Relat del viatge de retorn a Etiòpia de les famílies d’en Haile i en Girum, dos etíops madrilenys de 12 anys

Comencem un nou curs compartint el relat que ens han fet arribar les famílies d’en Haile i en Girum, dos etíops de Madrid, que aquest estiu han realitzat el viatge de retorn a Etiòpia. Una lectura molt recomanable!

Nuestro viaje a Etiopía – Girum y Haile

Este viaje comenzó hace unos años cuando nuestros hijos empezaron a preguntarse si tendrían hermanos en Etiopía, y siguió con unas colonias de verano de AFNE, y continuó con todas las familias que conocimos ahí y…un día a principios de este año creímos que había llegado el momento de volar otra vez, esta vez en un viaje de retorno, 12 años después, con nuestros hijos Haile y Girum.

Viajar con nuestros hijos a Etiopía para descubrir y conocer con ellos su país de origen es la mayor aventura que hemos emprendido después de la adopción. Ha sido una experiencia en todos los sentidos, física, emocional y algo más profundo, a lo que todavía no conseguimos poner nombre. Partimos con muchas ganas, llenos de curiosidad, entusiasmo… y muchas dudas e incertidumbres.

A la vuelta de un mes, ya en casa y habiendo reposado un poco el viaje, nos damos cuenta de que ha sido dar un gran paso hacia delante, ha sido un paso entre otras cosas en nuestra relación madre-hijo, un paso que nos ayudará mucho en el futuro. Nunca hemos tenido dudas sobre nuestros lazos pero después de este viaje se han hecho más fuertes, no hay fisuras. Y lo más importante, observamos a nuestros hijos y sentimos que han vuelto más seguros de si mismos, tranquilos y sonriendo.

Ha sido un viaje donde hemos reído, nos hemos emocionado, pasado nervios, discutido, bailado, cantado, nos hemos calado hasta los huesos, nos hemos comprendido mucho más y sobretodo nos hemos querido. Ha sido genial. Hemos tenido la suerte de hacer el viaje las dos familias, las madres tenemos un vínculo especial desde que nos conocimos en AFNE, saber que la otra persona te entiende y está viviendo lo mismo hace todo más sencillo. Además, viajar con nuestros nuevos integrantes de la familia, nos ha permitido conocernos más profundamente, y tener su compañía y apoyo ha sido muy importante. También ha sido un privilegio para ellos, porque les ha reafirmado un vínculo muy especial con Girum y Haile.

Recordamos muchas veces las conversaciones con Ricard que nos aconsejó hacer este viaje y nos relató su experiencia, las palabras de Santi, de IPI, que entre otras cosas nos dijo que esa puerta tarde o temprano los niños acaban abriéndola. Ambos fueron muy prudentes con sus palabras porque un viaje en busca de los orígenes indudablemente es diferente para cada uno y no se sabe cómo va a discurrir, y el discurrir en el tiempo es largo. Queremos ser igual de prudentes, pero es verdad que, a día de hoy, nuestra experiencia es muy positiva, sentimos que este viaje es el inicio de un viaje más largo. Es un viaje de descubrimientos.

Haile y Girum describen el viaje como una experiencia inolvidable y bonita. Inquietante al principio pero en la que luego se fueron todos los miedos. Les ha encantado conocer la cultura, creencias y costumbres de su país de origen. En sus palabras “La gente es muy maja. Este viaje me ha ayudado a conocer un poco más el país del cual vengo y también me ha completado en cierto sentido. Como si ahora conociera una parte de mí mismo que antes no conocía”. Conocer Muketuri, el sitio con el que tantas veces se han asomado a Etiopía fue muy gratificante, se sintieron “como si estuvieran con ellos mismos”. Les ha encantado descubrirlo juntos porque a los dos les parecía fascinante ver cómo el otro descubría todo a la vez que él mismo, les daba sensación de relajación. Ambos dicen que están encantados de haber ido de pequeños porque así no tienen que imaginar ni tener dudas durante su futuro. 

Muketuri més a prop

Abebe i Nùria

Iniciem una sèrie d’articles que recopilaran retalls, històries personals i visions diferents del centre i que ens ajudaran a entendre què fem, com col•laborem i què aconseguim amb el projecte de Muketuri.

A través d’aquests textos, podreu conèixer voluntaris, col•laboradors, treballadors locals i sobretot, els nens i les dones protagonistes. Uns nens que milloren la seva salut, que s’alimenten millor, que aprenen i juguen; i unes mares més autònomes, autosuficients i més lliures gràcies al projecte.

LA HISTÒRIA D’ABEBE

Aquest estiu, durant el mes de juliol, la Núria ha estat a Muketuri. La Núria és una voluntària que, en col•laboració amb AFNE, ha pogut passar moltes hores en el centre dedicant el seu temps a l’aula d’educació especial.

Abebe és un dels nens d’aquesta aula d’educació especial. Té autisme i li costa comunicar-se. La Núria ha estat treballant amb ell per tal de facilitar la seva integració i la seva capacitat de relació.

La Núria li ha ensenyat a comunicar-se a partir del mètode PECS, un sistema d’interacció basat en l’intercanvi de pictogrames. El primer pas consisteix a ensenyar l’Abebe a lliurar una imatge d’allò que necessita. El receptor el premia amb l’intercanvi de la imatge per l’element físic desitjat. Un cop après aquest pas, el sistema continua ensenyant discriminació d’imatges i com posar-les juntes. L’objectiu és preparar els nens amb autisme per comunicar-se, socialitzar i poder ser autònoms en la seva vida adulta.

Amb aquest sistema, l’Abebe es podrà comunicar amb les cuidadores i el seu entorn. La seva història és només un exemple de la feina que diàriament es realitza a l’aula d’educació especial del centre de Muketuri.
Gràcies a la feina de voluntaris com la Núria, s’aconsegueix que aquests nens i nenes tinguin les màximes possibilitats de desenvolupar-se de manera autònoma i que puguin créixer com a persones.

  • Abebe aprèn a donar un pictograma per aconseguir allò que vol (ex: el te).
  • Abebe aprèn a identificar i fer correspondre el pictograma amb allò que vol (ex: tria entre pilota i té en referència al pictograma del te).
  • Abebe i Núria.
  • Abebe practica amb l’Aberrach, una de les cuidadores de l’aula especial del centre de Muketuri.
  • Abebe aprèn a posar dos pictogrames en una mateixa tira verda, per fer una frase (ex: vull + te).

Cristina Vicente

 

Rastres de Sàndal. Dues germanes, dues cultures.

Tràiler V.O.S.C

Sinopsi

Mina, una actriu índia d’èxit a Mumbai, no pot oblidar la seva germana Sita, de qui va ser separada per força després de la mort de la seva mare.

Trenta anys després, Mina s’assabenta que Sita està bé i viu a Barcelona. Ara es diu Paula, és biòloga i no té cap record del seu passat. Paula emprendrà el viatge de descobriment de la seva veritable identitat amb l’ajuda de Prakash, un atractiu immigrant indi que ven pel·lícules de Bollywood al barri barceloní del raval.

Basada en la popular novel·la d’Asha Miró i Anna Soler-Pont, Rastres de sàndal és una història lluminosa que va guanyar el Premi del Públic del passat Festival de Cinema de Montreal.

Jaume i Mercè pares d’en Johanes

EL NOSTRE VIATGE DE RETORN

Nosaltres vàrem anar a Etiòpia l’any 2003 per convertir-nos en els pares d’un nen de 5 anys amb el nom de Johanes i des d’aquell moment sempre havien dit que hi tornaríem, però quan no era un nap era una ceba, fins que l’octubre de l’any 2013 vàrem decidir donar el pas definitiu i fer realitat el nostre viatge de retorn, que després de 10 anys ja tocava.

Durant aquests 10 anys qualsevol cosa que fes referència a Etiòpia ens cridava l’atenció, però el que més trobàvem a faltar era l’injera, sort que uns dos anys després van obrir un restaurant de cuina etíop al barri de Gràcia de Barcelona i posteriorment un altre al barri de Sants. Un cop vàrem intentar fer aquest tipus de pa a casa i després de dos dies tancats a la cuina ho vàrem aconseguir, però no ho hem repetit perquè la feina és impressionant.

El nostre viatge es va desenvolupar per la part nord del país, que també és la part més turística i on les infraestructures són millors. Anàvem 4 persones acompanyades d’un xofer de nom Tomi i un guia de nom Tilahum els quals, us podem assegurar, van fer possible l’èxit total del viatge. Amb en Tila vàrem contactar-hi per correu electrònic i vàrem anar lligant tot l’itinerari que volíem fer, començant per Addis i continuant cap a Muketuri, Bahar Dar, Gondar, Debark, Axum, Mekele i Lalibela, tota aquesta part per carretera i des de Lalibela vam tornar a Addis amb avió, en total van ser 15 dies.

És difícil explicar amb paraules la nostra experiència, però sí us podem dir que va ser meravellosa, fantàstica, recomanable, tot va sortir rodo gràcies a en Tila i en Tomi que van formar part de la nostra família durant aquests dies, als quals no podrem agrair mai prou la seva dedicació i atenció en tot.

Vàrem aprofitar aquest viatge també per visitar el Centre maternoinfantil de Muketuri on ens van ensenyar les aules, l’hort, les gallines, les vaques, el parc infantil, en resum tot. Vam ser rebuts per la Sarai i la Rosa amb un somriure d’orella a orella i fins i tot ens van acompanyar a l’hotel de la zona per aconseguir allotjament cosa que no és fàcil en aquesta població.

En Johanes no ha demanat mai que busquéssim els seus orígens familiars, des d’un inici sabíem que havia nascut en una barriada d’Addis i amb aquesta informació tots n’hem tingut prou, és com si hagués fet creu i ratlla amb el seu passat, només teníem la curiositat de conèixer i trepitjar més el país i això vàrem fer.

Estem preparats?

Novembre 2013

Quan molts de nosaltres vam decidir adoptar un nen o una nena d’una altra raça ho vam fer des de la ingenuïtat de pensar que el color de la pell no era important i que l’amor seria suficient perquè se sentissin part de la família i de seu nou país. El temps ens ha fet prendre consciència que l’amor pot ser cec al color però que la societat no ho és, i que hi ha una diferència entre com es perceben o els percebem nosaltres i com els perceben els altres, amb la qual cosa és evident que els hem d’educar per saber gestionar aquesta realitat. No parlar-ne o minimitzar-ho no fa desaparèixer la realitat.

I la realitat que conten moltes persones adultes adoptades transracialmente és que, mentre ells es perceben a si mateixos “blancs” perquè la seva família, la seva cultura, la seva educació, els seus referents, etc. són blancs, els altres els consideren -en funció del seu fenotip- negres, asiàtics, llatins, etc. D’aquí sorgeixen algunes de les terminologies per referir-se a ells mateixos: Persones Oreo (blanques per dins i negres per fora), Persones Banana (blanques per dins i grogues per fora), etc.

La veritat és que probablement quan vam adoptar els nostres fills pocs coneixíem ni tan sols l’expressió privilegi blanc, que fa referència a la forma en què les persones blanques es beneficien, d’alguna manera, en una societat racista. Es tracta d’avantatges immerescuts i algunes vegades inadvertits que estan basats únicament en el color de la pell, com mostra l’informe Identificació policial per perfil ètnic a Espanya, publicat recentment per l’Institut de Drets Humans de la Universitat de València.

Aquesta mateixa sospita l’han d’afrontar les persones d’una altra raça, també en ocasions, quan decideixen llogar un habitatge o davant d’una oferta d’ocupació: a igualtat de condicions amb una persona de raça blanca han de demostrar més solvència, preparació o vàlua personal.

És evident, per tant, que el component racial ha de formar part de l’educació dels nostres fills i filles, ja que mentre van de la mà els altres els consideren “un dels nostres”, però quan creixen i van sols la mirada del altres els converteix en persones “de fora”, la qual cosa implica, en el cas de les actuacions policials per exemple, un percentatge molt més elevat d’identificacions, escorcolls o registres sense justificar que entre les persones caucàsiques.

Margarita Muñiz Aguilar

El comic de Jung “PELL COLOR DE MEL” arriba a la gran pantalla

poster

APPROVED FOR ADOPTION (UNA LLIÇO DE VIDA)

Jung. Dibuixant. 42 anys segons el Registre. Ell prefereix considerar la data del seu naixement el dia que, amb 5 anys d’edat, un policia el va trobar perdut pels carrers de Seül. Era un dels 200.000 coreans abandonats que després serien adoptats per famílies d’arreu del món.

Superada la quarantena, Jung decideix retornar a Corea del Sud per primera vegada i conèixer el país que el va veure néixer, trepitjar la terra dels seus avantpassats i, si és possible, trobar el rastre de la seva mare biològica. Més informació 


Muketuri amb cara i ulls

Birtukan i Lourdes
Birtukan Alemu i Lourdes Larruy

Benvolguts socis i sòcies,
Aquest mes d’octubre comencem una nova sèrie d’articles sobre Muketuri que ens permetran conèixer més de prop alguns protagonistes del Centre maternoinfantil.
A més, en aquest butlletí us donarem algunes dades del començament del curs escolar al Centre .

La nostra protagonista del mes:

  • Hola, com et dius? Hola, em dic Birtukan Alemu .
  • Quants anys tens? 9 anys.
  • On i amb qui vius? Visc a Muketuri, a prop del centre. Visc amb la meva mare i els meus cinc germans que tenen 2, 3, 7, 11 i 12 anys.
  • I el teu pare, on és? No ho sabem.
  • Com és casa teva? Petita, amb un llit on dormen a tres persones i la resta dormim en un banc. No tenim llum, però sí una llanterna per a les nits i comprem l’aigua al nostre veí. (L’aigua els costa 15 cèntims cada 20 litres.)
  • Quan eres petita estudiaves al Centre. Dels tres anys que vas passar allà, què recordes? Les meves professores van ser la Zenebech, la Konjit i l’Asnaku. El que més m’agradava del centre eren els gronxadors i el menjar, sobretot les pomes.
  • Quin curs estudies ara? Tercer grau a l’escola primària de Muketuri.
  • Quin és el teu animal preferit? El gat.
  • I el menjar que més t’agrada, quin és? Els macarrons
  • Ara, parla’ns de la teva mare: treballa fora de la casa? La meva mare ven verdures al mercat. No les produeix ella, sinó que les compra i després les revèn. Encara no ha fet el curs d’agricultura al Centre però li encantaria fer-lo per poder tenir l’hort a casa i conrear les nostres verdures.
  • Ajudes la teva mare a casa? Sí, sempre l’ajudo a preparar el cafè, a cuinar shiro (puré de faves, cigrons o pèsols secs) i a netejar la casa. I els meus germans també ajuden. A més, el meu germà gran té cura les vaques d’una persona al poble de Sale, a tres quilòmetres d’aquí, d’on és la meva mare. Així guanya una mica de diners.
  • I per acabar: coneixes algun conte o història que vulguis explicar? No recordo cap conte, però sí una endevinalla que vaig aprendre a l’escola:
    Carrega foc al cap. Què és? (l’espelma)

Novetats del Centre

Començament del Curs Escolar i del Nou Any

L’11 de setembre vam celebrar l’any nou etíop. La nit del dia 10 es va fer una gran foguera i el dia 11, des de molt d’hora, tots els nens del poble van sortir als carrers amb els seus vestits nous per cantar la cançó Abebaye. Van de casa en casa cantant perquè els veïns els donin monedes, menjar o caramels i a la tarda es reuneixen amb les seves famílies i veïns per menjar.

La primera setmana de setembre es van fer les inscripcions dels alumnes, es van registrar en total 317 nens i nenes de 4 a 6 anys. I el 16 de setembre van començar les classes formalment, el dia 6 del mes Meskerem de 2006.

Com sempre hi va haver alguns plors del primer dia, però després d’una estona tots van seguir feliços en la seva nova escola i els nens de segon i de tercer es van mostrar encantats de tornar a l’escola que tant els agrada .

Les professores han tingut diverses reunions per preparar l’inici de curs i formar el comitè de pares. Per a això se cita els pares i el comitè va s’escull democràticament. Està format per set membres, un pare per cadascuna de les sis aules, i la directora del centre. El comitè ha acordat que faran torns per anar al centre un cop a la setmana per veure que les coses estan anant bé. El mes de setembre també va tenir lloc la primera revisió mèdica del curs. D’això se’n van encarregar tres infermeres voluntàries d’Espanya i van detectar sobretot malalties a la pell, falta d’higiene i malalties respiratòries .

Sarai Zavala Acosta.
Coordinadora del Centre Materno-Infantil de Muketuri

Inagurem “l’Espai Afne”

Taula Rodona

 EXPERIÈNCIES DEL VIATGE DE RETORN


Aquest estiu, algunes nois i noies que han nascut a Etiòpia han tornat al seu país d’origen.
Alguns sols i d’altres amb les seves famílies en el seu “viatge de retorn”.

El proper divendres 27 de setembre a les 19:00h i a la seu d’AFNE ens explicaran les seves experiències.

Després de la xerrada hi haurà un petit fòrum-debat amb els “conferènciants” i les famílies i assistents.

Si hi esteu interessats podeu reservar plaça al telèfon 93 488 34 45 on la nostra nova secretària, la Teresa Berni, us atendrà amb molt de gust.

ENTRADES EXHAURIDES

El calendari etíop

FELIÇ ANY NOU – Melkam addis amet

año nuevo Encara que estem al setembre, a Etiòpia se celebra aquest mes l’any nou. I no és el 2013, sinó que el dia 11 de setembre a les sis del matí comença a Etiòpia l’any 2006, i en aquesta hora perquè és la que coincideix amb la nostra hora zero.

L’any nou etíop coincideix amb la fi de l’estació de les pluges i l’arribada del bon temps. Etiòpia té dues estacions: l’estació seca, d’octubre a maig (interrompuda per una curta estació de pluges al febrer o març), i l’estació plujosa, de juny a setembre.

En aquesta època els camps es cobreixen en tota la seva esplendor d’adei abeba, una bella flor groga amb forma de margarida que les nenes recullen per regalar a les seves mares. Són també les que apareixen a les targetes de felicitació del nou any.
Setembre 2013

Etiòpia segueix el calendari julià, que consta de tretze mesos (dotze dels quals amb 30 dies i un mes addicional amb 5 dies, 6 dies si és de traspàs). Aquest calendari va 7 anys i 8 mesos darrere del gregorià, que és el que fem servir nosaltres .

Mesos del calendari etíop i la seva equivalència amb el calendari gregorià:

Mesquerem (d’11 de setembre a 10 d’octubre)
Tikimt (d’11 d’octubre a 9 de novembre)
Jidar (de 10 de novembre a 9 de desembre)
Tjisas (de 10 de desembre a 8 de gener)
Tir (de 9 de gener a 7 de febrer)
Yekatit (de 8 de febrer a 9 de març)
Megabit (de 10 de març a 8 d’abril)
Miazia (de 9 d’abril a 8 de maig)
Guinbot (de 9 de maig a 7 de juny)
Sene (de 8 de juny a 7 de juliol)
Jamle (de 8 de juliol a 6 d’agost)
Negués (de 7 d’agost a 6 de setembre)
Pagume (de 6 de setembre a 10 de setembre)

La diferència entre els dos calendaris prové de la forma de calcular la longitud de l’any solar. Segons el calendari julià (establert per Juli Cèsar l’any 46 aC, d’aquí el seu nom ) l’any solar dura 365 dies i 6 hores, mentre que segons el gregorià (establert pel papa Gregori XIII) dura 365 dies, 5 hores, 48 minuts i 46 segons, la qual cosa és un càlcul més exacte.

Fins l’any 1582, Etiòpia i Occident van tenir el mateix calendari. La introducció aquest any del calendari gregorià evitava el desfasament d’onze minuts per any, que en aquesta data ja havia acumulat una diferència de deu dies entre el calendari civil i el calendari astronòmic.

Aquests deu dies d’error acumulats durant la vigència del calendari julià van desaparèixer en el moment en què es va adoptar la reforma gregoriana, de manera que al dijous 4 d’octubre de 1582 del calendari julià el va seguir el divendres 15 d’octubre de 1582 del calendari gregorià.

No tots els països van adoptar el calendari gregorià al mateix temps. Per exemple a Rússia, on no es va instaurar fins al dijous 14 de febrer de 1918, al qual va seguir el dimecres 31 de gener. Així que la Revolució Russa d’octubre de 1917 va succeir el novembre de 1917 en els països que ja es regien pel nou calendari.

Encara que a Etiòpia se segueix usant el calendari julià, actualment el calendari gregorià és el que s’usa de forma oficial a tot el món.
Margarita Muñiz Aguilar
(Instituto de Familia y Adopción