A la recerca de les arrels culturals

Quinze anys després de l’inici de les adopcions internacionals a Espanya, molts nens i nenes estan arribant a l’adolescència i a la joventut i comencen a preguntar pel seu país i la seva cultura d’origen. És important que aquesta recerca no es faci de qualsevol manera, sinó mitjançant una preparació prèvia. Quina serà la seva reacció davant una realitat que els és aliena? Com viuran el fet que, potser, no se sentin ni d’aquí ni d’allà? Com a famílies adoptives ens hem de plantejar aquestes qüestions i preparar-nos també si volem acompanyar-los en aquest procés d’una manera adequada.

Asha Miró ho expressa molt clarament en el seu llibre La filla del Ganges, on narra les experiències que va viure en el seu viatge de retorn a l’Índia, país on va néixer: “Veig infinitat d’ulls que es claven en mi… A Barcelona sóc diferent pel color de la pell, pels cabells, per les faccions… Aquí em miren perplexos… No acabo d’encaixar… Els teus trets s’han occidentalitzat… No camines com una dona índia, no mires com una dona índia, no gesticules ni et mous com una dona índia… No esperava aquesta resposta en absolut… Suposo que sóc jo mateixa qui ha d’anar trobant el seu lloc i potser admetre que no sóc de cap lloc i sí una mica de tot arreu… “.

A la recerca de les arrels culturals

Juliol 2012

No sempre hi ha unanimitat entre les famílies adoptives sobre la necessitat o no de mantenir vives les arrels culturals dels seus fills. Els nens han d’aprendre amhàric o mandarí? És important que mengin plats típics dels seus països d’origen i aprenguin la seva història? O és millor que el nen s’oblidi del passat per integrar-se plenament en el present i sentir-cent per cent d’aquí?

A Espanya, atès que és un fenomen recent, no tenim suficients mostres d’adults adoptats per conèixer les seves experiències, per això és important mirar cap a altres països amb més anys d’experiència en adopció internacional, on molts nens adoptats de països en vies de desenvolupament són ara adults. Avui ens expliquen les seves experiències per ajudar-nos a conèixer per què i com necessiten comprendre els seus orígens culturals.

Hannah Wozene Kvam va néixer a Etiòpia, però va créixer a Noruega amb la seva família adoptiva. El 2001 el seu relat personal va ser publicat en un llibre titulat Negre sobre blanc“, juntament amb les experiències d’altres 13 persones de color com ella, que havien crescut en aquest país nòrdic.

Escoltem les seves paraules: “Molts creuen que per ser acceptat en una societat és suficient estar integrat culturalment i lingüísticament. Això és erroni. Durant 19 anys de la meva vida he estat tan noruega que he oblidat el que és meu per satisfer els altres. Durant 19 anys he viscut en una societat blanca i homogènia com la dolça Hoa Hottentot (el seu nom noruec)… Durant els últims nou anys he descobert qui sóc en realitat: una dona etíop-noruega orgullosa, amb dret a definir-me a mi mateixa. Hannah “la negra” està morta i enterrada per sempre.”

La història de Hannah és semblant a la de moltes persones de color, adultes, que van ser adoptades fa dècades per famílies en diversos països d’Occident -EUA, Anglaterra, Holanda, França i d’altres- i que han crescut com a membres de races minoritàries en seu país. A casa nostra, on els primers fills del boom de l’adopció internacional estan arribant a l’adolescència, aquestes històries prenen especial rellevància.

Com a nena, Hannah vivia en una bombolla dins la seva família noruega, envoltada pels seus amics de la infància. Com a adulta, va descobrir un món negre dins del seu propi país. “Vaig conèixer persones amb una història semblant a la meva i vaig poder parlar de les meves experiències en veu alta sense que ningú m’acusés de ser massa sensible.” Va decidir viatjar al seu país natal per trobar-se amb les seves arrels i la van impactar no només la cultura i els monuments històrics, sinó també el fet d’entrar en una església i veure àngels negres: “Vaig plorar. Eren tan increïblement bells… Pot semblar una banalitat, però va ser bo veure que els àngels eren negres”.

Aquest viatge a Etiòpia va ajudar Hannah a consolidar el que els experts anomenen la identitat ètnica, que és la seva manera d’interpretar i veure’s com una persona de color en la seva societat.

L’antropòleg noruec Anund Brottveit ha estudiat els joves i adults nascuts en altres països i criats a Noruega, i identifica tres identitats ètniques diferents: uniètnica, doble ètnica i cosmopolita. Segons Brottveit, cada identitat pot ser el que els experts anomenen segura o insegura. Traslladant els seus resultats als nostres fills, les tres identitats es podrien concebre així:

Identitat uniètnica

– Segura: “Sóc d’aquí i m’agrada.”

– Insegura: “Sóc d’aquí però em sento incòmode perquè semblo diferent i la gent sempre m’està preguntant/fent comentaris.”

Identitat doble ètnica

– Segura: “Sóc tant d’allà com d’aquí i estic orgullós dels meus dos orígens.”

– Insegura: “Odio aquest país i vull saber-ho tot del meu país d’origen. És allí on pertanyo.”

Identitat cosmopolita

– Segura: “Sóc ciutadà del món – i m’agrada.”

– Insegura: “D’on sóc? No pertanyo ni aquí ni allà. Estic perdut. ”

Com a bon antropòleg, Brottveit no destaca una classe d’identitat millor que una altra. No obstant això, des de la psicologia sí que podem trobar proves de la importància que té per als nostres fills desenvolupar una identitat que inclogui totes les seves arrels sense excloure’n cap, sobretot les que vénen del seu país d’origen. És a dir, els convé desenvolupar com a mínim una identitat doble ètnica (segura, esclar), però encara millor és que se sentin ciutadans no només del seu país i del seu país d’origen sinó també del món.

“I tu, d’on ets?” és una pregunta que els nostres fills escoltaran la resta de la seva vida. Poder parlar amb autoritat sobre els seus orígens els atorgarà una sensació de control i de poder sobre les seves vides: “Sé qui sóc i d’on vinc… I jo sé millor que tu el que significa ser d’Etiòpia o de la Xina o de Colòmbia.”

Per fomentar una identitat ètnica sana en els nostres fills es necessita molt més que classes d’idiomes, festes tradicionals o decoracions “ètniques” a casa. Necessiten saber el que significa ser d’on són. Això és el que buscava Hannah quan va anar a Etiòpia. I és el que busquen molts quan visiten els seus països d’origen. Busquen models -com Hannah buscava els àngels a l’església- de persones com ells, que comparteixin la seva pell, els seus ulls, el seu cabell. Busquen coneixements, costums, cuina, música, història. Volen i necessiten donar vida al seu passat per saber qui són avui, potser per poder dir als altres, sense inconvenients, qui són.

Com a pares, el millor que podem fer per donar suport als nostres fills és informar-nos tant com sigui possible sobre les necessitats dels nostres fills de conèixer els seus orígens, siguin biològics o culturals. Un cop més, recomano el llibre de Jaume Ledesma Mediación familiar en búsqueda de orígenes.

Fonts:

– Brottveit Anund. I didn’t Want to Look Different – Identity Development, External Categorisation and Ethnic Identity of Adoptees from Columbia and Korea. Oslo: Diaconia College Center, 1999.

– Gullestad Marianne. Fighting for a sustainable self-image, The Role of Descent in Individualized Identification. 2003.

– Jane Jeong Trenka, Julia Chinyere Oparah i Sun Yung Shin. Outsiders Within – Writings on Transracial Adoptions. Southend Press, Cambridge Massachusets. 2006.

Brenda Padilla

Institut Família i Adopció

“La máquina de Efrén”

Portada
Portada

El llibre és una novela gràfica de Cristina Duran i Miguel A. Giner Bou, és la història autobiogràfica d’una adopció. La “màquina” de l’Efrén és el fil conductor de l’aventura dels autors en el país d’origen de la seva filla Selam: Etiòpia.

Tots els que esteu units a Etiòpia i vinculats al món de l’adopció, teniu l’oportunitat de llegir aquesta narració explicada amb realisme, bon humor i molt d’optimisme. Llegint aquesta deliciosa història, potser reviureu la vostra i tornareu a viure moments que teníeu una mica esborrats.

Quan un llegeix, busca complicitat amb el text i el seu autor, busca que aquell garbuix de lletres i d’imatges es col·loquin cadascuna al seu lloc i deixin una empremta en el seu pensament. A La máquina de Efrén, jo hi he trobat aquesta comunicació còmplice entre autor i lector tan buscada pel qui crea.

L’obra ha estat editada per Ediciones Sins Entido, la trobareu ja a les llibreries des del 19 d’abril de 2012. Té 184 pàgines i el preu de venda al públic és de 18 euros.

Molt recomanable.

Anna Canals

Podeu veure el vídeo de la notícia de la publicació.

 

Xerrada-col·loqui: “Cerca d’orígens”

Us convidem a participar en la propera xerrada-col•loqui de l’Institut Família i Adopció:

Cerca d’orígens

Que se celebrarà el proper dissabte 26 de Maig a les 10h, amb la presència de Jaime Ledesma, autor del llibre “Mediació Familiar a la recerca d’orígens. La trobada amb el meu mirall biològic”.

Aquestes xerrades són gratuïtes per a tots els socis i sòcies d’AFNE. Les places són limitades, raó per la qual és necessari realitzar la inscripció .

 

Xerrada-col·loqui: “La mare biològica”

Fins a quin punt és bo parlar als nostres fills / filles de la mare biològica?
Com integrem els seus orígens en la seva història?
La teràpia EMDR, una esperança de reparació de les possibles mancances de l’infant adoptiu.

Dilluns 14 de Maig. 18 h.

En el següent link trobareu més informació sobre els temes que es tractaran i els ponents, Xavi García i Cristina Cortés.
Recordeu que cal inscriure-us-hi per poder assistir!

Parlant de l’adopció

En un passat no gaire llunyà, les famílies ocultaven el fet que els seus fills havien estat adoptats. De fet, molts se n’assabentaven de manera fortuïta, per exemple, quan morien el pare o la mare. L’impacte que de vegades produïa el descobriment en aquelles circumstàncies era realment traumàtic.

Avui dia, l’adopció està socialment acceptada com una forma més de constituir una família, i sabem que com més còmoda es trobi la família parlant dels orígens dels seus fills i filles i de tot el que va envoltar la seva adopció, més a
gust se sentirà el nen i més integrada tindrà la seva pròpia història.

La qüestió és des d’on parlem: si ho fem des de la ment, des del que és políticament correcte o des del cor. Els resultats no seran els mateixos. Ens hem parat mai a fer aquesta reflexió?

Us recomanem que llegiu aquest article:

Des d’on parlem de l’adopció?
Març 2012

Encara que en un passat recent l’adopció era plena de secrets i mentides i, en canvi, avui dia, està considerada com una manera més de formar una família, l’important és saber des d’on parlem de l’adopció, perquè podem fer-ho des del vessant racional o des del vessant emocional, des de l’empatia o des del dolor, des del reconeixement o des del judici, i això ho percebran els nostres fills.

Per exemple, podem parlar de la seva mare biològica i del seu país de naixement des d’una posició que creiem que és la políticament correcta, de respecte, de reconeixements, etc., però fer-ho només des del vessant racional, des de la ment i no des del cor, des del vessant emocional. Al cor podem tenir sentiments de retret o ressentiment per haver-los, per exemple, maltractat, o per tenir una política demogràfica que discrimina les nenes. Fins i tot podem sentir-nos millors que ells perquè nosaltres mai els haguéssim abandonat. Podem, també, tenir por que algun dia vulguin buscar els seus orígens, conèixer la seva família biològica, el país on van néixer…

Diuen que moltes famílies adoptives estan compostes pels que són, més un altre: el fantasma de la família biològica, especialment de la mare, a qui ni tan sols se sap gairebé com anomenar en moltes famílies adoptives.

Els nens perceben i capten més els sentiments profunds que les paraules superficials, per això si parlem només des de la raó -que ens diu el que hem de dir però no el que sentim-, ho sabran, percebran la nostra dualitat i ells també viuran aquesta dualitat entre el que diuen sentir i el que senten en el més profund del seu ésser. Quan no hi ha unitat interior entre el que diem i el que sentim sorgeixen els conflictes, i els nostres fills viuran aquests conflictes com a propis, perquè ells ens tornen la nostra pròpia imatge.

A la consulta veiem aquesta situació amb freqüència. L’Eleonora hi va per dificultat en l’estructuració del llenguatge. Al cap d’un temps la mare, que veu que evoluciona positivament, pregunta si la nena repeteix moltes vegades que no en sap o que no pot. A la consulta no ho ha fet mai. Es queixa que amb ella ho repeteix contínuament i que no deixa que li ensenyi res. En confirmar que no ho fa amb altres membres de la família, la pregunta és evident: Tu tens por que no pugui? Resposta de la mare: Tinc por que quedi enrere… que no hi arribi… que no aprengui …

La teva por pot ser que no aprengui, que sigui discriminada, que algun dia pregunti per la seva mare “veritable”, que vulgui conèixer la història de per què la van abandonar… Les teves pors seran les seves pors, perquè en el fons ells són nostres miralls. Però també, si ho desitgem, són els nostres mestres perquè ens mostren allò que hem de treballar nosaltres mateixos si volem que les nostres pròpies mancances no es reflecteixin.

És important prendre consciència que els nostres fills no són els únics que porten una motxilla, sinó que cada un de nosaltres tenim també la nostra pròpia motxilla, i que depenent de com en siguem de conscients o inconscients, del que ens haguem treballat a nosaltres mateixos o no, parlarem amb ells d’una manera o d’una altra, no només de l’adopció sinó de qualsevol altre tema relacionat amb la forma de viure la vida, perquè la podem viure des de la por o des de la valentia, des de la tristesa o des l’alegria, des del dolor o des de la superació d’aquest dolor. Això explica per què uns nens, tot i que les seves famílies han parlat des delprincipi amb ells sobre la seva adopció, no acaben d’assumir-la, mentre que d’altres l’han assumit i la viuen com una cosa positiva. Pot estar passant el mateix que amb els gèrmens, que no tenen la capacitat de crear les condicions que necessiten per sobreviure, sinó que han de trobar l’entorn adequat. El simple fet de parlar amb ells sobre l’adopció no és suficient: l’important és des d’on se’n parli.

Hem de crear la nostra pròpia força. Si no ho fem, ells tampoc tenen forces per enfrontar la diferència, el desarrelament, la solitud, la ràbia… i sempre dependran dels altres, de la seva acceptació, de la seva valoració i del seu reconeixement. Si, per exemple, en el nostre fur intern els vivim com a víctimes, per les penalitats que han passat, ells es viuran a si mateixos com a víctimes. Si som capaços de veure’ls com a éssers amb potencial, com llavors que tenen a dins la capacitat de créixer i d’enfrontar i superar els problemes, trobaran dins d’ells mateixos la força per fer-ho. Si nosaltres sentim la llibertat d’expressar els nostres sentiments, ells n’aprendran també. Si nosaltres no hem elaborat els nostres propis dols, difícilment podrem ajudar-los a elaborar els seus. Si nosaltres mateixos hem patit abandonament anímic en les nostres
pròpies famílies d’origen, el seu abandonament ressonarà en nosaltres i, llevat que ens treballem a nosaltres mateixos, difícilment podrem treballar amb ells el seu propi abandonament.

En conclusió, hem de parlar amb els nostres fills sobre el seu “ser adoptiu”, sí, però l’important és des d’on ho fem. Si ho fem des del nostre propi dolor, des de les nostres pròpies mancances, des de la nostra
pròpia motxilla o des del vessant racional, difícilment els podrem ajudar perquè les nostres paraules no arribaran més enllà de les seves orelles. No els arribaran al cor perquè són molt perceptius i copien el que fem o sentim i no el que diem. La clau és parlar des de l’empatia, des d’una valoració del seu ésser més profund i des de la potencialitat i la força que cadascun portem dins nostre mateix, de la qual hem de prendre consciència sabent que la solució no és a fora sinó a dins -tant de nosaltres mateixos com dels nostres fills i filles.


Institut Família i Adopció

info@familiayadopcion.com
www.familiayadopcion.com

Ajuts a les famílies

Ajuts per a famílies en què s’hagi produït un naixement, adopció, tutela o acolliment

Per tal de donar suport econòmic a les famílies amb infants nouvinguts per raó de l’atenció que aquestes hi dediquen i per tal de prevenir situacions de vulnerabilitat, es convoquen aquests ajuts econòmics al naixement, adopció, tutela o acolliment produïts a partir del dia 30 de juliol i fins al 31 de desembre de 2011 (ambdues dates incloses) a famílies que no superin un determinat nivell d’ingressos.

Termini: 31 de desembre de 2011

PDF amb les bases dels ajuts

 

15a trobada de socis i amics d’AFNE: nou format!

El 19 de juny de 2011 va tenir lloc a la masia Can Julià (Sant Esteve Sesrovires, mapa) una nova trobada d’AFNE. A més del dinar habitual, hi va haver un intens programa d’activitats. Per als socis i sòcies que no hi vàreu poder assistir us deixem aquí un breu resum de com van anar els tallers, les taules rodones, la reunió de socis i les activitats per als més petits.

Va ser un diumenge assolellat i calorós. A partir de les deu, les famílies vam anar arribant. Al matí va tenir lloc un taller per a adolescents, el primer que organitzem a AFNE, dirigit per la Montse Vallejo, on els participants van parlar del que els agrada i del que no els agrada tant de ser adoptats, i dels seus temes en general, que no són pocs. Tenint en compte l’interès amb què va ser seguit el taller, és ben segur que no serà l’últim! D’altra banda, no us en podem donar més dades, de les opinions manifestades, perquè no va trascendir gaire informació…

Simultàniament, hi va haver una taula rodona , moderada per l’Anna Soler-Pont, amb les ponències, totes francament interessants, de Marga Muñiz, Jesús Palacios (des de Sevilla via skype), Xavi Garcia, Eva Gispert i Cari de McCay. Trobareu aquestes ponències en el vídeo adjunt. El comentari generalitzat en sortir d’aquest acte era com n’havia estat d’interessant, quanta valuosa informació ens havien aportat els ponents i quins bons criteris ens havien suggerit per poder donar respostes a les preguntes dels nostres fills i filles.

 

¿Estamos preparados como padres y madres para responder a algunas preguntas y retos que nos plantean? from FactorEssencial on Vimeo.

Per als més menuts, un conta-contes, que enguany va tenir un especial èxit. 

El dinar va ser molt informal; un arròs compartint espai i conversa, molt agradable i francament bo.

A la tarda tots els que vam voler, vam fer un taller familiar, conjunt de pares i mares amb nens i nenes. Sí, tots barrejats i absolutament lúdic! Ja us ho podeu imaginar, tot de recursos, jocs i estratègies, allò que ens agrada fer quan juguem amb els petits. I, això sí, tots alhora per riure més i connectar millor.

La darrera estona de la trobada la vam dedicar a parlar dels possibles projectes de cooperació, vam valorar els diferents models de cooperació amb Etiòpia que tenim en estudi i es van recollir més opinions de socis i sòcies sobre el que pot fer AFNE a Etiòpia per ajudar els nois, petits i grans, que viuen en situacions més difícils i per mantenir el nostre contacte amb el país.

Felicitacions als organitzadors i a tots els participants. Tot i que no va ser la trobada més nombrosa en la història d’AFNE, va ser molt profitosa i enriquidora per als assistents.

No us perdeu la propera!