Rastres de Sàndal. Dues germanes, dues cultures.

Tràiler V.O.S.C

Sinopsi

Mina, una actriu índia d’èxit a Mumbai, no pot oblidar la seva germana Sita, de qui va ser separada per força després de la mort de la seva mare.

Trenta anys després, Mina s’assabenta que Sita està bé i viu a Barcelona. Ara es diu Paula, és biòloga i no té cap record del seu passat. Paula emprendrà el viatge de descobriment de la seva veritable identitat amb l’ajuda de Prakash, un atractiu immigrant indi que ven pel·lícules de Bollywood al barri barceloní del raval.

Basada en la popular novel·la d’Asha Miró i Anna Soler-Pont, Rastres de sàndal és una història lluminosa que va guanyar el Premi del Públic del passat Festival de Cinema de Montreal.

El comic de Jung “PELL COLOR DE MEL” arriba a la gran pantalla

poster

APPROVED FOR ADOPTION (UNA LLIÇO DE VIDA)

Jung. Dibuixant. 42 anys segons el Registre. Ell prefereix considerar la data del seu naixement el dia que, amb 5 anys d’edat, un policia el va trobar perdut pels carrers de Seül. Era un dels 200.000 coreans abandonats que després serien adoptats per famílies d’arreu del món.

Superada la quarantena, Jung decideix retornar a Corea del Sud per primera vegada i conèixer el país que el va veure néixer, trepitjar la terra dels seus avantpassats i, si és possible, trobar el rastre de la seva mare biològica. Més informació 


Ensenyant a aprendre

Pels estudis actuals sabem que un elevat percentatge de nens adoptats amb problemes d’aprenentatge han patit desnutrició en l’etapa anterior a l’adopció, per la qual cosa és important que tant les institucions educatives com les famílies en prenguin consciència i no es mostrin injustament punitius amb ells per no aconseguir els nivells dels cursos en què han estat escolaritzats sense tenir en compte aquestes circumstàncies.

Fins ara, i malgrat que s’han publicat ja diverses guies sobre adopció i escola, el sistema educatiu no ha sabut trobar les estratègies educatives ni tenir la flexibilitat necessària per acollir i entendre que aquests alumnes necessiten estratègies i eines per solucionar aquests problemes. Caldrà seguir insistint en aquest sentit, sense caure en actituds reactives que l’únic que fan és enverinar les relacions entre la família i l’escola. Les respostes reactives, d’altra banda, se solen quedar en la queixa i acaben sent paralitzants. Per això proposem respostes proactives que analitzin els fets, els acceptin i portin a actuar.

A vegades la capacitat d’actuació sobre el sistema educatiu és molt limitat per a les famílies, però és molt important que tant aquestes com les escoles sàpiguen que les dificultats dels seus fills es poden deure a l’efecte de la malnutrició i no necessàriament a una falta d’interès, negligència davant els estudis o l’útil “és molt vague” o “és molt fluixa”.

La solució no consisteix a insistir una i altra vegada en els mateixos aprenentatges per als que no disposen de les habilitats cognitives necessàries, sinó en l’entrenament d’aquestes habilitats perquè arribin a tenir la maduresa necessària per a l’adquisició d’aquests coneixements.
Quan un nen o una nena no disposen de les habilitats necessàries per adquirir els coneixements escolars per les circumstàncies que siguin –com per exemple, pels efectes de la malnutrició-, la tasca consisteix a ensenyar-los a aprendre en lloc de pretendre que aprenguin per ells mateixos. Cal tenir en compte que mentre els seus companys de classe estaven sent ben alimentats i rebien tot tipus d’estímuls afectius i cognitius, ells no tenien ni una cosa ni l’altra, fet pel qual difícilment poden arribar a obtenir els mateixos resultats si no s’hi fa un treball previ.

En aquest ensenyar a aprendre cal tenir en compte que la família no s’ha de convertir en professora de suport dels seus fills. Això és tasca de l’escola.
El desenvolupament de les habilitats cognitives que el nen o la nena tingui deficitàries es pot fer també a través de jocs i de les activitats de la vida quotidiana. Si té problemes de percepció temporal i li costa comptar cap enrere, passar de desenes o seguir una sèrie, la clau no està a fer que repeteixi una i altra vegada els mateixos exercicis, sinó a treballar els conceptes abans i després en la vida real planejant diferents activitats com ara una excursió o una festa i avaluar-ne els resultats, explicant un conte i reflexionant sobre els personatges, explicant la trama d’una pel•lícula, etc.

Si té problemes amb la geometria, a través de la papiroflèxia es poden treballar conceptes com diagonal, mitjana, vèrtex, paral•lel, perpendicular, etc. Aquesta activitat, a més, serveix per enfortir l’agilitat mental i desenvolupar estratègies per resoldre problemes de matemàtiques. També és útil per desenvolupar la motricitat fina i la coordinació oculomanual, que són fonamentals per tenir una bona lletra; serveix igualment per enfortir la lateralitat i la percepció espacial, així com la concentració i l’atenció. També ajuda a enfortir l’autoestima, la creativitat i la capacitat d’abstracció.
Però no es tracta de comprar un kit d’origami i que el fill o la filla el muntin sols, sinó usar-lo com a diversió i esbarjo per a tota la família, que es converteix així en mediadora entre el que els fills ja saben i el que necessiten aprendre.

Una altra manera divertida de millorar les habilitats deficitàries és mitjançant el que es coneix com gimnàstica cerebral. A YouTube es poden trobar molts vídeos sobre aquesta pràctica.

En resum, davant les situacions -la majoria de les vegades estressants- que provoquen en la família les tasques escolars, és important trobar altres recursos que serveixin igualment per al desenvolupament de les habilitats cognitives que siguin deficitàries però que en lloc d’estressar serveixin per desenvolupar el gust per aprendre d’una manera gratificant, emfatitzant les potencialitats en comptes de les limitacions. Aquest tipus d’aprenentatges serveixen, a més, per enfortir els vincles familiars.

Margarita Muñiz Aguilar

 

El teu fill, el teu mestre

Quan Thomas Alva Edison (1847-1931) va inventar la bombeta, no li va sortir a la primera. Va fer més de mil intents. Un dia, un dels seus deixebles li va preguntar si no es desanimava davant tants fracassos. I Edison va respondre: “Fracassos? No sé de què em parles. En cada intent vaig descobrir un motiu pel qual una bombeta no funcionava. Ara ja sé mil maneres de no fer una bombeta”.

De vegades, amb l’educació dels teus fills pots arribar a pensar que ho has intentat tot però que no funciona i tens, llavors, una sensació de fracàs. Però en aquest pensament té molt a veure la percepció que tinguis de l’error. Segons Edison, una experiència mai és un fracàs perquè sempre ve a demostrar alguna cosa.

En el cas dels teus fills, potser, pot significar que, en el fons, davant d’una situació conflictiva, ells només estiguin projectant quelcom que és teu. Poden ser les teves frustracions, etapes de la infància o de l’adolescència on vas deixar conflictes sense resoldre, necessitats insatisfetes, etc. Naturalment, es tracta de l’inconscient.

Una part de la solució pot ser en aquesta situació fer cas a un altre gran savi, Albert Einstein: “Si vols arribar a un altre lloc, necessites caminar per un camí diferent”. Així de simple.

Què et sembla si, per exemple, et planteges que, en realitat, la vida t’ha portat els teus fills perquè siguin els teus mestres i ets tu qui has de canviar primer?

Aquesta apassionant forma de resoldre els conflictes et pot sorprendre tant com la bombeta va sorprendre els coetanis d’Edison, acostumats al foc, les espelmes i els llums d’oli com a únics mitjans d’il•luminació.

EL TEU FILL, EL TEU MESTRE

Novembre 2012

El llenguatge no verbal (tons de veu, gestos, mirades, respiració, postures i moviments corporals) constitueix el 80% de la teva comunicació, de manera que no necessites parlar per donar un missatge al teu fill o filla. Expresses molt més sense paraules que amb paraules, i encara que el teu fill no registri conscientment tota la informació que li està donant el teu llenguatge no verbal, de manera inconscient sí que la registra, la interpreta i hi reacciona.

El llenguatge no verbal sorgeix directament del teu inconscient i no està sota el teu control, ni tan sols te n’adones; per tant, el llenguatge no verbal sempre mostrarà la teva veritat més profunda.

Adonar-te del que transmets al teu fill a través d’aquest llenguatge pot obrir-te a un mar de solucions insospitades a les possibles relacions conflictives que puguis estar vivint amb el teu fill.

Per entendre aquesta “part oculta” de la relació pares-fills hem de parlar dels mecanismes de defensa, que són estratègies psicològiques inconscients que posem en marxa per fer front a realitats que ens provoquen ansietat i a les quals no podem fer front, almenys de moment.

Un d’aquests mecanismes és la negació. Es tracta d’aquell mecanisme pel qual l’individu deixa fora de la consciència coses que se sent incapaç d’afrontar. Per exemple, quan hi ha un dol no elaborat pel fill biològic somiat i que no s’ha pogut tenir, el fill adoptiu es pot percebre com un substitut del primer, la qual cosa provocarà inevitablement conflictes que es poden traduir en
mal comportament del fill i fins i tot conductes que fàcilment es poden confondre amb el dèficit d’atenció o la hiperactivitat. Aquesta situació pot provocar un rebuig encobert, encara que a través del llenguatge se li intenti transmetre amor, acceptació i valoració. Elaborar el dol i rebre el fill adoptat com el fill somiat significa poder acabar amb moltes situacions conflictives.

La projecció és un altre mecanisme de defensa que sovint causa molts problemes. És el mecanisme pel qual un individu atribueix a un altre els seus propis impulsos i d’aquesta manera se’ls oculta a ell mateix. En aquests casos és molt interessant observar quines són les conductes del teu fill que més et costen acceptar perquè probablement també formen part de tu mateix: poden ser el desordre, la mentida, la falta de diligència, etc.

En conclusió, la criança d’aquest fill o filla difícil, que et treu amb facilitat de polleguera, a qui estàs entestat a canviar i a qui pressiones tant perquè faci o deixi de fer, possiblement és el millor mestre que la Vida t’ha pogut portar.

Prendre’n consciència contribuirà a transformar aquests sentiments negatius en l’únic que sana, uneix i transforma: l’amor.

Margarita Muñiz Aguilar
Directora de Recursos en línia
Institut Família i Adopció

Quan ja no ens donen la mà -La veu dels companys de les nostres fills-

Molts dels nostres fills estan arribant o han arribat ja a l’adolescència. Comencen a sortir sols i ja no estan sota el paraigua de protecció que pot significar que ens donin la mà.

En aquests primers anys la preocupació més gran de famílies i professionals, d’acord amb els títols de ponències, conferències, llibres, articles, etc., ha estat formar-nos en el “fet adoptiu”. Temes com la vinculació, la revelació, la figura de la mare biològica, el país d’origen, el viatge de retorn, etc. han estat fonamentals perquè ells i nosaltres creixem com famílies.

En aquests moments, quan ja no els portem de la mà, una de les qüestions més importants que hauran d’aprendre a gestionar és, sens dubte, la relacionada amb el tema racial. En som conscients? Els estem preparant per manejar la diferència entre com es perceben ells i com els perceben els altres? Un interessant estudi sobre com veuen els nostres fills els seus companys d’institut ens pot ajudar.

LA VEU DELS COMPANYS DELS NOSTRES FILLS
Setembre 2012

S’acaben les vacances i els nostres fills tornen a l’Institut, un lloc on passen moltes hores cada dia. Com que és un temps en el qual s’estan formant no només a nivell intel·lectual o acadèmic sinó també social i emocional, és molt important que els proporcionem les eines necessàries perquè aprenguin a gestionar les experiències d’aquesta etapa tan important de les seves vides.

En un treball realitzat per Ana I. Garrido, titulat La adopción vista por nuestros adolescentes escolares, trobem tres dades molt interessants per saber com són percebuts els nostres fills pels seus companys. Aquesta percepció ens pot ajudar a nosaltres, tant famílies com professionals, a detectar aquells factors que hauríem de treballar amb els nostres fills per dotar-los dels recursos necessaris per moure’s de manera positiva entre els seus iguals.

En primer lloc, l’estudi destaca que el 57% dels consultats té coneguts o familiars adoptats, la qual cosa indica que l’adopció és avui dia una forma reconeguda i acceptada de ser família, a diferència d’èpoques anteriors en què es tendia a mantenir-ho en secret.

La segona dada d’interès és que, en opinió de la majoria dels enquestats, els principals problemes dels seus companys tenen a veure amb la raça o el país d’origen i no amb el fet de ser adoptats.

Una tercera dada a tenir en compte és que els adolescents de la mostra equiparen la condició d’immigrant amb la d’adoptat pel que fa a problemes de racisme i xenofòbia, encara que aquests últims, en la seva opinió, tinguin menys problemes d’integració.

Encara que es tracta d’una petita mostra de 144 alumnes d’entre 16 i 22 anys, ha de servir com a indicador d’una de les àrees on enfocar l’esforç educatiu amb els nostres fills adolescents: desenvolupar i potenciar estratègies que els ajudin a gestionar la diferència, conèixer tècniques tant d’evasió com d’afrontament de situacions de racisme o xenofòbia, conèixer i fer valer els seus drets constitucionals, etc.

En resum, ara que no ja els portem de la mà, ara que comencen a viure les seves pròpies experiències fora del cercle familiar, hem de ser conscients que els problemes no els vindran per ser adoptats, com podia passar en altres èpoques, sinó fonamentalment per la seva raça o el seu país d’origen.

Estem preparats -en tant que famílies, associacions o professionals- per a aquest repte? Si analitzem la majoria dels articles, conferències, ponències, relats familiars, etc. publicats en els últims anys a Espanya, s’observa una dada interessant: la majoria de les vegades s’usa el terme ètnia en lloc de raça per parlar de les diferències. És indiferent aquesta dada o té alguna significació?

Si acudim al diccionari trobem que el terme ètnia fa referència a un conjunt de persones que comparteixen trets culturals, llengua, religió, celebració de certes festivitats, música, vestimenta, tipus d’alimentació, una història i, comunament, un territori.

D’altra banda, segons el diccionari, el terme raça fa referència als factors biològics d’un grup humà i als seus factors morfològics (color de pell, contextura corporal, alçada, trets facials, etc.).

Si és evident que els nostres fills no comparteixen ni trets culturals, ni llengua, ni religió, ni festivitats, ni música, ni vestimenta, ni tipus d’alimentació, ni una història comuna, és correcte usar el terme ètnia i, per tant, parlar de la seva identitat ètnica?

Ja que el que sí comparteixen són factors morfològics, com ara color de pell, contextura corporal, alçada, trets facials, etc. seria més adequat parlar, per exemple, de la seva identitat racial?

Fem servir erròniament el terme ètnia com un eufemisme per raça? Què hi ha darrere de l’ús d’un eufemisme? És tot això intranscendent o té alguna transcendència?
Hi ha persones que qüestionen l’ús del terme raça al·legant que no es pot parlar de diferents races entre els éssers humans perquè la diferència genètica és mínima i s’ha de parlar d’una sola raça, la raça humana. Per a altres, aquesta visió crítica de l’ús del terme té generalment fonaments en la concepció racista que l’ús d’aquest terme podria comportar.

A la ingenuïtat inicial de pensar que era indiferent si els nostres fills tenien un altre color de pell, s’està passant a una realitat en la qual és patent, com demostra aquesta enquesta, que l’amor pot ser cec al color, però que la societat no ho és. Tot això, unit a la complexitat del tema, ens porta a la conclusió que prendre consciència d’aquesta realitat i passar a l’acció ha de ser, en aquests moments, una de les nostres prioritats com a famílies i com a professionals.

Margarida Muñiz Aguilar
Institut Família i Adopció

Cometaris indiscrets

Si a causa de les diferència racials és obvi, públic i evident que el teu fill és adoptat, significa que tu no tries quan parlar-ne, sinó que ho has de fer quan algú decideix fer un comentari o una pregunta sobre la qüestió.

Això passa especialment quan se surt de l’entorn habitual, com ara durant les vacances, per això és important que sàpigues manejar aquestes situacions.

Si no et sents còmode en parlar d’aquests temes, el teu fill tampoc se sentirà còmode de fer-ho amb tu. Així, difícilment el podràs ajudar a gestionar unes circumstàncies que tard o d’hora haurà de manejar per si mateix, quan creixi i ja no vagi acompanyat o senzillament quan interactuï amb els seus iguals a la piscina, l’escola d’estiu, les colònies o en qualsevol altra situació en la qual estigui fora del seu entorn habitual, on ja és conegut i acceptat.

COM MANEJAR COMENTARIS INDISCRETS
Agost 2012

Quan és obvi i evident que els nostres fills són adoptats moltes persones se senten amb el dret a parlar d’aquest tema amb nosaltres, encara que no ens coneguin. Molts d’aquests comentaris poden ser benintencionats, però poden ferir els nostres fills. D’altres són clarament malintencionats, especialment quan són comentaris dels nens entre ells mateixos o als nostres fills.

Hem de trobar la millor forma de gestionar aquests comentaris perquè els nostres fills aprendran a fer-ho ells mateixos escoltant les nostres respostes. També és important parlar clarament amb ells d’aquestes situacions per ensenyar-los estratègies que els ajudin a gestionar-les directament quan nosaltres no estiguem presents.

Les respostes a aquestes situacions es poden agrupar en tres tipus:

-Les informatives, que es limiten a donar alguna informació sobre els nostres fills o la nostra família. Són més apropiades amb persones amb les quals tenim contacte.

-Les còmiques o divertides, que redueixen la tensió de la situació utilitzant la ironia o el sarcasme. Van molt bé si s’adapten al teu temperament i, sobretot, al del teu fill. Quan la persona que pregunta és un familiar o un amic, la resposta pot ser mal interpretada.

-Les protectores de la intimitat, que són respostes dirigides a protegir la privacitat del nostre fill i la nostra família, tallant la conversa. Es plantegen generalment en forma de pregunta. Funcionen molt bé davant de situacions difícils. Amb familiars i amics poden semblar brusques.

El més important a tenir en compte quan haguem de respondre preguntes indiscretes és:

  1. Considera el punt d’atenció. Els nens, en aquests casos, senten com si un focus els estigués il·luminant. Quan contestis, assegura’t que amb la teva resposta el centre d’atenció passi del teu fill a la vostra família.
  2. Observa el nen abans de contestar. Considera la seva forma de ser i el seu temperament i pensa com reaccionarà a la teva resposta. Una resposta còmica et pot semblar graciosa a tu, però no al teu adolescent tímid.
  3. Assegura’t que la teva resposta no reforça en cap moment el missatge negatiu que pugui contenir la pregunta.
  4. Varia les respostes. Veure com respons en situacions difícils ajudarà el teu fill a respondre en situacions similars. Varia les teves respostes perquè aprengui també a proporcionar respostes diferents.

Quan els nostres fills ens veuen gestionar adequadament els comentaris relacionats amb la raça o l’adopció aprenen a tenir també la confiança necessària per manejar-los i superar-los per ells mateixos.

Margarita Muñiz Aguilar

Institut Família i Adopció

El viatge de retorn i l’adolescència en els mitjans de comunicació

Pensem que els socis i sòcies d’AFNE podrieu estar interessats en conéixer aquest article publicat en el Magazine de La Vanguardia del passat diumenge 24 de juny, sobre els joves adoptats.

“El último reto de la adopción”

I també aquesta entrevista realitzada en el programa “Els matins de TV3”, a Anna Soler-Pont, sòcia d’AFNE i a Eva Gispert i Marta Fernández de la Reguera, de l’Institut Família i Adopció.

“El viatge de retorn per retrobar els orígens”
Salutacions,

AFNE

A la recerca de les arrels culturals

Quinze anys després de l’inici de les adopcions internacionals a Espanya, molts nens i nenes estan arribant a l’adolescència i a la joventut i comencen a preguntar pel seu país i la seva cultura d’origen. És important que aquesta recerca no es faci de qualsevol manera, sinó mitjançant una preparació prèvia. Quina serà la seva reacció davant una realitat que els és aliena? Com viuran el fet que, potser, no se sentin ni d’aquí ni d’allà? Com a famílies adoptives ens hem de plantejar aquestes qüestions i preparar-nos també si volem acompanyar-los en aquest procés d’una manera adequada.

Asha Miró ho expressa molt clarament en el seu llibre La filla del Ganges, on narra les experiències que va viure en el seu viatge de retorn a l’Índia, país on va néixer: “Veig infinitat d’ulls que es claven en mi… A Barcelona sóc diferent pel color de la pell, pels cabells, per les faccions… Aquí em miren perplexos… No acabo d’encaixar… Els teus trets s’han occidentalitzat… No camines com una dona índia, no mires com una dona índia, no gesticules ni et mous com una dona índia… No esperava aquesta resposta en absolut… Suposo que sóc jo mateixa qui ha d’anar trobant el seu lloc i potser admetre que no sóc de cap lloc i sí una mica de tot arreu… “.

A la recerca de les arrels culturals

Juliol 2012

No sempre hi ha unanimitat entre les famílies adoptives sobre la necessitat o no de mantenir vives les arrels culturals dels seus fills. Els nens han d’aprendre amhàric o mandarí? És important que mengin plats típics dels seus països d’origen i aprenguin la seva història? O és millor que el nen s’oblidi del passat per integrar-se plenament en el present i sentir-cent per cent d’aquí?

A Espanya, atès que és un fenomen recent, no tenim suficients mostres d’adults adoptats per conèixer les seves experiències, per això és important mirar cap a altres països amb més anys d’experiència en adopció internacional, on molts nens adoptats de països en vies de desenvolupament són ara adults. Avui ens expliquen les seves experiències per ajudar-nos a conèixer per què i com necessiten comprendre els seus orígens culturals.

Hannah Wozene Kvam va néixer a Etiòpia, però va créixer a Noruega amb la seva família adoptiva. El 2001 el seu relat personal va ser publicat en un llibre titulat Negre sobre blanc“, juntament amb les experiències d’altres 13 persones de color com ella, que havien crescut en aquest país nòrdic.

Escoltem les seves paraules: “Molts creuen que per ser acceptat en una societat és suficient estar integrat culturalment i lingüísticament. Això és erroni. Durant 19 anys de la meva vida he estat tan noruega que he oblidat el que és meu per satisfer els altres. Durant 19 anys he viscut en una societat blanca i homogènia com la dolça Hoa Hottentot (el seu nom noruec)… Durant els últims nou anys he descobert qui sóc en realitat: una dona etíop-noruega orgullosa, amb dret a definir-me a mi mateixa. Hannah “la negra” està morta i enterrada per sempre.”

La història de Hannah és semblant a la de moltes persones de color, adultes, que van ser adoptades fa dècades per famílies en diversos països d’Occident -EUA, Anglaterra, Holanda, França i d’altres- i que han crescut com a membres de races minoritàries en seu país. A casa nostra, on els primers fills del boom de l’adopció internacional estan arribant a l’adolescència, aquestes històries prenen especial rellevància.

Com a nena, Hannah vivia en una bombolla dins la seva família noruega, envoltada pels seus amics de la infància. Com a adulta, va descobrir un món negre dins del seu propi país. “Vaig conèixer persones amb una història semblant a la meva i vaig poder parlar de les meves experiències en veu alta sense que ningú m’acusés de ser massa sensible.” Va decidir viatjar al seu país natal per trobar-se amb les seves arrels i la van impactar no només la cultura i els monuments històrics, sinó també el fet d’entrar en una església i veure àngels negres: “Vaig plorar. Eren tan increïblement bells… Pot semblar una banalitat, però va ser bo veure que els àngels eren negres”.

Aquest viatge a Etiòpia va ajudar Hannah a consolidar el que els experts anomenen la identitat ètnica, que és la seva manera d’interpretar i veure’s com una persona de color en la seva societat.

L’antropòleg noruec Anund Brottveit ha estudiat els joves i adults nascuts en altres països i criats a Noruega, i identifica tres identitats ètniques diferents: uniètnica, doble ètnica i cosmopolita. Segons Brottveit, cada identitat pot ser el que els experts anomenen segura o insegura. Traslladant els seus resultats als nostres fills, les tres identitats es podrien concebre així:

Identitat uniètnica

– Segura: “Sóc d’aquí i m’agrada.”

– Insegura: “Sóc d’aquí però em sento incòmode perquè semblo diferent i la gent sempre m’està preguntant/fent comentaris.”

Identitat doble ètnica

– Segura: “Sóc tant d’allà com d’aquí i estic orgullós dels meus dos orígens.”

– Insegura: “Odio aquest país i vull saber-ho tot del meu país d’origen. És allí on pertanyo.”

Identitat cosmopolita

– Segura: “Sóc ciutadà del món – i m’agrada.”

– Insegura: “D’on sóc? No pertanyo ni aquí ni allà. Estic perdut. ”

Com a bon antropòleg, Brottveit no destaca una classe d’identitat millor que una altra. No obstant això, des de la psicologia sí que podem trobar proves de la importància que té per als nostres fills desenvolupar una identitat que inclogui totes les seves arrels sense excloure’n cap, sobretot les que vénen del seu país d’origen. És a dir, els convé desenvolupar com a mínim una identitat doble ètnica (segura, esclar), però encara millor és que se sentin ciutadans no només del seu país i del seu país d’origen sinó també del món.

“I tu, d’on ets?” és una pregunta que els nostres fills escoltaran la resta de la seva vida. Poder parlar amb autoritat sobre els seus orígens els atorgarà una sensació de control i de poder sobre les seves vides: “Sé qui sóc i d’on vinc… I jo sé millor que tu el que significa ser d’Etiòpia o de la Xina o de Colòmbia.”

Per fomentar una identitat ètnica sana en els nostres fills es necessita molt més que classes d’idiomes, festes tradicionals o decoracions “ètniques” a casa. Necessiten saber el que significa ser d’on són. Això és el que buscava Hannah quan va anar a Etiòpia. I és el que busquen molts quan visiten els seus països d’origen. Busquen models -com Hannah buscava els àngels a l’església- de persones com ells, que comparteixin la seva pell, els seus ulls, el seu cabell. Busquen coneixements, costums, cuina, música, història. Volen i necessiten donar vida al seu passat per saber qui són avui, potser per poder dir als altres, sense inconvenients, qui són.

Com a pares, el millor que podem fer per donar suport als nostres fills és informar-nos tant com sigui possible sobre les necessitats dels nostres fills de conèixer els seus orígens, siguin biològics o culturals. Un cop més, recomano el llibre de Jaume Ledesma Mediación familiar en búsqueda de orígenes.

Fonts:

– Brottveit Anund. I didn’t Want to Look Different – Identity Development, External Categorisation and Ethnic Identity of Adoptees from Columbia and Korea. Oslo: Diaconia College Center, 1999.

– Gullestad Marianne. Fighting for a sustainable self-image, The Role of Descent in Individualized Identification. 2003.

– Jane Jeong Trenka, Julia Chinyere Oparah i Sun Yung Shin. Outsiders Within – Writings on Transracial Adoptions. Southend Press, Cambridge Massachusets. 2006.

Brenda Padilla

Institut Família i Adopció

“La máquina de Efrén”

Portada
Portada

El llibre és una novela gràfica de Cristina Duran i Miguel A. Giner Bou, és la història autobiogràfica d’una adopció. La “màquina” de l’Efrén és el fil conductor de l’aventura dels autors en el país d’origen de la seva filla Selam: Etiòpia.

Tots els que esteu units a Etiòpia i vinculats al món de l’adopció, teniu l’oportunitat de llegir aquesta narració explicada amb realisme, bon humor i molt d’optimisme. Llegint aquesta deliciosa història, potser reviureu la vostra i tornareu a viure moments que teníeu una mica esborrats.

Quan un llegeix, busca complicitat amb el text i el seu autor, busca que aquell garbuix de lletres i d’imatges es col·loquin cadascuna al seu lloc i deixin una empremta en el seu pensament. A La máquina de Efrén, jo hi he trobat aquesta comunicació còmplice entre autor i lector tan buscada pel qui crea.

L’obra ha estat editada per Ediciones Sins Entido, la trobareu ja a les llibreries des del 19 d’abril de 2012. Té 184 pàgines i el preu de venda al públic és de 18 euros.

Molt recomanable.

Anna Canals

Podeu veure el vídeo de la notícia de la publicació.