Cerca d’orígens

A qui correspon la recerca dels orígens de les persones adoptades? És un procés únicament seu o correspon també als pares adoptius?

El normal és que el cent per cent dels fills adoptats busquin els seus orígens, segons el Dr. David Brodzinsky, autor del llibre Sóc adoptat i investigador reconegut mundialment en temes d’adopció.

No obstant això, aquesta recerca poques vegades produeix les trobades dramàtiques que veiem a la televisió. La recerca, en realitat, es pot fer de moltes maneres i pot donar diversos resultats. Hi ha algunes persones adoptades que tenen una gran necessitat de
conèixer els seus familiars biològics, i moltes d’altres simplement volen respostes
a certes preguntes –o, més que res, necessiten parlar, compartir els seus sentiments i les seves inquietuds per anar construint així la seva particular visió de la seva vida.

Brenda Padilla Ericksen
Institut Família i Adopció

De qui és la cerca?

Abril 2012

La recerca dels orígens forma part d’un procés normal de desenvolupament de la
persona i es considera fins i tot necessari per construir una identitat sana
-és a dir, una visió integral i positiva d’un mateix- que comença molt abans
que un nen pugui ser capaç de fer una recerca real de les persones que ha
deixat enrere. Des de petit, el nen que fa preguntes i comparteix les
seves reflexions, fantasies i sentiments amb els pares va per bon camí. Està
recollint i examinant diverses peces d’un gran puzle per intentar posar ordre i
veure el sentit en tot el que li ha passat fins a aquest moment en la seva
vida. A mesura que va creixent busca no només informació, sinó el gran
retrat que pot recrear a través d’aquesta informació.

D’altra banda, el nen que no pregunta mai i que no mostra cap interès pot
ser causa de preocupació. Se sent lliure per preguntar, comentar, indagar sobre
el seu passat? Té por de fer mal als seus pares? Creu que ha de triar
entre una família i una altra, que només pot reconèixer una de les seves
realitats? És l’adopció un tema tabú en la seva família? Se sent
avergonyit per ser diferent i tenir un origen diferent del de la seva família?

La recerca d’orígens és un fet personal i íntim que correspon principalment
a la persona adoptada. És un dret seu com a ciutadà que està reconegut per
llei a Espanya. No obstant això, els pares adoptius també són molt
importants en aquest procés. Poden donar suport i ajudar moltíssim el seu
fill en l’elaboració de la cerca. En aquest sentit, podríem dir que
comparteixen la recerca, que, de certa manera, pot ser de les dues parts.

A manera de consells

Què poden fer els pares adoptius per donar suport a aquesta recerca tan
natural i normal dels fills?

Primer, poden recollir totes les dades possibles sobre el passat dels seus fills
abans que aquestes dades desapareguin. Han d’incloure-hi els noms dels
familiars biològics si és possible, informació sobre la seva història -sobretot
els motius de la seva separació de la família d’origen-, historial mèdic
(incloent-hi informació sobre el part, dades del naixement i d’altres familiars
si és possible) i també documentació sobre altres famílies o centres en
què han viscut, a més dels esdeveniments importants ocorreguts abans que s’unís
a la seva família actual.

Segon, poden crear a la llar un clima de confiança on es pugui parlar d’absolutament tot amb total normalitat. És potser el millor regal que poden donar als seus fills. Poden donar exemple i obrir el diàleg compartint les seves pròpies preguntes i inquietuds amb els seus fills perquè aquests s’animin a revelar les seves. Un altre factor important en aquest àmbit és acceptar els sentiments d’enuig o de tristesa dels fills, que sorgeixen en comprendre
diferents aspectes de la realitat del seu passat. Així es fomenta encara més la comunicació i si algun dia, quan sigui gran, decideix emprendre una cerca “real” per trobar i fins i tot potser conèixer els seus progenitors o altres familiars biològics, tots estaran més preparats per donar-se suport mutu durant el procés.

Tercer, poden aprofitar aquest clima d’obertura i acceptació per compartir a poc
a poc, segons la maduresa del nen, tot el que se sap sobre el seu passat -fins
a la informació més difícil i complicada. Cal recordar que els fills tenen
dret a saber la veritat i que tota la informació que tenen els pares sobre el
seu passat els pertany a ells.
Quant als temes més difícils d’abordar, es tracta d’anar preparant el
terreny per equipar-los amb els recursos personals que necessitaran per poder
digerir aquests temes. Aquesta tasca pot començar seriosament sobre els 8
anys, quan els nens són més madurs però no han entrat encara a l’adolescència. També
es pot fer amb l’ajuda d’un professional -sobretot en el cas d’haver de compartir informacions més dures, que podrien afectar de forma negativa l’autoimatge
del nen si no es tracten de forma adequada.

I finalment, els pares poden tenir un paper fonamental a l’hora de formar els fills per interpretar tota la informació que van acumulant. Sense l’ajuda dels pares, els nens i els
joves fàcilment arriben a tot tipus de conclusions errònies. Poden decidir
que van ser apartats de la seva família biològica perquè tenien algun dèficit. Els uns fantasien que potser van ser robats i que els seus pares biològics vindran a buscar-los algun dia. D’altres viuen amb un sentiment de culpa per haver fet una cosa dolenta, alguna cosa que no recorden però que va impulsar la seva mare biològica a abandonar-los… Són els pares els que poden compartir perspectives madures per ajudar els fills a elaborar una versiódels fets al més realista, sana i positiva possible.

Per resumir, és normal que els fills adoptius tinguin una intensa curiositat sobre el seu passat que els empenyi a buscar informació sobre els seus orígens i, potser algun dia, alguna cosa més que informació. I mentre aquesta cerca és cosa seva, la poden compartir
amb els seus pares -necessiten compartir-la amb els seus pares. Compartir un fet tan íntim no només no crea problemes en la família, sinó que hi fomenta la confiança, l’amor i la felicitat; enriqueix la relació entre pares i fills alhora que ajuda el fill a créixer sense temors i tabús en un ambient on regna la transparència, l’aprenentatge i el creixement personal.

Brenda Padilla Ericksen
Institut Família i Adopció

Parlant de l’adopció

En un passat no gaire llunyà, les famílies ocultaven el fet que els seus fills havien estat adoptats. De fet, molts se n’assabentaven de manera fortuïta, per exemple, quan morien el pare o la mare. L’impacte que de vegades produïa el descobriment en aquelles circumstàncies era realment traumàtic.

Avui dia, l’adopció està socialment acceptada com una forma més de constituir una família, i sabem que com més còmoda es trobi la família parlant dels orígens dels seus fills i filles i de tot el que va envoltar la seva adopció, més a
gust se sentirà el nen i més integrada tindrà la seva pròpia història.

La qüestió és des d’on parlem: si ho fem des de la ment, des del que és políticament correcte o des del cor. Els resultats no seran els mateixos. Ens hem parat mai a fer aquesta reflexió?

Us recomanem que llegiu aquest article:

Des d’on parlem de l’adopció?
Març 2012

Encara que en un passat recent l’adopció era plena de secrets i mentides i, en canvi, avui dia, està considerada com una manera més de formar una família, l’important és saber des d’on parlem de l’adopció, perquè podem fer-ho des del vessant racional o des del vessant emocional, des de l’empatia o des del dolor, des del reconeixement o des del judici, i això ho percebran els nostres fills.

Per exemple, podem parlar de la seva mare biològica i del seu país de naixement des d’una posició que creiem que és la políticament correcta, de respecte, de reconeixements, etc., però fer-ho només des del vessant racional, des de la ment i no des del cor, des del vessant emocional. Al cor podem tenir sentiments de retret o ressentiment per haver-los, per exemple, maltractat, o per tenir una política demogràfica que discrimina les nenes. Fins i tot podem sentir-nos millors que ells perquè nosaltres mai els haguéssim abandonat. Podem, també, tenir por que algun dia vulguin buscar els seus orígens, conèixer la seva família biològica, el país on van néixer…

Diuen que moltes famílies adoptives estan compostes pels que són, més un altre: el fantasma de la família biològica, especialment de la mare, a qui ni tan sols se sap gairebé com anomenar en moltes famílies adoptives.

Els nens perceben i capten més els sentiments profunds que les paraules superficials, per això si parlem només des de la raó -que ens diu el que hem de dir però no el que sentim-, ho sabran, percebran la nostra dualitat i ells també viuran aquesta dualitat entre el que diuen sentir i el que senten en el més profund del seu ésser. Quan no hi ha unitat interior entre el que diem i el que sentim sorgeixen els conflictes, i els nostres fills viuran aquests conflictes com a propis, perquè ells ens tornen la nostra pròpia imatge.

A la consulta veiem aquesta situació amb freqüència. L’Eleonora hi va per dificultat en l’estructuració del llenguatge. Al cap d’un temps la mare, que veu que evoluciona positivament, pregunta si la nena repeteix moltes vegades que no en sap o que no pot. A la consulta no ho ha fet mai. Es queixa que amb ella ho repeteix contínuament i que no deixa que li ensenyi res. En confirmar que no ho fa amb altres membres de la família, la pregunta és evident: Tu tens por que no pugui? Resposta de la mare: Tinc por que quedi enrere… que no hi arribi… que no aprengui …

La teva por pot ser que no aprengui, que sigui discriminada, que algun dia pregunti per la seva mare “veritable”, que vulgui conèixer la història de per què la van abandonar… Les teves pors seran les seves pors, perquè en el fons ells són nostres miralls. Però també, si ho desitgem, són els nostres mestres perquè ens mostren allò que hem de treballar nosaltres mateixos si volem que les nostres pròpies mancances no es reflecteixin.

És important prendre consciència que els nostres fills no són els únics que porten una motxilla, sinó que cada un de nosaltres tenim també la nostra pròpia motxilla, i que depenent de com en siguem de conscients o inconscients, del que ens haguem treballat a nosaltres mateixos o no, parlarem amb ells d’una manera o d’una altra, no només de l’adopció sinó de qualsevol altre tema relacionat amb la forma de viure la vida, perquè la podem viure des de la por o des de la valentia, des de la tristesa o des l’alegria, des del dolor o des de la superació d’aquest dolor. Això explica per què uns nens, tot i que les seves famílies han parlat des delprincipi amb ells sobre la seva adopció, no acaben d’assumir-la, mentre que d’altres l’han assumit i la viuen com una cosa positiva. Pot estar passant el mateix que amb els gèrmens, que no tenen la capacitat de crear les condicions que necessiten per sobreviure, sinó que han de trobar l’entorn adequat. El simple fet de parlar amb ells sobre l’adopció no és suficient: l’important és des d’on se’n parli.

Hem de crear la nostra pròpia força. Si no ho fem, ells tampoc tenen forces per enfrontar la diferència, el desarrelament, la solitud, la ràbia… i sempre dependran dels altres, de la seva acceptació, de la seva valoració i del seu reconeixement. Si, per exemple, en el nostre fur intern els vivim com a víctimes, per les penalitats que han passat, ells es viuran a si mateixos com a víctimes. Si som capaços de veure’ls com a éssers amb potencial, com llavors que tenen a dins la capacitat de créixer i d’enfrontar i superar els problemes, trobaran dins d’ells mateixos la força per fer-ho. Si nosaltres sentim la llibertat d’expressar els nostres sentiments, ells n’aprendran també. Si nosaltres no hem elaborat els nostres propis dols, difícilment podrem ajudar-los a elaborar els seus. Si nosaltres mateixos hem patit abandonament anímic en les nostres
pròpies famílies d’origen, el seu abandonament ressonarà en nosaltres i, llevat que ens treballem a nosaltres mateixos, difícilment podrem treballar amb ells el seu propi abandonament.

En conclusió, hem de parlar amb els nostres fills sobre el seu “ser adoptiu”, sí, però l’important és des d’on ho fem. Si ho fem des del nostre propi dolor, des de les nostres pròpies mancances, des de la nostra
pròpia motxilla o des del vessant racional, difícilment els podrem ajudar perquè les nostres paraules no arribaran més enllà de les seves orelles. No els arribaran al cor perquè són molt perceptius i copien el que fem o sentim i no el que diem. La clau és parlar des de l’empatia, des d’una valoració del seu ésser més profund i des de la potencialitat i la força que cadascun portem dins nostre mateix, de la qual hem de prendre consciència sabent que la solució no és a fora sinó a dins -tant de nosaltres mateixos com dels nostres fills i filles.


Institut Família i Adopció

info@familiayadopcion.com
www.familiayadopcion.com

Construcció aula necessitats especials

El mes de gener de 2012 van començar les obres de construcció de l’aula per a  nens i nenes amb necessitats especials i per al programa d’atenció a menors desnutrits. Aquesta aula, que es construeix amb l’aportació econòmica d’AFNE, tindrà una superficie de 50m2 i serà un espai diàfan, amb un lavabo. Com podeu veure a les imatges, les obres avancen a bon ritme i està previst que finalitzin durant el mes d’abril i que aleshores es
pugui procedir al seu equipament. Us mantindrem al corrent.

Nova aula
Aula en construcció

Article febrer 2012

Per què no avança a l’escola al mateix ritme que els altres?

Un nen o una nena de sis anys, en un entorn familiar i escolar adequat, té un llenguatge expressiu (paraules que usa habitualment) d’unes 2.600 paraules i un vocabulari receptiu (paraules que entén) d’entre 20.000 i 24.000 paraules.
Un nen adoptat als sis anys, la llengua materna del qual fos diferent, hauria d’aprendre una mitjana de 54 paraules noves cada dia per tal d’igualar les habilitats de comprensió del llenguatge dels seus companys de sis anys. A més, mentre que el nen adoptat s’està posant al dia, els seus amics de sis anys ja han afegit una mitjana de 5.000 paraules al seu vocabulari.

A això se suma el fet que, en haver passat els primers anys de vida en una institució, no ha rebut l’estimulació adequada en els períodes òptims de creixement cerebral, quan les anomenades finestres de l’aprenentatge estaven obertes. Passat aquest moment, l’esforç necessari per a aquest aprenentatge és més elevat.

Esperar que els nens adoptats de més grans assoleixin en un termini d’un a dos anys les competències escolars dels seus companys és poc realista. El que sol passar és que, mentre que els altres alumnes avancen a un ritme determinat, ells van quedant endarrerits a mesura que avancen els cursos.

És el que es coneix com a dèficit cognoscitiu acumulatiu. Sabem com ajudar-los en aquesta situació?

Llegiu l’article elaborat per l’Institut Família i Adopció a:
ARTICLES – Febrer 2012

Bona alimentació

Millorar la nutrició és un dels objectius del projecte materno-infantil de Muketuri. Per tal d’incloure proteïnes d’origen animal a la dieta dels nens, es van adquirir l’any passat quatre vaques i 150 gallines, amb l’ajuda de diversos col·laboradors.
Actualment, els 270 nenes i nenes beuen llet tots els dies i mengen ous dos cops a la setmana. A més, han vist néixer un vedell al que anomenen “Tinish tukur“, que en català seria “Negret”.

 

Ja es pot cobrar la loteria

A partir d’avui podeu cobrar la loteria (reintegrament de 2,40 € per participació) a qualsevol sucursal de Catalunya Caixa. Només cal portar la butlleta.
Entendrem que qui no cobri el reintegrament, cedeix aquest import a AFNE.
Gràcies a tots per la vostra col·laboració en la venda de la loteria.

Nens discapacitats a Muketuri

La Sarai ens ha enviat ara més informació sobre aquests casos perquè tots coneguem millor les activitats de Centre. Es tracta de tres germans, la Workine, de 9 anys, amb paràlisi cerebral severa, la Tigist, de 7 anys, també amb paràlisi però amb més possibilitats de rehabilitació i millora, i l’Abebe, de 3 anys, sord i amb possible autisme.

A Etiòpia, la majoria de nens que neixen amb un problema
semblant o amb alguna malformació no sobreviuen perquè les famílies pensen que
es tracta d’una maledicció o que han estat víctimes d’un “mal d’ull”, de manera
que els amaguen i no reben la cura que caldria.

Aquests tres germans són atesos al centre materno-infantil on
reben alimentació, higiene i l’atenció especial que necessiten, perquè a casa seva les condicions eren molt dolentes. D’ençà que hi assisteixen, ara ja fa més d’un any, han augmentat de pes i tant el seu aspecte com la seva capacitat psicomotriu han experimentat
una millora. Actualment, fan el mateix horari que la resta d’alumnes i ha
calgut habilitar una carreta tirada per un cavall per tal que puguin recórrer
els tres kilòmetres que els separen del Centre.

El mes de setembre de 2011 van visitar Muketuri dos fisioterapeutes
de Cadis que, en conèixer el cas d’aquests germans, van oferir la seva ajuda.
Durant la seva estada al Centre van ensenyar tècniques de massatge a les dones
que en tenen cura i van aconsellar sobre mètodes per millorar-ne el tractament.

Això és un pas endavant important en una societat com l’etíop on encara són estigmatizades malalties com la paràlisi cerebral, doncs des de petits
viuen una experiència diferent a la dels seus pares que veuen que aquests tres
nens són com ells i es mereixen la mateixa atenció que qualsevol altre fill.

Nosaltres estem contents de poder contribuir amb el nostre suport al treball diari de les persones que tenen cura d’aquests nens i a que amb l’ajuda d’uns i altres aquestes passes endavant siguin possibles.

Inici de curs 2011-2012 a Muketuri

El dimecres 14 de setembre de 2011 van començar les classes al centre materno-infantil de Muketuri. Un total de 270 nens i nenes va assistir al seu primer dia de classe, que comença a dos quarts de 9 del matí i finalitza a les 3 de la tarda.

Al Centre hi ha tres cursos; el primer, amb nens de quatre anys d’edat, es divideix en dues classes amb més 60 alumnes en cada una; el segon, amb nens de cinc anys, distribuïts també en dues classes; i finalment el tercer grau amb alumnes de sis anys, en una sola aula.

Segons ens explica Sarai Zavala, coordinadora pedagògica del Centre, hi va haver alguna plorera entre els més petits pel fet d’haver-se de separar dels pares en el seu primer dia d’escola, però tot va anar molt bé. Els nens i les nenes hi van conèixer els seus nous companys i les seves professores els van acollir amb afecte. La novetat més gran va ser el menjar, que els resultava desconegut: per esmorzar, llet amb soja i per dinar, cigrons amb verdures que no havien tastat mai (remolatxa, bledes i pastanagues). A més, per acompanyar el menjar no tenien injera i van menjar amb cullera. Aquests petits, com els altres abans, s’acostumen de pressa a la nova dieta.