Doble identitat: el nexe entre la immigració i l’adopció

Ara fa mesos que espero amb expectació cada entrada de la Bezawerk Oliver al blog d’AFNE on analitza corrents feministes, desenvolupament polític i social d’Etiòpia en positiu. De tots els seus textos el que m’ha cridat més l’atenció ha estat Immigració: l’enderrocament dels murs físics i mentals, publicat el maig del 2019. No pas per la descripció de l’excel·lent paper d’Etiòpia en política d’immigració, ni pel tastet de filosofia sobre la pertanyença cultural més que territorial, sinó pel fantàstic intent d’associar la comunitat adoptada etíop amb la immigrant remarcant el tema del racisme en una sola frase.

I ho fa d’aquesta manera: (els adoptats) “ens entristim amb cada desgràcia i celebrem qualsevol victòria d’Etiòpia. No obstant això, a molts només ens recorda d’on venim el color de la nostra pell i la mirada externa que ens percep com a immigrants”.

 

Sobrevolant Etiòpia

 

Just en el mateix moment que es va publicar aquest article, vaig presentar un treball a la Universitat de Kent sobre aquest mateix nexe que la Bezawerk identifica efímerament. El treball el vaig titular Teoritzant l’evolució de la població etíop a Catalunya: el paper dels adoptats en la formació de xarxes d’immigrants etíops. Una gran part de la recerca sobre la immigració s’ha centrat a esbrinar els motius que porten les persones a emigrar a un destí determinat, però posa poca atenció en el benefici d’aquestes xarxes per a la comunitat local, i molt menys per a l’adoptada.

L’estat de Washington té la població etíop més nombrosa fora d’Etiòpia, i evidentment dels Estats Units. A Europa, els països que tenen més població etíop són Alemanya i Holanda. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, el 2018 hi havia 1.163 persones adoptades d’Etiòpia vivint a Catalunya; i només 107 persones adultes registrades com a població estangera (IDESCAT 2019).

Catalunya és una zona de pas perquè no té una xarxa forta d’immigrants etíops. Les xarxes d’immigrants tenen la funció de crear llocs de treball per als nouvinguts o servir com a lligam amb la comunitat local. Però el més interessant és que també són un mitjà per mantenir la doble identitat. Jo crec que d’aquest nexe entre els adoptats i la comunitat d’immigrants etíops no se’n parla prou. El fet és que independentment de com arribem a Barcelona, el que ens uneix és el nostre origen i el nostre punt de destí, i la necessitat de mantenir la nostra doble identitat: l’etíop i la catalana (l’ordre a gust de cadascú).

 

Llac Chamo, a Etiòpia

 

En l’assaig del 2015 titulat ‘Tenen la nostra cultura’: Negociant migració a Bèlgica, adopcions etíops transnacionals, la seva autora, Katrien De Graeve, també argumenta que entendre aquest lligam aixeca l’estigma social sobre l’immigrant i situa els adoptats en un discurs més sincer sobre què significa ser un ciutadà educat entre dues cultures i què representa navegar per un sistema que és racialment i culturalment homogeni.

Abans d’escriure el meu treball vaig assistir a classes sobre diferents teories d’immigració. Coincidint que a l’aula hi havia alumnes de tots els continents i tenint en compte que cada país té les seves pròpies lleis d’immigració, a cada alumne se’ns demanava fer una aportació al debat de la classe. A mi, pel meu color de pell, se’m va demanar que donés un exemple d’Àfrica, igual que als meus companys i companyes d’origen africà. Jo contestava dient que era de Barcelona i que respondria quan fos el torn dels exemples europeus. Vaig sentir vergonya. Em van fer veure la poca passió que he mostrat en entendre millor la política del meu país d’origen en un tema que m’afecta directament. Tant la comunitat adoptada com la immigrant semblem forçats a renunciar a la nostra cultura d’origen a canvi d’una integració pura i immediata. Per als immigrants, l’assimilació cultural és un procés lent. En canvi, per a nosaltres els adoptats, és un procés vertiginosament ràpid perquè no ens podem beneficiar d’una xarxa social que promou i manté la cultura i la llengua viva.

Un amic em va explicar que un vespre, quan tornava de llençar les escombraries a Barcelona, un policia el va parar, li va preguntar què feia tan tard al carrer i li va demanar el DNI. No van parar-lo perquè hagués tirat el vidre al contenidor del plàstic; el van parar clarament pel seu color de pell i perquè podia ser un immigrant africà sense papers.

Nois adoptats com el meu amic (curiosament els passa més als nois que a les noies), tornen a passar un segon test d’integració social just a l’entrar a la seva etapa jove. Jo utilitzo aquest exemple com a cas extrem on la identitat catalana s’utilitza (des del punt de vista de l’agredit) com una capa que pot amagar la identitat que està causant problemes, però que clarament falla en el seu propòsit.

Els joves adoptats hem començat a veure que, sense entendre i acceptar el valor de la nostra doble identitat, els actes racistes alimentaran la ràbia. Volem estar orgullosos de ser etíops i catalans a parts iguals. El color de la nostra pell és la imatge del nostre passat però també del nostre present: mai deixarem de ser africans per més europeus que siguem.

L’article de la Bezawerk em va cridar l’atenció per la connotació negativa que existeix encara quan s’intenta apropar l’adopció i la immigració en un mateix debat. Com que a Catalunya els adoptats superem en nombre (i de llarg) la comunitat d’immigrants del nostre país d’origen, el debat en positiu és encara més necessari. Perquè nosaltres som els ‘pioners’. Nosaltres som la base de la xarxa d’etíops a Catalunya. Som un cas d’estudi bastant excepcional.