Etiòpia, promotora de la integració política a la Banya d’Àfrica

Un dels problemes del debat sobre el desenvolupament polític és que tendim a categoritzar-ho tot en regions, i aquestes, en regions encara més petites, i aleshores fallem en crear connexions entre les crisis polítiques dins d’una regió. Quin impacte regional té que el govern de Sudan del Sud encara no hagi arribat a un tractat de pau amb els grups rebels després de tants intents i expectatives? Què passa pel fet que Somàlia tingui un sistema federal que no reconeix Somaliland com un Estat? Quin efecte té que Eritrea no hagi canviat les condicions internes per evitar l’èxode cap a Europa després d’haver signat un tractat de pau amb Etiòpia o que els hagin aixecat les sancions internacionals?

Djibouti, Eritrea, Etiòpia, Kenya, Somàlia, Sudan, Sud Sudan i Uganda constitueixen la regió anomenada “la Banya d’Àfrica” o bé “l’Àfrica de l’Est”, i els conflictes que hi hagi en un d’aquests països generen un efecte dòmino que només es podrà solucionar si s’aconsegueix una estratègia comuna que consideri les necessitats i les capacitats de cada país. De la mateixa manera que Mary Kaldor va establir que hi ha hagut un canvi en la magnitud i el tipus de conflictes violents al món, tot i la volatilitat de la Banya d’Àfrica, podem dir que la trajectòria de la pau s’està prioritzant més que mai. Per bé que la tendència és una competició per adquirir l’hegemonia política a la zona, la via per assolir-la ja no és l’enfrontament militar, sinó el poder que deriva de controlar les sinergies entre els països per cooperar en favor de la pau a la regió.

La millor manera de veure això és mitjançant la connexió del desenvolupament econòmic i polític, ja que el potencial de pau de la regió no es pot aïllar dels factors que porten a més integració econòmica a la Banya d’Àfrica, com indiquen els experts.

 

Carretera d’Addis Abeba cap a Arba Minch

 

Les teories econòmiques sobre conflicte, promogudes per teòrics com Adam Smith, estableixen que més cooperació econòmica entre països vol dir menys possibilitats que hi hagi conflictes violents perquè els líders nacionals prioritzen els beneficis mutus sobre els guanys absoluts.

A la Banya d’Àfrica, el projecte de la integració econòmica i, per tant, el de l’estabilitat regional està liderat per Etiòpia. La construcció de la presa d’aigua al Nil (70% completada), l’exportació de petroli del Sudan del Sud i no pas de l’Orient Mitjà, la construcció d’un oleducte per exportar gas natural d’Etiòpia al port de Djibouti (en procés de negociació per aprovar un pla de tres anys de construcció) i una autopista per connectar amb el port de Berbera a Somaliland (també en construcció), són noves iniciatives econòmiques que impulsen aquest objectiu de més integració política a la Banya d’Àfrica i reforcen l’hegemonia política d’Etiòpia a la regió.

 

L’objectiu per l’hegemonia regional és inherent a la identitat etíop

Etiòpia té un llegat de líders polítics que han cregut en el potencial d’Etiòpia per establir la seva hegemonia política a la regió de la Banya d’Àfrica, i obrir-se pas entre els països més poderosos del món. Haile Selassie va posicionar Etiòpia a nivell internacional, sent el primer país africà independent a establir lligams amb els països occidentals mitjançant el seu accés a l’ONU, el 1945. Però com expliquen tant el periodista Ryszard Kapuscinski al seu llibre L’Emperador, i Abraham Verghese a la novel·la Hijos del ancho mundo (en anglès, Cutting for Stone), obrir-se a l’exterior té grans implicacions.

Durant el govern de Haile Selassie un seguit de revoltes van ser organitzades per una part de les forces nacionals i estudiants descontents amb la política d’austeritat i negligència, per intentar enderrocar el règim de l’emperador Selassie mentre ell es trobava a l’estranger creant lligams internacionals. Avui, a Abiy Ahmed (el primer ministre d’Etiòpia des del 2018) també l’han acusat de prioritzar el seu paper al terreny internacional criticant-lo per respondre tard als atacs ètnics i religiosos que van tenir lloc a Oromia durant el mes d’octubre d’enguany.

Potser segons on focalitza Abiy  la seva energia, podríem dir que la seva filosofia política de ‘medemer’ s’aplica millor a la seva política d’exterior. Medemer entesa com la sinergia de comunitats superant les seves diferències per cooperar; és la filosofía que substitueix la manca de cohesió social a la regió i és necessària per a l’estabilitat política a la Banya d’Àfrica.

 

El projecte de la liberalització econòmica és instrumental a la integració regional

Emmanuel Yirdaw explica a la revista online Ethiopia Insight que el problema del reconeixement d’identitat no es resoldrà encara que les elits polítiques etíops intentin reformar el país cap a una democràcia liberal. Un dels resultats d’aquesta reforma política ha estat el procés d’ampliació de l’espai polític que ha creat una oportunitat perquè demandes polítiques, fins ara fortament reprimides, puguin ser expressades; i que organitzacions etiquetades de terroristes, com l’Oromo Liberation Front (OLF), puguin qüestionar narratives dominants sense el risc d’anar a la presó o a l’exili.

La introducció de noves llibertats col·lectives i individuals no resoldrà el problema de reconeixement d’identitat. Això és evident si mirem els conflictes polítics que hi ha a les democràcies occidentals. La fragmentació del principal partit polític etíop EPRDF (que ha governat durant vint anys) i la seva evolució en el nou partit nacional ‘Prosperity Party’, es va aprovar el 16 de novembre d‘enguany per trencar amb la cultura d’una política discriminativa envers els grups ètnics minoritaris. Però si l’objectiu és imitar les democràcies d’Europa, podem afirmar que el problema del reconeixement d’identitat persisteix, tot i que agafa diferents formes. Josep Fontana, al seu llibre Democràcia i capitalisme: com va començar aquest engany, parteix de la premissa que les llibertats que gaudim a les societats liberals democràtiques, són façanes de la desigualtat que encara sosté el sistema polític liberal democràtic. Llavors, podem predir fàcilment que a Etiòpia la privatització de l’economia també conduirà cap a l’acumulació de capital en mans de l’elit econòmica que acabarà controlant la política de back stage, entre bambalines, i establirà noves formes de discriminació.

 

Mekele, capital de Tigray

 

Tanmateix, a nivell macro, és evident que la liberalització de l’economia contribueix al projecte de pau regional a través de la interdependència econòmica. Mitjançant la liberalització del mercat, passant d’una economia proteccionista a una economia oberta a l’exterior, Etiòpia s’està convertint en el principal creador de projectes econòmics amb els països veïns i contribuïdor al treball d’estabilitzar el mercat intra-regional.

Els que estudien Europa com a referent del projecte d’integració política han vist que el motiu pel qual la pau a la Banya d’Àfrica ha estat una il·lusió fins ara es deu precisament a la baixa cooperació econòmica entre els països de la Banya d’Àfrica, tot i l’existència d’una organització transnacional com IGAD. Però considerant les aspiracions polítiques d’Etiòpia, podem dir que l’objectiu al darrere d‘aquestes iniciatives econòmiques no és més que el d’establir la seva hegemonia política a la regió.

 

Etiòpia, líder de la Banya d’Àfrica

La interdependència econòmica entre els països veïns és un principi de cooperació que sorgeix de la necessitat de satisfer les noves i imminents necessitats dels ciutadans. Aquesta integració econòmica a la regió és possible gràcies a les pressions exercides per les mobilitzacions revolucionàries. Etiòpia ha vist que pot millorar les condicions de vida dels seus ciutadans mentre explota els seus recursos i la seva capacitat negociadora per adquirir més influència política i econòmica dins la regió de l’Est d’Àfrica, sense recórrer al mercat global i sense dependre d’inversors internacionals, clarament complint els ideals del panafricanisme.

El 7 de novembre d’enguany, Eritrea va organitzar la primera reunió de la Comissió Econòmica per Àfrica (ECA) per promocionar la integració econòmica com l’eina per millorar les capacitats econòmiques del països africans; el 30 d’octubre, Etiòpia va anunciar que exportaria petroli de Sud Sudan en lloc de l’Orient Mitjà per poder reduir els costos d‘importació entre el 15%-20% i sobretot augmentar el valor del mercat dins l’Àfrica de l’Est; i el 16 de novembre d’aquest mateix any, Etiòpia va establir un acord amb Djibouti per construir un oleoducte per transportar gas natural des d’Etiòpia cap al port de Djibouti. Però el gran projecte d’integració regional a través de l’economia és la construcció de la presa d’aigua al riu Nil (iniciat al 2011), un projecte d’orgull nacional que té com a objectiu millorar la taxa de pobresa del país distribuint i exportant l’energia elèctrica residual als països de la regió. Les últimes retòriques entre Egipte, Sudan i Etiòpia en les negociacions sobre la construcció d’aquesta presa d’aigua han demostrat que el procés de la integració econòmica també pot generar conflictes tot i que, a llarg termini, l’efecte positiu de la interdependència entre els participants és més significant.

He esmentat totes aquestes iniciatives econòmiques perquè demostren el creixent compromís dels països de l’Est d’Àfrica per treballar per la integració econòmica i, a la llarga, per la integració política a la regió com el vector per la pau. Etiòpia té avantatge en la carrera per l’hegemonia política perquè, mitjançant aquests lligams econòmics i el seu paper de negociador, demostrat també en la transició política a Sudan, està augmentant la seva influència, per exemple, recuperant el seu accés als ports del mar Roig de la Banya d’Àfrica.

 

Ennatu Domingo Soler