“Construint relacions en famílies adoptives. Comunicació dels orígens”

El 8 de maig  vam assistir a la sessió informativa del programa d’intervenció  “Construint relacions en famílies adoptives. Comunicació dels orígens”, a la seu de la Fundació Vidal i Barraquer (Barcelona).

El programa neix de la necessitat i el desig d’acompanyar als pares adoptius en la tasca de comunicar els orígens als seus fills. Ha estat dissenyat per diferents doctors investigadors de la Universitat de Deusto (Bilbao) i, gràcies a una subvenció Aristos Campus Mundus, equips clínics i de recerca (vinculats a les Universitats Ramon Llull i Universitat Pontifícia de Madrid) han pogut dur a terme la intervenció en pares adoptius amb fills/es adoptats de 3 a 12 anys.

La presentació d’aquest estudi va anar a càrrec de:

  • Dra. Noemí García Sanjuan. Universidad Pontificia de Comillas. Madrid.
  • Dra. Inés Aramburu Alegret. Universitat Ramon Llull (URL). Barcelona.
  • Dra. Susana Corral Gilsanz. Universidad de Deusto (UD). Bilbao.

Gràcies a aquest programa, es van poder treballar les dificultats que van anar apareixent i compartir experiències amb altres famílies que es trobaven en la mateixa situació, parlar sobre la parentalitat adoptiva, identificar problemes i solucions i reduir sentiments de soledat i desconfiança.

A la fase de reavaluació, al cap de 6 mesos de finalitzar el programa, es va observar que els símptomes conductuals, la hiperactivitat, la simptomatologia global i la pro sociabilitat dels fills/es havien millorat.

De totes les dades que es van exposar, se’n poden extreure conclusions molt valuoses. Principalment que sempre cal tenir en compte, com a famílies adoptives que som, tot allò que té a veure amb l’empatia cap a les famílies biològiques.

No hem d’oblidar mai que els pares biològics són els que els han donat la vida i que haver-se de separar dels fills/es és una experiència difícil per la majoria de les persones. La majoria no han abandonat als fills/es sinó que han necessitat ajuda per tenir-ne cura adequadament. A més, cal tenir en compte que la visió social de la maternitat i la paternitat és molt diferent en les diferents cultures.

Davant això, com a pares i mares adoptius, hem de:

  •  Acceptar els orígens dels nostres fills/es
  •  Donar una imatge positiva i digna de l’entorn previ del menor
  •  Acceptar la doble vinculació
  •  Tolerar l’ambigüitat
  •  Vincular-nos amb el nen/a tal com és
  •  Iniciar des del minut 0 la comunicació entorn els orígens
  •  Mantenir oberts tots els canals de comunicació
  •  Aprendre a transmetre informació dolorosa
  •  Poder contenir els sentiments de dolor
  •  Prendre consciència del rol de la diferència en el desenvolupament del menor

Aquestes dades ens poden ajudar a continuar reflexionant sobre la importància de no oblidar-nos mai de què, a banda de nosaltres, hi ha una altra família!

Crònica breu del nostre viatge a Etiòpia

Aquestes ratlles volen servir d’agraïment a la gent d’Etiòpia amb qui hem coincidit al llarg de les tres setmanes que hi hem viatjat.

El nostre ha estat un viatge de retorn, especialment per als nostres fills, la Tigist i en Jonan, que no havien trepitjat sol etíop des que van arribar a Catalunya fa 9 anys i mig.

La il·lusió els brillava als ulls quan agafàvem l’avió de Barcelona a Addis Abeba.

Era un viatge que havíem preparat amb molta cura i intenció, però potser no esperàvem que el que hi viuríem ens deixaria una empremta tan forta.

Ens hi han acompanyat els seus tiets, i creiem que ha estat un encert anar-hi amb algú amb qui compartim un lligam tan estret.

 

Estem convençuts, com moltes famílies adoptives, que conèixer les seves arrels els pot ajudar a forjar-se una identitat plena. I a més, volíem que coneguessin el seu país d’origen de primera mà.

Després d’uns dies a l’Est del país (Harar i Parc Nacional Awash), hem anat a Muketuri, on hem conegut l’empenta inesgotable d’unes dones que estan entregant la seva vida perquè les condicions de vida d’infants, joves i dones millorin, i de retruc les de la seva comunitat.

Ens ha sorprès gratament la quantitat d’iniciatives en marxa. D’entre elles, volem destacar una llavor per al futur, que ens va semblar imprescindible: la residència per a noies, actualment en ampliació, que permet que joves dels kebeles segueixin estudiant per treure’s la secundària o la formació professional.

Una mica més al nord, a les muntanyes Choke, hem conviscut amb una comunitat pagesa que ens ha ofert hospitalitat i ens ha regalat uns dies preciosos en què hem conegut la seva forma de vida.  El que hi hem viscut ha estat d’una intensitat humana tan gran, que ja mai no s’esborrarà de la nostra memòria. Gràcies Mulu Eco Lodge!

I no gaire lluny del llac Tana, hem pogut compartir la meravellosa experiència d’Awra Amba, on des de 1972 un grup de dones i homes han desenvolupat un projecte de vida en què els principis del treball cooperatiu i la redistribució justa dels recursos, la igualtat de gènere, el respecte als infants i als qui no es poden valdre per si mateixos, són una realitat, i no només paraules buides. És un lloc on es percep com els canvis culturals en positiu poden aportar prosperitat i harmonia a les persones.

I finalment a Desse, la ciutat de naixement d’en Jonan i la Tigist, el colofó del nostre viatge.  Desse, «La meva alegria» en amhàric, una autèntica sorpresa. Una ciutat poc visitada, on no hi havia res espectacular per veure, però que a nosaltres ens ha captivat i on, de ben segur, tornarem algun dia.

 

Família Masllorens Mas

 

Rastres de Sàndal. Dues germanes, dues cultures.

Tràiler V.O.S.C

Sinopsi

Mina, una actriu índia d’èxit a Mumbai, no pot oblidar la seva germana Sita, de qui va ser separada per força després de la mort de la seva mare.

Trenta anys després, Mina s’assabenta que Sita està bé i viu a Barcelona. Ara es diu Paula, és biòloga i no té cap record del seu passat. Paula emprendrà el viatge de descobriment de la seva veritable identitat amb l’ajuda de Prakash, un atractiu immigrant indi que ven pel·lícules de Bollywood al barri barceloní del raval.

Basada en la popular novel·la d’Asha Miró i Anna Soler-Pont, Rastres de sàndal és una història lluminosa que va guanyar el Premi del Públic del passat Festival de Cinema de Montreal.

El comic de Jung “PELL COLOR DE MEL” arriba a la gran pantalla

poster

APPROVED FOR ADOPTION (UNA LLIÇO DE VIDA)

Jung. Dibuixant. 42 anys segons el Registre. Ell prefereix considerar la data del seu naixement el dia que, amb 5 anys d’edat, un policia el va trobar perdut pels carrers de Seül. Era un dels 200.000 coreans abandonats que després serien adoptats per famílies d’arreu del món.

Superada la quarantena, Jung decideix retornar a Corea del Sud per primera vegada i conèixer el país que el va veure néixer, trepitjar la terra dels seus avantpassats i, si és possible, trobar el rastre de la seva mare biològica. Més informació 


Ensenyant a aprendre

Pels estudis actuals sabem que un elevat percentatge de nens adoptats amb problemes d’aprenentatge han patit desnutrició en l’etapa anterior a l’adopció, per la qual cosa és important que tant les institucions educatives com les famílies en prenguin consciència i no es mostrin injustament punitius amb ells per no aconseguir els nivells dels cursos en què han estat escolaritzats sense tenir en compte aquestes circumstàncies.

Fins ara, i malgrat que s’han publicat ja diverses guies sobre adopció i escola, el sistema educatiu no ha sabut trobar les estratègies educatives ni tenir la flexibilitat necessària per acollir i entendre que aquests alumnes necessiten estratègies i eines per solucionar aquests problemes. Caldrà seguir insistint en aquest sentit, sense caure en actituds reactives que l’únic que fan és enverinar les relacions entre la família i l’escola. Les respostes reactives, d’altra banda, se solen quedar en la queixa i acaben sent paralitzants. Per això proposem respostes proactives que analitzin els fets, els acceptin i portin a actuar.

A vegades la capacitat d’actuació sobre el sistema educatiu és molt limitat per a les famílies, però és molt important que tant aquestes com les escoles sàpiguen que les dificultats dels seus fills es poden deure a l’efecte de la malnutrició i no necessàriament a una falta d’interès, negligència davant els estudis o l’útil “és molt vague” o “és molt fluixa”.

La solució no consisteix a insistir una i altra vegada en els mateixos aprenentatges per als que no disposen de les habilitats cognitives necessàries, sinó en l’entrenament d’aquestes habilitats perquè arribin a tenir la maduresa necessària per a l’adquisició d’aquests coneixements.
Quan un nen o una nena no disposen de les habilitats necessàries per adquirir els coneixements escolars per les circumstàncies que siguin –com per exemple, pels efectes de la malnutrició-, la tasca consisteix a ensenyar-los a aprendre en lloc de pretendre que aprenguin per ells mateixos. Cal tenir en compte que mentre els seus companys de classe estaven sent ben alimentats i rebien tot tipus d’estímuls afectius i cognitius, ells no tenien ni una cosa ni l’altra, fet pel qual difícilment poden arribar a obtenir els mateixos resultats si no s’hi fa un treball previ.

En aquest ensenyar a aprendre cal tenir en compte que la família no s’ha de convertir en professora de suport dels seus fills. Això és tasca de l’escola.
El desenvolupament de les habilitats cognitives que el nen o la nena tingui deficitàries es pot fer també a través de jocs i de les activitats de la vida quotidiana. Si té problemes de percepció temporal i li costa comptar cap enrere, passar de desenes o seguir una sèrie, la clau no està a fer que repeteixi una i altra vegada els mateixos exercicis, sinó a treballar els conceptes abans i després en la vida real planejant diferents activitats com ara una excursió o una festa i avaluar-ne els resultats, explicant un conte i reflexionant sobre els personatges, explicant la trama d’una pel•lícula, etc.

Si té problemes amb la geometria, a través de la papiroflèxia es poden treballar conceptes com diagonal, mitjana, vèrtex, paral•lel, perpendicular, etc. Aquesta activitat, a més, serveix per enfortir l’agilitat mental i desenvolupar estratègies per resoldre problemes de matemàtiques. També és útil per desenvolupar la motricitat fina i la coordinació oculomanual, que són fonamentals per tenir una bona lletra; serveix igualment per enfortir la lateralitat i la percepció espacial, així com la concentració i l’atenció. També ajuda a enfortir l’autoestima, la creativitat i la capacitat d’abstracció.
Però no es tracta de comprar un kit d’origami i que el fill o la filla el muntin sols, sinó usar-lo com a diversió i esbarjo per a tota la família, que es converteix així en mediadora entre el que els fills ja saben i el que necessiten aprendre.

Una altra manera divertida de millorar les habilitats deficitàries és mitjançant el que es coneix com gimnàstica cerebral. A YouTube es poden trobar molts vídeos sobre aquesta pràctica.

En resum, davant les situacions -la majoria de les vegades estressants- que provoquen en la família les tasques escolars, és important trobar altres recursos que serveixin igualment per al desenvolupament de les habilitats cognitives que siguin deficitàries però que en lloc d’estressar serveixin per desenvolupar el gust per aprendre d’una manera gratificant, emfatitzant les potencialitats en comptes de les limitacions. Aquest tipus d’aprenentatges serveixen, a més, per enfortir els vincles familiars.

Margarita Muñiz Aguilar

 

El teu fill, el teu mestre

Quan Thomas Alva Edison (1847-1931) va inventar la bombeta, no li va sortir a la primera. Va fer més de mil intents. Un dia, un dels seus deixebles li va preguntar si no es desanimava davant tants fracassos. I Edison va respondre: “Fracassos? No sé de què em parles. En cada intent vaig descobrir un motiu pel qual una bombeta no funcionava. Ara ja sé mil maneres de no fer una bombeta”.

De vegades, amb l’educació dels teus fills pots arribar a pensar que ho has intentat tot però que no funciona i tens, llavors, una sensació de fracàs. Però en aquest pensament té molt a veure la percepció que tinguis de l’error. Segons Edison, una experiència mai és un fracàs perquè sempre ve a demostrar alguna cosa.

En el cas dels teus fills, potser, pot significar que, en el fons, davant d’una situació conflictiva, ells només estiguin projectant quelcom que és teu. Poden ser les teves frustracions, etapes de la infància o de l’adolescència on vas deixar conflictes sense resoldre, necessitats insatisfetes, etc. Naturalment, es tracta de l’inconscient.

Una part de la solució pot ser en aquesta situació fer cas a un altre gran savi, Albert Einstein: “Si vols arribar a un altre lloc, necessites caminar per un camí diferent”. Així de simple.

Què et sembla si, per exemple, et planteges que, en realitat, la vida t’ha portat els teus fills perquè siguin els teus mestres i ets tu qui has de canviar primer?

Aquesta apassionant forma de resoldre els conflictes et pot sorprendre tant com la bombeta va sorprendre els coetanis d’Edison, acostumats al foc, les espelmes i els llums d’oli com a únics mitjans d’il•luminació.

EL TEU FILL, EL TEU MESTRE

Novembre 2012

El llenguatge no verbal (tons de veu, gestos, mirades, respiració, postures i moviments corporals) constitueix el 80% de la teva comunicació, de manera que no necessites parlar per donar un missatge al teu fill o filla. Expresses molt més sense paraules que amb paraules, i encara que el teu fill no registri conscientment tota la informació que li està donant el teu llenguatge no verbal, de manera inconscient sí que la registra, la interpreta i hi reacciona.

El llenguatge no verbal sorgeix directament del teu inconscient i no està sota el teu control, ni tan sols te n’adones; per tant, el llenguatge no verbal sempre mostrarà la teva veritat més profunda.

Adonar-te del que transmets al teu fill a través d’aquest llenguatge pot obrir-te a un mar de solucions insospitades a les possibles relacions conflictives que puguis estar vivint amb el teu fill.

Per entendre aquesta “part oculta” de la relació pares-fills hem de parlar dels mecanismes de defensa, que són estratègies psicològiques inconscients que posem en marxa per fer front a realitats que ens provoquen ansietat i a les quals no podem fer front, almenys de moment.

Un d’aquests mecanismes és la negació. Es tracta d’aquell mecanisme pel qual l’individu deixa fora de la consciència coses que se sent incapaç d’afrontar. Per exemple, quan hi ha un dol no elaborat pel fill biològic somiat i que no s’ha pogut tenir, el fill adoptiu es pot percebre com un substitut del primer, la qual cosa provocarà inevitablement conflictes que es poden traduir en
mal comportament del fill i fins i tot conductes que fàcilment es poden confondre amb el dèficit d’atenció o la hiperactivitat. Aquesta situació pot provocar un rebuig encobert, encara que a través del llenguatge se li intenti transmetre amor, acceptació i valoració. Elaborar el dol i rebre el fill adoptat com el fill somiat significa poder acabar amb moltes situacions conflictives.

La projecció és un altre mecanisme de defensa que sovint causa molts problemes. És el mecanisme pel qual un individu atribueix a un altre els seus propis impulsos i d’aquesta manera se’ls oculta a ell mateix. En aquests casos és molt interessant observar quines són les conductes del teu fill que més et costen acceptar perquè probablement també formen part de tu mateix: poden ser el desordre, la mentida, la falta de diligència, etc.

En conclusió, la criança d’aquest fill o filla difícil, que et treu amb facilitat de polleguera, a qui estàs entestat a canviar i a qui pressiones tant perquè faci o deixi de fer, possiblement és el millor mestre que la Vida t’ha pogut portar.

Prendre’n consciència contribuirà a transformar aquests sentiments negatius en l’únic que sana, uneix i transforma: l’amor.

Margarita Muñiz Aguilar
Directora de Recursos en línia
Institut Família i Adopció

Quan ja no ens donen la mà -La veu dels companys de les nostres fills-

Molts dels nostres fills estan arribant o han arribat ja a l’adolescència. Comencen a sortir sols i ja no estan sota el paraigua de protecció que pot significar que ens donin la mà.

En aquests primers anys la preocupació més gran de famílies i professionals, d’acord amb els títols de ponències, conferències, llibres, articles, etc., ha estat formar-nos en el “fet adoptiu”. Temes com la vinculació, la revelació, la figura de la mare biològica, el país d’origen, el viatge de retorn, etc. han estat fonamentals perquè ells i nosaltres creixem com famílies.

En aquests moments, quan ja no els portem de la mà, una de les qüestions més importants que hauran d’aprendre a gestionar és, sens dubte, la relacionada amb el tema racial. En som conscients? Els estem preparant per manejar la diferència entre com es perceben ells i com els perceben els altres? Un interessant estudi sobre com veuen els nostres fills els seus companys d’institut ens pot ajudar.

LA VEU DELS COMPANYS DELS NOSTRES FILLS
Setembre 2012

S’acaben les vacances i els nostres fills tornen a l’Institut, un lloc on passen moltes hores cada dia. Com que és un temps en el qual s’estan formant no només a nivell intel·lectual o acadèmic sinó també social i emocional, és molt important que els proporcionem les eines necessàries perquè aprenguin a gestionar les experiències d’aquesta etapa tan important de les seves vides.

En un treball realitzat per Ana I. Garrido, titulat La adopción vista por nuestros adolescentes escolares, trobem tres dades molt interessants per saber com són percebuts els nostres fills pels seus companys. Aquesta percepció ens pot ajudar a nosaltres, tant famílies com professionals, a detectar aquells factors que hauríem de treballar amb els nostres fills per dotar-los dels recursos necessaris per moure’s de manera positiva entre els seus iguals.

En primer lloc, l’estudi destaca que el 57% dels consultats té coneguts o familiars adoptats, la qual cosa indica que l’adopció és avui dia una forma reconeguda i acceptada de ser família, a diferència d’èpoques anteriors en què es tendia a mantenir-ho en secret.

La segona dada d’interès és que, en opinió de la majoria dels enquestats, els principals problemes dels seus companys tenen a veure amb la raça o el país d’origen i no amb el fet de ser adoptats.

Una tercera dada a tenir en compte és que els adolescents de la mostra equiparen la condició d’immigrant amb la d’adoptat pel que fa a problemes de racisme i xenofòbia, encara que aquests últims, en la seva opinió, tinguin menys problemes d’integració.

Encara que es tracta d’una petita mostra de 144 alumnes d’entre 16 i 22 anys, ha de servir com a indicador d’una de les àrees on enfocar l’esforç educatiu amb els nostres fills adolescents: desenvolupar i potenciar estratègies que els ajudin a gestionar la diferència, conèixer tècniques tant d’evasió com d’afrontament de situacions de racisme o xenofòbia, conèixer i fer valer els seus drets constitucionals, etc.

En resum, ara que no ja els portem de la mà, ara que comencen a viure les seves pròpies experiències fora del cercle familiar, hem de ser conscients que els problemes no els vindran per ser adoptats, com podia passar en altres èpoques, sinó fonamentalment per la seva raça o el seu país d’origen.

Estem preparats -en tant que famílies, associacions o professionals- per a aquest repte? Si analitzem la majoria dels articles, conferències, ponències, relats familiars, etc. publicats en els últims anys a Espanya, s’observa una dada interessant: la majoria de les vegades s’usa el terme ètnia en lloc de raça per parlar de les diferències. És indiferent aquesta dada o té alguna significació?

Si acudim al diccionari trobem que el terme ètnia fa referència a un conjunt de persones que comparteixen trets culturals, llengua, religió, celebració de certes festivitats, música, vestimenta, tipus d’alimentació, una història i, comunament, un territori.

D’altra banda, segons el diccionari, el terme raça fa referència als factors biològics d’un grup humà i als seus factors morfològics (color de pell, contextura corporal, alçada, trets facials, etc.).

Si és evident que els nostres fills no comparteixen ni trets culturals, ni llengua, ni religió, ni festivitats, ni música, ni vestimenta, ni tipus d’alimentació, ni una història comuna, és correcte usar el terme ètnia i, per tant, parlar de la seva identitat ètnica?

Ja que el que sí comparteixen són factors morfològics, com ara color de pell, contextura corporal, alçada, trets facials, etc. seria més adequat parlar, per exemple, de la seva identitat racial?

Fem servir erròniament el terme ètnia com un eufemisme per raça? Què hi ha darrere de l’ús d’un eufemisme? És tot això intranscendent o té alguna transcendència?
Hi ha persones que qüestionen l’ús del terme raça al·legant que no es pot parlar de diferents races entre els éssers humans perquè la diferència genètica és mínima i s’ha de parlar d’una sola raça, la raça humana. Per a altres, aquesta visió crítica de l’ús del terme té generalment fonaments en la concepció racista que l’ús d’aquest terme podria comportar.

A la ingenuïtat inicial de pensar que era indiferent si els nostres fills tenien un altre color de pell, s’està passant a una realitat en la qual és patent, com demostra aquesta enquesta, que l’amor pot ser cec al color, però que la societat no ho és. Tot això, unit a la complexitat del tema, ens porta a la conclusió que prendre consciència d’aquesta realitat i passar a l’acció ha de ser, en aquests moments, una de les nostres prioritats com a famílies i com a professionals.

Margarida Muñiz Aguilar
Institut Família i Adopció

Cometaris indiscrets

Si a causa de les diferència racials és obvi, públic i evident que el teu fill és adoptat, significa que tu no tries quan parlar-ne, sinó que ho has de fer quan algú decideix fer un comentari o una pregunta sobre la qüestió.

Això passa especialment quan se surt de l’entorn habitual, com ara durant les vacances, per això és important que sàpigues manejar aquestes situacions.

Si no et sents còmode en parlar d’aquests temes, el teu fill tampoc se sentirà còmode de fer-ho amb tu. Així, difícilment el podràs ajudar a gestionar unes circumstàncies que tard o d’hora haurà de manejar per si mateix, quan creixi i ja no vagi acompanyat o senzillament quan interactuï amb els seus iguals a la piscina, l’escola d’estiu, les colònies o en qualsevol altra situació en la qual estigui fora del seu entorn habitual, on ja és conegut i acceptat.

COM MANEJAR COMENTARIS INDISCRETS
Agost 2012

Quan és obvi i evident que els nostres fills són adoptats moltes persones se senten amb el dret a parlar d’aquest tema amb nosaltres, encara que no ens coneguin. Molts d’aquests comentaris poden ser benintencionats, però poden ferir els nostres fills. D’altres són clarament malintencionats, especialment quan són comentaris dels nens entre ells mateixos o als nostres fills.

Hem de trobar la millor forma de gestionar aquests comentaris perquè els nostres fills aprendran a fer-ho ells mateixos escoltant les nostres respostes. També és important parlar clarament amb ells d’aquestes situacions per ensenyar-los estratègies que els ajudin a gestionar-les directament quan nosaltres no estiguem presents.

Les respostes a aquestes situacions es poden agrupar en tres tipus:

-Les informatives, que es limiten a donar alguna informació sobre els nostres fills o la nostra família. Són més apropiades amb persones amb les quals tenim contacte.

-Les còmiques o divertides, que redueixen la tensió de la situació utilitzant la ironia o el sarcasme. Van molt bé si s’adapten al teu temperament i, sobretot, al del teu fill. Quan la persona que pregunta és un familiar o un amic, la resposta pot ser mal interpretada.

-Les protectores de la intimitat, que són respostes dirigides a protegir la privacitat del nostre fill i la nostra família, tallant la conversa. Es plantegen generalment en forma de pregunta. Funcionen molt bé davant de situacions difícils. Amb familiars i amics poden semblar brusques.

El més important a tenir en compte quan haguem de respondre preguntes indiscretes és:

  1. Considera el punt d’atenció. Els nens, en aquests casos, senten com si un focus els estigués il·luminant. Quan contestis, assegura’t que amb la teva resposta el centre d’atenció passi del teu fill a la vostra família.
  2. Observa el nen abans de contestar. Considera la seva forma de ser i el seu temperament i pensa com reaccionarà a la teva resposta. Una resposta còmica et pot semblar graciosa a tu, però no al teu adolescent tímid.
  3. Assegura’t que la teva resposta no reforça en cap moment el missatge negatiu que pugui contenir la pregunta.
  4. Varia les respostes. Veure com respons en situacions difícils ajudarà el teu fill a respondre en situacions similars. Varia les teves respostes perquè aprengui també a proporcionar respostes diferents.

Quan els nostres fills ens veuen gestionar adequadament els comentaris relacionats amb la raça o l’adopció aprenen a tenir també la confiança necessària per manejar-los i superar-los per ells mateixos.

Margarita Muñiz Aguilar

Institut Família i Adopció

El viatge de retorn i l’adolescència en els mitjans de comunicació

Pensem que els socis i sòcies d’AFNE podrieu estar interessats en conéixer aquest article publicat en el Magazine de La Vanguardia del passat diumenge 24 de juny, sobre els joves adoptats.

“El último reto de la adopción”

I també aquesta entrevista realitzada en el programa “Els matins de TV3”, a Anna Soler-Pont, sòcia d’AFNE i a Eva Gispert i Marta Fernández de la Reguera, de l’Institut Família i Adopció.

“El viatge de retorn per retrobar els orígens”
Salutacions,

AFNE