Ensenyant a aprendre

Pels estudis actuals sabem que un elevat percentatge de nens adoptats amb problemes d’aprenentatge han patit desnutrició en l’etapa anterior a l’adopció, per la qual cosa és important que tant les institucions educatives com les famílies en prenguin consciència i no es mostrin injustament punitius amb ells per no aconseguir els nivells dels cursos en què han estat escolaritzats sense tenir en compte aquestes circumstàncies.

Fins ara, i malgrat que s’han publicat ja diverses guies sobre adopció i escola, el sistema educatiu no ha sabut trobar les estratègies educatives ni tenir la flexibilitat necessària per acollir i entendre que aquests alumnes necessiten estratègies i eines per solucionar aquests problemes. Caldrà seguir insistint en aquest sentit, sense caure en actituds reactives que l’únic que fan és enverinar les relacions entre la família i l’escola. Les respostes reactives, d’altra banda, se solen quedar en la queixa i acaben sent paralitzants. Per això proposem respostes proactives que analitzin els fets, els acceptin i portin a actuar.

A vegades la capacitat d’actuació sobre el sistema educatiu és molt limitat per a les famílies, però és molt important que tant aquestes com les escoles sàpiguen que les dificultats dels seus fills es poden deure a l’efecte de la malnutrició i no necessàriament a una falta d’interès, negligència davant els estudis o l’útil “és molt vague” o “és molt fluixa”.

La solució no consisteix a insistir una i altra vegada en els mateixos aprenentatges per als que no disposen de les habilitats cognitives necessàries, sinó en l’entrenament d’aquestes habilitats perquè arribin a tenir la maduresa necessària per a l’adquisició d’aquests coneixements.
Quan un nen o una nena no disposen de les habilitats necessàries per adquirir els coneixements escolars per les circumstàncies que siguin –com per exemple, pels efectes de la malnutrició-, la tasca consisteix a ensenyar-los a aprendre en lloc de pretendre que aprenguin per ells mateixos. Cal tenir en compte que mentre els seus companys de classe estaven sent ben alimentats i rebien tot tipus d’estímuls afectius i cognitius, ells no tenien ni una cosa ni l’altra, fet pel qual difícilment poden arribar a obtenir els mateixos resultats si no s’hi fa un treball previ.

En aquest ensenyar a aprendre cal tenir en compte que la família no s’ha de convertir en professora de suport dels seus fills. Això és tasca de l’escola.
El desenvolupament de les habilitats cognitives que el nen o la nena tingui deficitàries es pot fer també a través de jocs i de les activitats de la vida quotidiana. Si té problemes de percepció temporal i li costa comptar cap enrere, passar de desenes o seguir una sèrie, la clau no està a fer que repeteixi una i altra vegada els mateixos exercicis, sinó a treballar els conceptes abans i després en la vida real planejant diferents activitats com ara una excursió o una festa i avaluar-ne els resultats, explicant un conte i reflexionant sobre els personatges, explicant la trama d’una pel•lícula, etc.

Si té problemes amb la geometria, a través de la papiroflèxia es poden treballar conceptes com diagonal, mitjana, vèrtex, paral•lel, perpendicular, etc. Aquesta activitat, a més, serveix per enfortir l’agilitat mental i desenvolupar estratègies per resoldre problemes de matemàtiques. També és útil per desenvolupar la motricitat fina i la coordinació oculomanual, que són fonamentals per tenir una bona lletra; serveix igualment per enfortir la lateralitat i la percepció espacial, així com la concentració i l’atenció. També ajuda a enfortir l’autoestima, la creativitat i la capacitat d’abstracció.
Però no es tracta de comprar un kit d’origami i que el fill o la filla el muntin sols, sinó usar-lo com a diversió i esbarjo per a tota la família, que es converteix així en mediadora entre el que els fills ja saben i el que necessiten aprendre.

Una altra manera divertida de millorar les habilitats deficitàries és mitjançant el que es coneix com gimnàstica cerebral. A YouTube es poden trobar molts vídeos sobre aquesta pràctica.

En resum, davant les situacions -la majoria de les vegades estressants- que provoquen en la família les tasques escolars, és important trobar altres recursos que serveixin igualment per al desenvolupament de les habilitats cognitives que siguin deficitàries però que en lloc d’estressar serveixin per desenvolupar el gust per aprendre d’una manera gratificant, emfatitzant les potencialitats en comptes de les limitacions. Aquest tipus d’aprenentatges serveixen, a més, per enfortir els vincles familiars.

Margarita Muñiz Aguilar

 

A Muketuri tot creix!

Ser part d’un projecte que creix cada dia és sempre motiu d’alegria, i per això veure créixer el centre maternoinfantil de Muketuri és per AFNE una gran fita que ens produeix gran joia. Gràcies al suport de tots els socis i sòcies d’AFNE aquest projecte de cooperació avança cada curs i es consolida en tots els seus objectius; i gràcies, per descomptat, a l’esforç dels treballadors i voluntaris que caminen diàriament per Muketuri.

Celebrant el final de curs.De vegades resulta difícil imaginar tot el que s’esdevé al centre maternoinfantil, la distància i les dificultats de comunicació fan que no sempre puguem mostrar la feina diària del centre. Personalment, m’encantaria poder mirar per un foradet i observar els 319 nens i nenes que assisteixen al centre, veure les vaques i gallines de què tantes vegades he sentit parlar, endinsar-me en les aules sense ser vista i poder gravar les veus i les mirades dels nens, ajudar en la collita de pomes i posar els maons de les noves aules que es van creant. Però de moment, només puc valer-me de les fotos que des Muketuri m’arriben, llegir els relats breus i construir així la història d’un centre la gestió del qual és, sens dubte, eficient i exitosa.En construcció

El centre de Muketuri creix amb cada estació, creix en nombre d’aules, creix en nombre de nens, creix en quilos de pomes, creix en litres de llet… però sobretot creix en qualitat i en futur per a la població. Aquest projecte va adquirint les característiques d’una cooperativa en què tots els membres col•laboren, aporten i reben beneficis.

El centre funciona gràcies al treball conjunt de tres parts essencials: la direcció i coordinació, el grup de professores i treballadors, i les famílies. Aquestes tres peces clau s’estan enfortint dia a dia per permetre que el projecte es consolidi i creixi. Totes les peces són necessàries, però encara no són suficients: necessiten la nostra cooperació.

DSCN1065

A principis d’any es va constituir el Comitè de Pares, el qual s’ha reunit en diverses ocasions durant aquest semestre. Cada dia les famílies beneficiàries estan més involucrades en el projecte i hi contribueixen amb il•lusió i convenciment, no només s’encarreguen d’organitzar les juntes i reunions de famílies sinó que a més s’ocupen de la neteja de les aules, del graner i de participar en els cursos d’agricultura.

Mestres a Addis Abeba

El grup de mestres va viatjar fa uns mesos a Addis Abeba, una excursió que va servir per enfortir i consolidar l’equip de treball. A més, les mestres han rebut durant els últims mesos formació i capacitació en diferents àmbits, gràcies als voluntaris que han passat pel centre.

Nou producte del centre: formatge fresc

 

Com tots sabeu, a Muketuri es conreen fruites i verdures, s’elaboren conserves i les vaques i gallines proveeixen de llet i ous. Ara a Muketuri hi ha un nou producte estrella, els formatges frescos i curats que s’estan produint per proveir el centre i també per capacitar la gent de la comunitat en la seva elaboració.

 

ALGUNES DADES:

– Des de febrer, Muketuri té una aula nova.
– El diumenge 7 de juliol es va celebrar la cloenda del curs escolar, amb un total de 319 alumnes (137 nens i 182 nenes).
24 treballadors fan possible el treball diari a Muketuri: 6 professores, 4 auxiliars, 2 cuidadores, 3 cuineres, 3 pagesos, 3 vigilants, 1 cuidador de vaques i 1 cuidadora de gallines.
– Diversos voluntaris d’Espanya i Xile han visitat Muketuri en els últims mesos per col•laborar-hi en diferents àrees: classes d’anglès, cura dels nens amb necessitats especials, decoració de les aules, treballs informàtics, formació a mestres, visites a famílies, distribució de suplements alimentaris a nadons desnodrits i mares embarassades, etc.
– En sis mesos s’han produït les hortalisses suficients per proveir el centre de Muketuri i el centre de nutrició de Mechela Andode, a 5 km del poble: un total 850 kg de patates, cebes, alls, pastanagues, bledes, cols, carbassó, remolatxa i bròquil, i també 150 kg de pomes.

MÉS FOTOS:

El centre maternoinfantil de Muketuri creix i, amb ell, creix el nombre de nens i nenes beneficiaris, millora la nutrició de les famílies, es multipliquen els horts que ocupen els patis de les cases, augmenta la quantitat de pots de conserva de poma, proliferen els pous que abasteixen els grups de veïns i creixen les expectatives de futur d’aquests nens i nenes que ja parlen en anglès i llegeixen en amarinya.

Celebrant el final de curs.A Muketuri tot creix gràcies al teu suport.

Ajuda’ns perquè aquest projecte segueixi creixent!

Natàlia Ruiz-Apilánez – AFNE

Malnutrició i aprenentatge escolar. La dieta etíop

La genètica, un ambient estimulant i una nutrició adequada són factors fonamentals per als aprenentatges escolars. La importància d’una nutrició adequada comença abans de néixer, amb la nutrició de la mare. Les deficiències nutricionals que durant l’embaràs tenen més potencial per causar efectes adversos en els aprenentatges escolars són una inadequada aportació de proteïnes, així com una deficient aportació de ferro i de iode.

Aquestes mancances provoquen dificultats en la coordinació visomotora i en la motricitat fina en general, així com pobresa de vocabulari, problemes de lectura, un llindar d’atenció baix, trastorns conductuals, etc.

La desnutrició en els primers anys de vida té un efecte més gran que el que pugui tenir en edats més avançades, ja que pot ocasionar alteracions que poden ser permanents i irreversibles. Entre aquestes alteracions es troben valors baixos en les proves de llenguatge, en les perceptuals i de raonament abstracte, així com pobresa de memòria, labilitat emocional i falta de motivació.

La malnutrició prenatal i postnatal són, doncs, factors de risc i predictors de baix rendiment escolar, per la qual cosa és important que les famílies adoptives dels nens procedents de zones amb malnutrició crònica, com és el cas d’Etiòpia, ho tinguin en compte per dur a terme accions de detecció i prevenció al més aviat possible, ja que un cop incorporats a les seves noves famílies aquests nens també s’incorporen a una societat amb altes demandes en els aprenentatges escolars.

Maig 2013

La dieta etíop està composta principalment per cereals (blat de moro, sorgo, teff), cultius d’arrels i tubercles (ensete, patates, batates), llegums i llavors oleaginoses.

Tot i l’abundant població ramadera, el subministrament alimentari procedent de productes pecuaris és molt limitat, especialment en les àrees rurals, si exceptuem les zones nòmades on la llet és un dels components principals de la dieta.

Més de la meitat dels menors de cinc anys i més de la quarta part de les dones a Etiòpia són anèmics, i n’és la causa principal la manca de ferro deguda al baix consum d’aliments d’origen animal.

La manca de iode té encara una prevalença elevada, en particular en les zones muntanyoses del país. El 2005, només el 20% de les llars consumia sal adequadament iodada.

La manca de vitamina A és un greu problema de salut pública que afecta els nens petits i les seves mares, i arriba a nivells alarmants a Amhara i el Tigray.

El consum de calories per dia a Etiòpia és de 1.667, menys de la meitat de les calories que consumim en els països desenvolupats.

Totes aquestes circumstàncies es consideren factors de risc pel que fa als aprenentatge escolars, ja que si un nen arriba a l’edat escolar després d’haver patit desnutrició crònica en els seus primers anys, així com retard en el creixement i retard en el seu desenvolupament cognoscitiu, és probable que el seu rendiment escolar es vegi afectat negativament en alguna forma i intensitat.

Les alteracions estructurals en el cervell depenen de la durada i de la intensitat de la privació nutricional, així com també de l’estadi en què es trobi el cervell en aquell moment. El període de màxim creixement cerebral és el que ofereix major vulnerabilitat. Els dos primers anys de vida són clau en aquest sentit.

Les possibilitats de revertir aquests condicionants adversos depenen en gran mesura de les interaccions mútues de diversos factors, entre els quals són fonamentals un diagnòstic precoç, una rehabilitació apropiada i de qualitat per mitjà de programes que estimulin les funcions cognitives deficitàries i un suport psicosocial i afectiu adequat, tant per part de les mateixes famílies com de la comunitat educativa.

Margarita Muñiz Aguilar

Institut Famìlia i Adopció

Potenciant la creativitat i la imaginació

En aquest nou article sobre Muketuri, Laura i Gaya ens expliquen la seva experiència en posar en pràctica un taller artístic amb les mestres que atenen els més de 275 nens i nenes que assisteixen diàriament al centre maternoinfantil de Muketuri.

Sovint les classes d’art al centre maternoinfantil de Muketuri s’han basat en aprendre com es dibuixa una casa, un mico, un vestit… tot això repetint, donant poca cabuda a la creativitat i a l’espontaneïtat que tant caracteritza els nens i les nenes.

La repetició no és errònia, però si és l’únic enfocament que s’ofereix, sí que acaba limitant molt la creativitat i les idees que tenen els nens per afrontar la matèria i donar cabuda a la seva imaginació.

Juntament amb les missioneres, vam proposar organitzar tallers de plàstica per a les mestres, perquè experimentessin noves activitats amb el propòsit que a la llarga les posessin en pràctica amb els nens. Moltes no relacionen les classes d’art amb activitats creatives ni imaginatives. Per tant, és fonamental que visquin i coneguin altres maneres d’entendre l’art i que sobretot les entenguin com un aprenentatge imprescindible com les matemàtiques o la llengua.

Abans de l’hora de dinar, juntament amb Melleniah, Betelhem, Zenebech, Emebet, Konjid i Asnaku ens hem reunit a l’oficina de la directora per fer el taller d’art. Han estat totes molt puntuals; de seguida s’han acomodat i han començat a mirar els materials que havíem deixat sobre la taula.

El plantejament del taller amb les mestres s’ha basat en tres activitats. La primera consistia a decorar la seva llibreta de treball amb la tècnica del collage, amb papers de seda de colors i dibuixos fets amb ceres.

 

Des del primer moment s’han mostrat molt receptives i no han dubtat ni un moment a posar en pràctica l’activitat que els estàvem proposant. La finalitat de folrar la llibreta era adonar-se que tant els nens com le mestres han de donar importància al seu treball des del primer moment. Així fan únic el seu quadern, que es converteix en una peça irrepetible i, sobretot, bonica.

En finalitzar la de la llibreta, hem proposat una altra activitat que col·loquialment anomenem “la màgia”. Consisteix a pintar un paper amb ceres de diversos colors i posteriorment cobrir-lo amb un altre color més fosc per així poder fer dibuixos a sobre, rascant. A mesura que anaven experimentant la tècnica, anaven atrevint-se a utilitzar altres colors i a fer noves propostes sobre l’activitat.

Per finalitzar, hem remarcat la importància que té acabar bé les coses, per això hem retallat els dibuixos i els hem enganxat en cartolines de colors.

Hem acabat el taller parlant dels materials que tenen al voltant de l’escola: herbes, trossos de troncs, palla, tots són un bon recurs per fer servir en activitats imaginatives i noves per treballar amb els nens. L’important és que s’adonin que no és necessari disposar de materials cars o difícils d’obtenir per crear grans coses. Per això, hem agafat diversos fulls i troncs i hem proposat que cadascuna d’elles representés casa seva i introduís aquests materials en l’activitat. Les mestres de seguida s’han llançat a agafar més i més fulles, convertint-les en teulades, pastura, arbres… Han dibuixat i enganxat amb papers els detalls que conformen casa seva i sorpreses comentaven com anaven quedant les cases de les companyes.

Al final, hem proposat penjar els dibuixos a la paret perquè totes poguéssim veure els treballs realitzats i enmig de rialles hem conclòs que podíem reconèixer Muketuri en aquelles sis cases on treien el cap cadascuna de les personalitats de les mestres.

Elles mateixes s’han sorprès de la pluralitat de resultats que havien sortit d’una mateixa activitat. Sobretot, com havia resultat de divertit i satisfactori.

Quan vaig arribar a Muketurri, a Etiòpia en general, m’imaginava que els nens, artísticament parlant, serien molt més espontanis que els nens amb qui havia treballat anteriorment. Tanmateix, no va ser així. En proposar dibuixos lliures i amb llapis de diferents colors sovint no sabien què fer i fins i tot estaven a l’espera que els donés un model a seguir.

Amb el temps em vaig adonar que aquests nens s’expressaven millor a partir de treballs en 3D, més manuals i amb volum. El paper no és un estri amb el qual conviuen habitualment. Es desenvolupen millor amb el material del carrer, amb el qual sí que obren la seva imaginació. Així que les activitats amb les mestres s’han enfocat a trobar aquest equilibri entre el que saben i tenen i el que poden descobrir amb tot això.

Laura Mestre.

Voluntària d’AFNE a Muketuri.

Contes tradicionals d’Etiòpia

Els contes estan perdent protagonisme en una societat dominada per les pantalles. Els nens d’avui estan saturats d’imatges i altres estímuls que són passius, quan la creativitat depèn sobretot del desenvolupament de la fantasia, per a la qual són fonamentals les paraules.
Els contes aporten un benefici que no genera ni la televisió ni els videojocs, ja que amb la lectura el nen construeix les seves pròpies imatges i aquest procés és fonamental per, posteriorment, poder desenvolupar una bona capacitat d’abstracció que li serà fonamental, per exemple, per als aprenentatges escolars.
Hi ha, a més, altres raons per mantenir la rutina de llegir un conte abans d’anar a dormir: és un moment màgic que reforça el vincle entre pares i fills i posa les bases per al desenvolupament de l’hàbit lector. O per regalar-los quan van creixent, perquè aporten estratègies i solucions per transformar actituds, perquè transmeten valors i principis i perquè també els poden posar en contacte amb les seves cultures d’origen.
Us proposem un conte etíop per als més petits i un altre per als adults, perquè els contes tradicionals també són una font de saviesa per a la gent gran. I, com podreu comprovar, són contes que transmeten valors universals que no entenen de fronteres ni de cultures. Els començarem amb la forma tradicional de començar un conte a Etiòpia: Teret teret, yelam beret …

Març 2013

LA HIENA I LES GRANOTES

Teret, teret, yelam beret… Fa molt, molt de temps hi havia una hiena anomenada Aya Jebó. Dormia tot el dia i caçava de nit. A prop de casa seva hi havia un petit llac on vivia un grup de granotes. Eren granotes molt alegres que cantaven de nit i de dia.
A causa dels cants, Aya Jebó no podia dormir i s’enfadava. Un dia, ja cansada, es va aixecar i se’n va anar cap al llac.
−Vosaltres, granotes, o pareu ja d’una vegada amb les vostres cançons o m’enfadaré, i us asseguro que no serà gens bo per a vosaltres!
Les granotes no volien deixar de cantar, i una va plantar cara a Aya Jebó i li va dir que podien trobar una solució millor.
Organitzarien una carrera i si vencia Aya Jebó les granotes haurien de marxar del llac, i si guanyaven les granotes podrien seguir cantant com els vingués de gust. Aya Jebó de seguida va acceptar-ho, pensant que mai unes granotes miserables podrien vèncer. I se’n va anar.
Les granotes no estaven contentes amb la seva companya perquè pensaven que no hi hauria manera de vèncer la hiena. Una granota vella que estava sentint-ho tot va tenir una idea: va reunir les granotes i els va explicar el que se li havia ocorregut. Totes van estar d’acord que era una bona idea, així que van quedar amb Aya Jebó per fixar el dia de la cursa.
I va arribar el dia. Cada uns quants metres una granota es va amagar entre les mates. Van pensar que Aya Jebó no podria distingir una granota de l’altra i que segurament creuria que es tractava de la mateixa.
La cursa va començar. Aya Jebó era veloç i aviat va deixar molt enrere la granota. Es va aturar un moment i estava pensant: “Es pot dir que he guanyat…” quan li va sortir una granota davant seu dient: “Aya Jebó, que estàs cansada? Sóc més ràpida que tu, eh!” Aya Jebó no podia creure el que els seus ulls veien, així que va començar a córrer i al cap d’una estona va pensar: “Ara sí que l’he deixat enrere. Seré la vencedora!”. Però una altra granota li va sortir al davant i li va dir: “No ets tan ràpida com pensava!”.
Aya Jebó va començar a témer la derrota i va córrer i va córrer fins que no va poder més i es va donar per vençuda.
Finalment, les granotes van poder cantar tot el que els va plaure, al seu llac.

(Font: http://etiopiaorigenes.blogspot.com.es/2012/12/teret-teret-beret-este-es-el-modo-de.html)


LA DONA I EL LLEÓ

Una llegenda etíop explica la història d’un home i d’una dona, tots dos vidus, a qui la vida va obrir la porta de la trobada, es van enamorar i es van casar. L’alegria de la dona va ser gran quan se’n va anar a viure a la casa del nou marit i va veure que el seu company de ruta i estacions tenia un fill.
Però el nen encara plorava la mort de la seva mare i es mostrava hostil amb la madrastra, rebutjant els seus afectes. Refusava la seva cuina, esquinçava la roba que li cosia i s’apartava de la seva bondat i les seves atencions. L’excloïa completament i ni tan sols li parlava. Transcorregut un temps, la dona, plena de decepció i tristesa, va anar a buscar l’ajuda d’un bruixot que vivia en un turó proper.
−Sisplau, prepara’m una poció d’amor perquè el meu fillastre m’estimi −va suplicar la dona, desesperada.
−Puc preparar-te-la −li va contestar el bruixot− però els ingredients són molt difícils d’obtenir. Has de portar-me tres pèls del bigoti d’un lleó viu.
La dona va implorar que allò era impossible, que seria devorada, però el bruixot va insistir que era l’única manera.
Se’n va anar afligida però disposada a no abandonar. Amb el nou dia va agafar un bol ple de menjar i se’n va anar a un lloc on vivia un gran lleó. I va esperar. Al cap d’una bona estona el va veure arribar. En sentir-ne el rugit, va deixar caure el bol i va fugir.
El dia següent va tornar a anar al lloc on s’estava el lleó amb més menjar, va esperar que aparegués i va deixar el bol abans de marxar.
Cada dia li deixava més a prop el menjar i s’esperava una mica més abans de marxar.
En una ocasió va decidir esperar que el lleó es mengés la carn per mirar des de la distància. Un altre dia era tan a la vora que en podia sentir la respiració i, al cap d’un temps, s’hi va acostar tant que fins i tot podia olorar-lo. Cada vegada li deia paraules suaus. Després de molt, molt de temps, ja es podia quedar a prop seu mentre menjava.
I va arribar el moment en què el lleó es va mostrar tranquil en la seva presència, s’estirava i deixava que li acariciés el pelatge mentre roncava feliç. La jove va decidir que ja podia complir el seu propòsit: mentre acariciava l’esquena i el cap de la bèstia, parlant-li suaument, li va estirar tres pèls del bigoti sense que ho notés.
−Gràcies, estimat amic! −li va dir, i se’n va anar directa a la cabana del bruixot, que es va mostrar encantat que li hagués portat, per fi, els ingredients màgics.
−Aquí els tens, t’he portat els pèls d’un lleó viu −va anunciar, i els va lliurar al bruixot, que estava assegut fora de la seva cabana, davant del foc.
−En efecte, els tens −va dir el bruixot, somrient, mentre examinava els tres pèls. I immediatament, i davant la mirada atònita de la dona, els va llençar al foc.
−Però què has fet? −li va cridar− Eren per a la poció d’amor que volia que fessis. Pots imaginar que difícil ha estat per a mi obtenir-los? M’ha costat mesos guanyar-me la confiança del fer lleó.
−De veritat creus que l’amor i la confiança d’un nen poden ser més difícils d’obtenir que els pèls d’una bèstia salvatge? −li va preguntar a la dona− Vés-te’n a casa i pensa en el que has aconseguit.
La dona ho va comprendre. Va reconèixer la seva gesta, la seva espera pacient al llarg dels mesos i els seus intents graduals d’apropar-se al lleó. Ella mateixa havia canviat durant l’intent.
Ara l’aproximació al seu fillastre seria diferent. Va esperar, segura i confiada, se li va acostar a poc a poc, respectant el seu ritme i el seu territori, sense envair-lo i sense, però, deixar-ho per impossible. Després d’un temps, el nen la va acceptar com la seva mare i la va deixar entrar al seu cor.

(Font: Conte tradicional d’Etiòpia comptat per Piero Ferrucci i Habitatge Reid)

Margarita Muñiz Aguilar

Voluntàries d’AFNE a Muketuri

Laura i Gaya són les noves voluntàries d’AFNE al centre de Muketuri, van arribar allà fa unes setmanes i durant els pròxims mesos ens compartiran les seves experiències en el centre. 

Primeres impressions


Fa aproximadament dues setmanes que hem arribat a Etiòpia i encara tenim la sensació de no haver aterrat del tot.
Muketuri ens ha rebut amb els braços oberts, ens han fet sentir com a casa des de el primer moment; Lourdes , Sarai, Luz Maria i la resta de les missioneres que treballen en el projecte materno-infantil, els propis etíops, els amics que ens hem trobat per el camí, els paisatges…

Durant els darrers dies hem estat organitzant les feines per a poder treballar en equip i així fer-ho d’una manera més productiva.
La meva companya de feina es diu Lídia, és kenyana, totes dues treballem a l’aula d’infants amb necessitats especials. Les feines que hem desenvolupat fins ara ha sigut mantenir i buscar alternatives per a que el material vigent es mantingui i no es faci malbé. Actualment el centre ha comprat un tricicle per a anar a buscar els nens d’aquesta aula cada matí ja que l’accés a l’escola per aquest nens sovint es feia difícil a peu o amb el carro que abans es movien. Lidia i jo, ens hem encarregat de folrar els seients amb roba plàstica per a que no es facin malbé.

Com son les primeres setmanes encara estem organitzant les coses que hem de fer, hi ha molta feina i el mes difícil es saber per on començar.

Ens agradaria compartir amb vosaltres una imatge d’un collage que hem realitzat amb dues nenes que viuen a prop de casa, Lina i Gonji. Que des de la seva mirada ens han ensenyat una mica més sobre aquest nou lloc que ens acull.

Fins aviat,

Laura i Gaya

Emocions tòxiques

Durant les festes nadalenques la DGT activa un dispositiu per augmentar els controls d’alcoholèmia i consum d’estupefaents, atès l’alt grau de sinistralitat que el consum de drogues i alcohol provoca en aquestes dates.

No hi ha cap aparell per mesurar les emocions tòxiques, ni n’apareixen les xifres a la premsa, però també provoquen una alta sinistralitat en els que en són consumidors habituals.

Sentiments com la ira, la por, la frustració, la pena o la rancúnia provoquen una sobreproducció d’hormones que poden rosegar el cos de manera similar al que succeeix quan l’àcid rosega el metall. Però aquestes emocions tòxiques no només poden provocar malalties en el nostre cos, sinó que també acaben amb l’alegria de viure, amb la capacitat de gaudir dels nostres fills, de la nostra parella, de nosaltres mateixos. En resum, actuen com un corrosiu per a la nostra ànima.

I, com sol passar amb les substàncies tòxiques, es tendeix a responsabilitzar del seu consum altres persones. Així, podem culpar de la nostra frustració o del nostre ressentiment, del nostre enuig o de la nostra ràbia la mestra perquè és injusta amb el nostre fill/a, la societat perquè és racista i xenòfoba, la parella perquè no ens sentim acompanyats en la tasca d’educar el nostre fill, aquest fill perquè no és el que esperàvem d’ell; podem culpar les males companyies de què s’envolta, el país d’origen, les ECAI, fins i tot podem culpar de les nostres emocions tòxiques els mercats financers, la crisi o els polítics de torn… Però no ens enganyem, els únics responsables de les nostres emocions som nosaltres mateixos.

Potser sigui un bon moment, com fa la DGT, per posar nosaltres també en marxa un dispositiu per eliminar les emocions tòxiques de les nostres vides.

LA LLIBERTAT DE TRIAR

Gener 2013

Segurament cap de nosaltres s’ha hagut d’enfrontar a situacions tan difícils i atroces com les que van patir les persones recloses en els camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial.

Viktor Frankl, el gran neuròleg i psiquiatre austríac, va estar internat durant tres anys a Auschwitz, Dachau i altres camps d’extermini nazis, on van morir els seus pares, el seu germà i la seva dona. I va ser capaç de sobreviure a aquest horror perquè es va adonar que ell tenia el poder de decidir com li afectarien interiorment aquestes circumstàncies. Els nazis podien controlar el seu entorn i fer el que volguessin amb el seu cos, però ell encara era lliure de triar com li afectaria el tracte que rebia.

El mateix val per a cada un de nosaltres. Podem sentir que ens fan mal a nosaltres o als nostres fills quan són discriminats pel color de la seva pell, podem sentir que els seus companys són cruels si en alguna ocasió enmig d’una discussió els diuen “negres de merda”. Podem sentir-nos frustrats com a pares i mares quan els nostres fills no compleixen les nostres expectatives, ens podem sentir fracassats perquè no sabem com gestionar la seva rebel•lia. O ens podem sentir desbordats quan sentim que tot és més complicat del que esperàvem.

En aquestes i altres situacions poden sorgir dins nostre sentiments de ràbia, de rancúnia, d’enuig, d’ira, de ressentiment o d’impotència, però en nosaltres hi ha la llibertat de triar si aquesta és la forma en què volem que ens afectin aquestes circumstàncies.

Frankl va decidir que les seves pròpies decisions, i no les seves circumstàncies, definien la seva identitat. Quant a nosaltres, el primer pas seria reflexionar sobre les nostres actituds davant les emocions tòxiques i fer-nos una senzilla pregunta: “És aquesta la manera com vull pensar i viure?”.

Margarita Muñiz Aguilar
Directora de Recursos en línia
Institut Família i Adopció

 

Un dia en la seva vida -nens amb necessitats especials-

Abans d’acabar l’any volem explicar un dia en la vida de Workine, Tigist, Abebe, Bartolome i Emmanuel, quatre nens i una nena amb necessitats especials que van al centre maternoinfantil de Muketuri diàriament per rebre aliments i atenció. Aquests són només cinc casos especials d’entre els més de 270 nens i nenes que van cada dia al centre per rebre educació i menjar.

Són les vuit del matí, fa un parell d’hores que s’ha fet de dia a Muketuri, i les mestres Aberrash i Deribe pugen a la carreta conduïda per Fantaun.
Van a Sale, on recullen Workine i Abebe. De retorn a Muketuri, paren en un altre poblat a recollir Bartolome, que des de fa uns mesos viu a casa de la seva germana.

Arriben al centre aproximadament a les 9:30 h, al mateix temps que el pare d’Emmanuel porta el seu fill a l’escola.

 

 

Workine, Abebe, Bartolome i Emmanuel passen els matins al centre maternoinfantil de Muketuri, la qual cosa ha millorat quantitativament la seva qualitat de vida, igual que la dels seus familiars.

 

 

Des que va quedar enllestida la nova aula, aquests nens han trobat una nova llar on passen part del seu dia. Allà les seves cuidadores els banyen, els donen de menjar i fan els seus exercicis de rehabilitació. Un dels moments més esperats del dia és sortir al pati i rebre la visita dels altres nens de l’escola per jugar, cantar i escoltar música junts.

Bartolome té sis anys i és el menor de sis germans. Té síndrome de Down i no pot seure ni caminar. A principi de setembre, la seva mare el va portar carregant des de casa, a deu quilòmetres de Muketuri, fins al centre, per demanar algun tipus d’ajuda en la cura del seu fill petit. Des de llavors, va diàriament al centre on interactua amb els altres nens, rep amor, afecte, cura i atenció per part de les cuidadores, a més de l’esmorzar i el dinar. El canvi ja se li nota a la cara.
Per poder anar al centre diàriament, Bartolome viu ara a casa d’una de les seves germanes a quatre quilòmetres de Muketuri.


A Workine, d’onze anys, cec i amb paràlisi cerebral severa, li costa comunicar-se, però després de dos anys al centre, coneix les rutines diàries i sap quan li toca menjar, quan toca banyar-se i quan gaudir de la companyia dels altres nens. Workine ha crescut molt en el darrer any i està molt feliç i segur sabent que cada dia pot menjar i hi haurà algú al seu costat cuidant-lo i donant-li afecte. És un nen expressiu i ha trobat en la música una font de calma i descans. Quan es posa nerviós, la música i les veus humanes el tranquil • litzen.

Abebe és el germà petit de Workine, ja té gairebé quatre anys i ha millorat moltíssim des que fa més d’un any va al centre. Abebe va aprendre a caminar fa aproximadament deu mesos i li agrada jugar amb caixes i xuclar-se el dit. És un nen amb una necessitat enorme d’amor i afecte, li encanta que l’abracin, i l’omplin de petons, cosa que quan va arribar al centre rebutjava.

La Tigist, de vuit anys, és la germana mitjana de Workine i Abebe. Igual que el seu germà gran té paràlisi cerebral però en menor grau i amb moltes possibilitats de recuperar-se i millorar notablement. Al setembre, Tigist va viatjar des d’Etiòpia fins a Espanya, i ara s’està al Port de Santa Maria (Cadis), en un centre especialitzat, convivint amb altres nens i nenes en condicions similars. En aquests dos mesos, la Tigist ha crescut, se la veu molt contenta i ara ja s’aguanta dreta; l’estan ajudant molt a l’escola i en la seva família d’acollida és ja una més.

El 8 de novembre va arribar a l’entrada de l’escola un pare de Muketuri, sastre d’ofici, demanant ajuda per al seu fill Emmanuel. Les responsables del centre van anar a visitar-lo a casa i juntament amb la família van decidir que Emmanuel, de cinc anys i amb paràlisi cerebral, anés diàriament al centre.

Emmanuel es mostra feliç, tot i que encara està acostumant-se a les noves cares i les rutines. Fa un mes Emmanuel menjava molt poc, però ara ja s’està recuperant de la desnutrició que patia i el seu estat de salut també està millorant.

Són les 13:30 h. És hora d’emprendre el camí a casa. Workine, Abebe i Bartomeu pugen a la carreta acompanyats d’Aberrash i Deribe.

El pare d’Emmanuel va a recollir el seu fill, se’n va content, agraït i amb l’esperança que ara el seu fill podrà millorar.

Fins demà.

El teu fill, el teu mestre

Quan Thomas Alva Edison (1847-1931) va inventar la bombeta, no li va sortir a la primera. Va fer més de mil intents. Un dia, un dels seus deixebles li va preguntar si no es desanimava davant tants fracassos. I Edison va respondre: “Fracassos? No sé de què em parles. En cada intent vaig descobrir un motiu pel qual una bombeta no funcionava. Ara ja sé mil maneres de no fer una bombeta”.

De vegades, amb l’educació dels teus fills pots arribar a pensar que ho has intentat tot però que no funciona i tens, llavors, una sensació de fracàs. Però en aquest pensament té molt a veure la percepció que tinguis de l’error. Segons Edison, una experiència mai és un fracàs perquè sempre ve a demostrar alguna cosa.

En el cas dels teus fills, potser, pot significar que, en el fons, davant d’una situació conflictiva, ells només estiguin projectant quelcom que és teu. Poden ser les teves frustracions, etapes de la infància o de l’adolescència on vas deixar conflictes sense resoldre, necessitats insatisfetes, etc. Naturalment, es tracta de l’inconscient.

Una part de la solució pot ser en aquesta situació fer cas a un altre gran savi, Albert Einstein: “Si vols arribar a un altre lloc, necessites caminar per un camí diferent”. Així de simple.

Què et sembla si, per exemple, et planteges que, en realitat, la vida t’ha portat els teus fills perquè siguin els teus mestres i ets tu qui has de canviar primer?

Aquesta apassionant forma de resoldre els conflictes et pot sorprendre tant com la bombeta va sorprendre els coetanis d’Edison, acostumats al foc, les espelmes i els llums d’oli com a únics mitjans d’il•luminació.

EL TEU FILL, EL TEU MESTRE

Novembre 2012

El llenguatge no verbal (tons de veu, gestos, mirades, respiració, postures i moviments corporals) constitueix el 80% de la teva comunicació, de manera que no necessites parlar per donar un missatge al teu fill o filla. Expresses molt més sense paraules que amb paraules, i encara que el teu fill no registri conscientment tota la informació que li està donant el teu llenguatge no verbal, de manera inconscient sí que la registra, la interpreta i hi reacciona.

El llenguatge no verbal sorgeix directament del teu inconscient i no està sota el teu control, ni tan sols te n’adones; per tant, el llenguatge no verbal sempre mostrarà la teva veritat més profunda.

Adonar-te del que transmets al teu fill a través d’aquest llenguatge pot obrir-te a un mar de solucions insospitades a les possibles relacions conflictives que puguis estar vivint amb el teu fill.

Per entendre aquesta “part oculta” de la relació pares-fills hem de parlar dels mecanismes de defensa, que són estratègies psicològiques inconscients que posem en marxa per fer front a realitats que ens provoquen ansietat i a les quals no podem fer front, almenys de moment.

Un d’aquests mecanismes és la negació. Es tracta d’aquell mecanisme pel qual l’individu deixa fora de la consciència coses que se sent incapaç d’afrontar. Per exemple, quan hi ha un dol no elaborat pel fill biològic somiat i que no s’ha pogut tenir, el fill adoptiu es pot percebre com un substitut del primer, la qual cosa provocarà inevitablement conflictes que es poden traduir en
mal comportament del fill i fins i tot conductes que fàcilment es poden confondre amb el dèficit d’atenció o la hiperactivitat. Aquesta situació pot provocar un rebuig encobert, encara que a través del llenguatge se li intenti transmetre amor, acceptació i valoració. Elaborar el dol i rebre el fill adoptat com el fill somiat significa poder acabar amb moltes situacions conflictives.

La projecció és un altre mecanisme de defensa que sovint causa molts problemes. És el mecanisme pel qual un individu atribueix a un altre els seus propis impulsos i d’aquesta manera se’ls oculta a ell mateix. En aquests casos és molt interessant observar quines són les conductes del teu fill que més et costen acceptar perquè probablement també formen part de tu mateix: poden ser el desordre, la mentida, la falta de diligència, etc.

En conclusió, la criança d’aquest fill o filla difícil, que et treu amb facilitat de polleguera, a qui estàs entestat a canviar i a qui pressiones tant perquè faci o deixi de fer, possiblement és el millor mestre que la Vida t’ha pogut portar.

Prendre’n consciència contribuirà a transformar aquests sentiments negatius en l’únic que sana, uneix i transforma: l’amor.

Margarita Muñiz Aguilar
Directora de Recursos en línia
Institut Família i Adopció