills?

Primer, poden recollir totes les dades possibles sobre el passat dels seus fills
abans que aquestes dades desapareguin. Han d’incloure-hi els noms dels
familiars biològics si és possible, informació sobre la seva història -sobretot
els motius de la seva separació de la família d’origen-, historial mèdic
(incloent-hi informació sobre el part, dades del naixement i d’altres familiars
si és possible) i també documentació sobre altres famílies o centres en
què han viscut, a més dels esdeveniments importants ocorreguts abans que s’unís
a la seva família actual.

Segon, poden crear a la llar un clima de confiança on es pugui parlar d’absolutament tot amb total normalitat. És potser el millor regal que poden donar als seus fills. Poden donar exemple i obrir el diàleg compartint les seves pròpies preguntes i inquietuds amb els seus fills perquè aquests s’animin a revelar les seves. Un altre factor important en aquest àmbit és acceptar els sentiments d’enuig o de tristesa dels fills, que sorgeixen en comprendre
diferents aspectes de la realitat del seu passat. Així es fomenta encara més la comunicació i si algun dia, quan sigui gran, decideix emprendre una cerca “real” per trobar i fins i tot potser conèixer els seus progenitors o altres familiars biològics, tots estaran més preparats per donar-se suport mutu durant el procés.

Tercer, poden aprofitar aquest clima d’obertura i acceptació per compartir a poc
a poc, segons la maduresa del nen, tot el que se sap sobre el seu passat -fins
a la informació més difícil i complicada. Cal recordar que els fills tenen
dret a saber la veritat i que tota la informació que tenen els pares sobre el
seu passat els pertany a ells.
Quant als temes més difícils d’abordar, es tracta d’anar preparant el
terreny per equipar-los amb els recursos personals que necessitaran per poder
digerir aquests temes. Aquesta tasca pot començar seriosament sobre els 8
anys, quan els nens són més madurs però no han entrat encara a l’adolescència. També
es pot fer amb l’ajuda d’un professional -sobretot en el cas d’haver de compartir informacions més dures, que podrien afectar de forma negativa l’autoimatge
del nen si no es tracten de forma adequada.

I finalment, els pares poden tenir un paper fonamental a l’hora de formar els fills per interpretar tota la informació que van acumulant. Sense l’ajuda dels pares, els nens i els
joves fàcilment arriben a tot tipus de conclusions errònies. Poden decidir
que van ser apartats de la seva família biològica perquè tenien algun dèficit. Els uns fantasien que potser van ser robats i que els seus pares biològics vindran a buscar-los algun dia. D’altres viuen amb un sentiment de culpa per haver fet una cosa dolenta, alguna cosa que no recorden però que va impulsar la seva mare biològica a abandonar-los… Són els pares els que poden compartir perspectives madures per ajudar els fills a elaborar una versiódels fets al més realista, sana i positiva possible.

Per resumir, és normal que els fills adoptius tinguin una intensa curiositat sobre el seu passat que els empenyi a buscar informació sobre els seus orígens i, potser algun dia, alguna cosa més que informació. I mentre aquesta cerca és cosa seva, la poden compartir
amb els seus pares -necessiten compartir-la amb els seus pares. Compartir un fet tan íntim no només no crea problemes en la família, sinó que hi fomenta la confiança, l’amor i la felicitat; enriqueix la relació entre pares i fills alhora que ajuda el fill a créixer sense temors i tabús en un ambient on regna la transparència, l’aprenentatge i el creixement personal.

Brenda Padilla Ericksen
Institut Família i Adopció