[Etiòpia en positiu] Immigració: l’enderrocament dels murs físics i mentals

[Etiòpia en positiu] Immigració: l’enderrocament dels murs físics i mentals

La vida és allò que transcorre entre la llar i la recerca d’aquesta; és l’anhel que ens mou a tots. Molta gent no arriba mai a plantejar-se aquesta disjuntiva; com diu la dita: “no saps el que tens fins que ho perds” i, siguem sincers, hi ha gent que mai perd prou com per poder valorar allò quotidià. L’aplicació d’una altra mirada, en certa manera sorprenent, dels objectes és reservada a un grup determinat de la humanitat, aquells que abans han renunciat.

Read more

[Etiòpia en positiu] #Metooethiopia, la revolució de les dones a les xarxes

Segons les Nacions Unides, cada dia són assassinades unes 137 dones en el món com a conseqüència directa de la violència masclista, cada 4 minuts una dona és violada en qualsevol racó del món i milers de nenes són casades de forma forçosa cada any. La veritat és que em podria passar pàgines senceres donant xifres esgarrifoses sobre la violència que s’exerceix sobre la dona en tots els àmbits i països, però em centraré en les dades que he donat fins ara.

Foto de @metooethiopia

Les dones no ens queixem, com deia el documental de TV3 (De què es queixen les dones), sinó que reivindiquem els nostres drets: igualtat, respecte i, sobretot, el dret a la vida. Volem viure dignament. Ens hem unit totes per combatre un enemic comú; el patriarcat. No volem seguir caminant pel carrer tement cada ombra que la lluna projecta sobre l’asfalt o la sorra, no volem que ens cridin improperis pel carrer, que ens assetgin per les xarxes o ens segueixin fins a casa, que les nostres parelles ens apalissin sota la impunitat jurídica, cobrar menys que els nostres companys de feina per fer exactament la mateixa tasca, que ens acomiadin per estar embarassades, etc.

No ens falten motius per lluitar, però de vegades necessitem una gota al desert per començar la tempesta. L’any 2006 l’activista nord-americana Tarana Burke va començar el moviment #metoo per lluitar contra l’assetjament sexual i el 2017 l’actriu Alyssa Milano va popularitzar el moviment explicant el seu cas i animant a altres dones a explicar les seves històries. Les xarxes es van omplir de milers de relats esgarrifosos d’abusos sexuals i assetjament. El hashtag #metoo compta amb més de 500.000 participacions fins ara.

Les estudiants de Sud-àfrica van començar un moviment que va quallar millor, en el seu context, que el #metoo; #stoprapeculture. Va començar a les xarxes per visibilitzar i forçar les autoritats a donar una resposta a totes aquelles dones que eren violades als campus universitaris. De les universitats es va anar estenent a més sectors socials, perquè la cultura de la violació es troba en qualsevol lloc i treball. És un mal que afecta ​​tot un sistema que no és capaç de protegir les víctimes ni castigar els agressors, perquè el sistema és el patriarcat.

Partint d’aquestes onades de dones valentes que explicant les seves històries van visibilitzar un problema que fins llavors havia estat tabú, moltes altres van voler unir les seves veus al moviment animant als seus compatriotes a compartir també successos de la vida. Així van sortir el #metoo Brasil, Argentina, Xina, Índia, etc. Al gener de 2019 una pàgina d’Instagram (@shadesofinjera) va iniciar el #metoo Etiòpia per animar les dones d’aquest país a compartir les seves històries. En poques hores, moltes dones van enviar els seus relats d’abusos.

 

El meu pare ens ha estat fent aquesta merda a la meva germana i a mi durant ANYS durant la nostra infància, adolescència i fins i tot en l’edat adulta. I quan finalment vam tenir el coratge per fer-hi front, ell, sense immutar-se, va dir simple, calmadament i despreocupadament: “… és comú”.

                                                                                                     (Testimoni anònim)

 

“Misaye”, em va xiuxiuejar usant el nom que usava la meva família per cridar-me, fent que la pudor de la seva boca anés cap a les meves fosses nasals mentre els seus dits arribaven al seu destí. Em va sobresaltar completament desperta.

                                                                             (Fragment d’un testimoni anònim)

 

Hi ha molts relats com aquests en la pàgina d’Instagram de @shadesofinjera. Moltes dones ens expliquen que van patir abusos per part de persones properes; oncles, avis, cosins, germans i pares. Si ja és difícil parlar d’una violació, el fet que el dany hagi estat provocat per un familiar encara agreuja més la situació, ja que es torna un tema més tabú del que ja sol ser. A més, hem d’afegir-hi les dificultats que es tenen quan una dona va a denunciar i la jutgen a ella en comptes de l’agressor.

Fa uns mesos els diaris locals es van omplir d’articles sobre unes dones índies que s’havien organitzat per boicotejar casaments infantils. L’Índia no és l’únic país amb aquesta pràctica, són molts els països on encara s’arreglen casaments entre senyors i nenes. Etiòpia encara no ha pogut frenar aquesta atrocitat, tot i que és una pràctica prohibida, les autoritats tanquen els ulls davant aquesta vulneració dels drets de la infància. Quan els polítics fallen, totes hauríem de fer com les dones de l’Índia i fer canvis en el nostre entorn, no hem de naturalitzar el que clarament és un succés terrible.

Des del moviment #metooethiopia s’ha demanat en nombroses ocasions que el govern etíop prengui part en aquesta tendència i impulsi canvis per protegir les dones i les nenes. Cap país hauria de tenir unes polítiques que exclogessin els seus ciutadans. On el patriarcat és norma, la lluita és un deure ciutadà.

Gràcies a l’acció d’una persona preocupada per conèixer totes aquestes vides invisibles, moltes dones han pogut comprovar que no estan soles, que totes ens trobem davant d’un mateix enemic i un mateix mal. A hores d’ara, la nostra revolució és imparable. Com cridàvem el 8 de març, “la por canviarà de bàndol”.

 

Bezawerk Oliver

[Etiòpia en positiu] El so d’Etiòpia

Fa uns anys The Guardian va publicar un article sobre els sons d’Etiòpia segons la percepció de Jacob Kierkegaard, un músic experimental alemany. Això em va portar a pensar en els sons que em remeten al país, aquells que inevitablement em transporten als carrers de la meva infantesa.

Segurament, igual que en qualsevol altra ciutat, els clàxons, el ronc dels motors dels cotxes i els crits en hora punta són una constant que ens recorden que és una ciutat viva. El que no és tan comú és sentir, de tant en tant, el bestiar pasturant enmig del caos cosmopolita, el repicar de les campanes de les múltiples esglésies, que de vegades anaven descompassades, o bé la particular crida als deures religiosos de les mesquites.

 

Carrers d’Etiòpia

 

Quant a l’exercici religiós, només puc parlar de l’ortodox: és una comunió de sons rimats i melodiosos, gairebé hipnòtics. Els particulars instruments musicals tenen un gran ventall de possibilitats sòniques, de vegades són d’una dolçor increïble i, en altres moments, resulten sorollosos i feliços.

 

Cant de Yared

 

Potser una de les constants prop d’una església sigui la mort, el so d’un enterrament és inoblidable. Entre els desesperats plors de la família i amics i l’olor d’encens, es troba la música. Aquesta vegada no alegra el cor, tan sols marca el ritme al qual es desplaça el taüt, amb el sonall metal·litzat i l’únic tambor trist d’adlàter.

Vagis on vagis no et lliures de sentir, gairebé en bucle, els últims “hits” musicals i, gairebé inconscientment, et trobes cantant i intentant controlar les extremitats que segueixen el ritme de la música en contra de la teva voluntat. Potser aquest sigui un dels motius de la jovialitat i l’alegria de les rialles de la gent del país.

Els mercats són un espectacle per als sentits, on prevalen el color, l’olor i el so per sobre de qualsevol altra cosa. Segurament, molts es queden amb la cridòria general anunciant els seus productes i el xiuxiueig envoltant dels comerciants i compradors regatejant. El grinyol dels artesans fabricant els seus productes es barreja amb el dels nadons plorant, coses pesades caient i el xiscle generalitzat dels animals amb els quals es comercia.

 

Mercat de Kombolcha

 

En general, Etiòpia és un país amb un so atemporal, menys pels cotxes. I crec que la resta de sons sempre han estat allà passant de generació a generació. Ara es barreja la modernitat amb la tradició, en una mateixa ciutat pot passar tant un camió ple de gra com un ruc amb el mateix producte. No té massa pressa a assemblar-se a la resta i veure’s arrossegada en la letargia automatitzada i homogènia d’occident.

És un d’aquests estranys països que es desperta amb la sortida del sol i el cant del gall enfilat al pal més alt del galliner i se’n va a dormir quan la lluna treu el nas i la hiena comença a entonar la seva aterridora cançó.

 

Bezawerk Oliver Martínez

Fotos: Haile Fàbrega

[Etiòpia en positiu] El supercereal etíop, la nova moda a occident

Etiòpia és un país gastronòmicament ric, no només pel seu famosíssim cafè, sinó també perquè és on es troba el cereal de moda a occident, un cereal que ha estat alimentant el poble etíop des de fa més de 5.000 anys: el teff.

El poble abissini elabora amb aquest cereal unes grans creps, l’anomenada injera, i hi posa algunes saboroses i especiades salses a sobre. És un menjar pensat per ingerir amb les mans i en comunitat. Igual que passa amb el cafè, menjar injera també és una cerimònia que val la pena presenciar; una cerimònia on prima la família, el respecte i el fet mateix de compartir instants amb els éssers més estimats.

Durant molt de temps, el poble etíop ha tingut com a únic aliment aquesta base amb els guisats i salses, que podien ser de carn o de verdures segons la capacitat adquisitiva, l’època de l’any i la religió del comensal.

Per als que mai heu provat la injera, aquesta resulta ser una explosió de sabors, colors diversos i rics que no deixen a ningú indiferent. A més, si ha estat elaborada amb teff, el contrast del sabor agre de la base (resultat de la fermentació durant l’elaboració) amb el de les salses resulta realment deliciós.

D’altra banda, les despulles del teff s’usen en la construcció de cases de palla, les famoses i arquetípiques gojo bet, que trobem sobretot en entorns rurals. La palla es barreja amb tova i fang per formar una massa que serveix com a ciment. No obstant això, també és l’aliment per al bestiar.

Els petits grans de teff creixen a grans altituds i tenen un alt valor nutricional. Particularment tenen un alt contingut de calci, ferro i proteïna. A més, el teff és un aliment sense gluten, característica que el converteix en el paradigma alimentari d’occident. És per aquesta raó que cada vegada més botigues, a les nostres ciutats, ofereixen aquest producte.

Tot i que la internacionalització del teff podria ser una bona notícia, no ens sorprèn que estigui ocasionant danys col·laterals. La creixent demanda d’aquest cereal per part d’occident ha fet pujar els preus dins del país, fet que ha provocat que moltes persones etíops no hi tinguin accés. A més, els agricultors estan mal pagats per part de les multinacionals que estan explotant els terrenys de cultiu.

Malgrat que països com Espanya estiguin intentant conrear teff en terres pròpies, encara no s’ha trobat una solució duradora per combatre aquest creixent augment de preus. Un cop més, les multinacionals europees ens deixen danys col·laterals, segurament perquè les lleis són laxes amb ells o directament no existeix tal regulació.

És complicat dir que tal idea o tal altra és una solució, però qualsevol compra que es faci amb consciència i responsabilitat ajuda a avançar cap a un remei favorable per a ambdues parts.

Bezawerk Oliver

[Etiòpia en positiu] Les dones en el govern etíop

En el transcurs dels últims mesos Abiy Ahmed, primer ministre d’Etiòpia, ha posat el país en el mapa mundial. Acostumats a no sentir més que notícies sobre fam, sequeres i conflictes armats, ens sorprenen amb un nou govern que a part d’haver impulsat la pau amb Eritrea i alliberat els presos polítics, també ha fet un pas enorme cap a la igualtat de gènere.

El 25 d’octubre d’aquest mateix any, Etiòpia ha fet història al nomenar Sahlework Zewede presidenta del país; a més a més, actualment és l’única presidenta en tot Àfrica. Després de saber-se la notícia, Zewede va afirmar que “Necessitem construir una societat que rebutgi l’opressió cap a les dones”.

Aquest sorprenent gir dels esdeveniments ha estat possible gràcies a una nova llei aprovada pel primer ministre, que redueix el nombre de carteres i estableix que la meitat havien d’estar ocupades per dones. Així doncs, hi ha una nova ministra de defensa, una presidenta del suprem, una cap d’estat, etc.

En la societat patriarcal que regeix la norma, l’elecció d’un govern igualitari marca un precedent i normalitza l’establiment de la dona en càrrecs públics. No només és un missatge per aun país, sinó també per a la resta del món. “Si algú pensa que parlo molt sobre dones, que esperi a escoltar tot el que haig de dir”, va dir Zewede en jurar el càrrec, conscient que té part de l’opinió pública en contra per la seva condició de dona.

Un govern on la dona té veu, és garantia de canvi. El sol fet d’estar allà és un desafiament a l’argument cultural que el lloc de la dona no és  la política. Etiòpia no és el primer país en tenir una dona a la presidència ni serà l’últim, però és un gran pas cap a la igualtat, un missatge per a totes aquelles nenes que vulguin somiar amb la llibertat.

Bezawerk Oliver Martínez