Doble identitat: el nexe entre la immigració i l’adopció

Doble identitat: el nexe entre la immigració i l’adopció

Ara fa mesos que espero amb expectació cada entrada de la Bezawerk Oliver al blog d’AFNE on analitza corrents feministes, desenvolupament polític i social d’Etiòpia en positiu. De tots els seus textos el que m’ha cridat més l’atenció ha estat Immigració: l’enderrocament dels murs físics i mentals, publicat el maig del 2019. No pas per la descripció de l’excel·lent paper d’Etiòpia en política d’immigració, ni pel tastet de filosofia sobre la pertanyença cultural més que territorial, sinó pel fantàstic intent d’associar la comunitat adoptada etíop amb la immigrant remarcant el tema del racisme en una sola frase.

Read more

Rastres de Sàndal. Dues germanes, dues cultures.

Tràiler V.O.S.C

Sinopsi

Mina, una actriu índia d’èxit a Mumbai, no pot oblidar la seva germana Sita, de qui va ser separada per força després de la mort de la seva mare.

Trenta anys després, Mina s’assabenta que Sita està bé i viu a Barcelona. Ara es diu Paula, és biòloga i no té cap record del seu passat. Paula emprendrà el viatge de descobriment de la seva veritable identitat amb l’ajuda de Prakash, un atractiu immigrant indi que ven pel·lícules de Bollywood al barri barceloní del raval.

Basada en la popular novel·la d’Asha Miró i Anna Soler-Pont, Rastres de sàndal és una història lluminosa que va guanyar el Premi del Públic del passat Festival de Cinema de Montreal.

El comic de Jung “PELL COLOR DE MEL” arriba a la gran pantalla

poster

APPROVED FOR ADOPTION (UNA LLIÇO DE VIDA)

Jung. Dibuixant. 42 anys segons el Registre. Ell prefereix considerar la data del seu naixement el dia que, amb 5 anys d’edat, un policia el va trobar perdut pels carrers de Seül. Era un dels 200.000 coreans abandonats que després serien adoptats per famílies d’arreu del món.

Superada la quarantena, Jung decideix retornar a Corea del Sud per primera vegada i conèixer el país que el va veure néixer, trepitjar la terra dels seus avantpassats i, si és possible, trobar el rastre de la seva mare biològica. Més informació 


Ensenyant a aprendre

Pels estudis actuals sabem que un elevat percentatge de nens adoptats amb problemes d’aprenentatge han patit desnutrició en l’etapa anterior a l’adopció, per la qual cosa és important que tant les institucions educatives com les famílies en prenguin consciència i no es mostrin injustament punitius amb ells per no aconseguir els nivells dels cursos en què han estat escolaritzats sense tenir en compte aquestes circumstàncies.

Fins ara, i malgrat que s’han publicat ja diverses guies sobre adopció i escola, el sistema educatiu no ha sabut trobar les estratègies educatives ni tenir la flexibilitat necessària per acollir i entendre que aquests alumnes necessiten estratègies i eines per solucionar aquests problemes. Caldrà seguir insistint en aquest sentit, sense caure en actituds reactives que l’únic que fan és enverinar les relacions entre la família i l’escola. Les respostes reactives, d’altra banda, se solen quedar en la queixa i acaben sent paralitzants. Per això proposem respostes proactives que analitzin els fets, els acceptin i portin a actuar.

A vegades la capacitat d’actuació sobre el sistema educatiu és molt limitat per a les famílies, però és molt important que tant aquestes com les escoles sàpiguen que les dificultats dels seus fills es poden deure a l’efecte de la malnutrició i no necessàriament a una falta d’interès, negligència davant els estudis o l’útil “és molt vague” o “és molt fluixa”.

La solució no consisteix a insistir una i altra vegada en els mateixos aprenentatges per als que no disposen de les habilitats cognitives necessàries, sinó en l’entrenament d’aquestes habilitats perquè arribin a tenir la maduresa necessària per a l’adquisició d’aquests coneixements.
Quan un nen o una nena no disposen de les habilitats necessàries per adquirir els coneixements escolars per les circumstàncies que siguin –com per exemple, pels efectes de la malnutrició-, la tasca consisteix a ensenyar-los a aprendre en lloc de pretendre que aprenguin per ells mateixos. Cal tenir en compte que mentre els seus companys de classe estaven sent ben alimentats i rebien tot tipus d’estímuls afectius i cognitius, ells no tenien ni una cosa ni l’altra, fet pel qual difícilment poden arribar a obtenir els mateixos resultats si no s’hi fa un treball previ.

En aquest ensenyar a aprendre cal tenir en compte que la família no s’ha de convertir en professora de suport dels seus fills. Això és tasca de l’escola.
El desenvolupament de les habilitats cognitives que el nen o la nena tingui deficitàries es pot fer també a través de jocs i de les activitats de la vida quotidiana. Si té problemes de percepció temporal i li costa comptar cap enrere, passar de desenes o seguir una sèrie, la clau no està a fer que repeteixi una i altra vegada els mateixos exercicis, sinó a treballar els conceptes abans i després en la vida real planejant diferents activitats com ara una excursió o una festa i avaluar-ne els resultats, explicant un conte i reflexionant sobre els personatges, explicant la trama d’una pel•lícula, etc.

Si té problemes amb la geometria, a través de la papiroflèxia es poden treballar conceptes com diagonal, mitjana, vèrtex, paral•lel, perpendicular, etc. Aquesta activitat, a més, serveix per enfortir l’agilitat mental i desenvolupar estratègies per resoldre problemes de matemàtiques. També és útil per desenvolupar la motricitat fina i la coordinació oculomanual, que són fonamentals per tenir una bona lletra; serveix igualment per enfortir la lateralitat i la percepció espacial, així com la concentració i l’atenció. També ajuda a enfortir l’autoestima, la creativitat i la capacitat d’abstracció.
Però no es tracta de comprar un kit d’origami i que el fill o la filla el muntin sols, sinó usar-lo com a diversió i esbarjo per a tota la família, que es converteix així en mediadora entre el que els fills ja saben i el que necessiten aprendre.

Una altra manera divertida de millorar les habilitats deficitàries és mitjançant el que es coneix com gimnàstica cerebral. A YouTube es poden trobar molts vídeos sobre aquesta pràctica.

En resum, davant les situacions -la majoria de les vegades estressants- que provoquen en la família les tasques escolars, és important trobar altres recursos que serveixin igualment per al desenvolupament de les habilitats cognitives que siguin deficitàries però que en lloc d’estressar serveixin per desenvolupar el gust per aprendre d’una manera gratificant, emfatitzant les potencialitats en comptes de les limitacions. Aquest tipus d’aprenentatges serveixen, a més, per enfortir els vincles familiars.

Margarita Muñiz Aguilar