Quinze anys després de l’inici de les adopcions internacionals a Espanya, molts nens i nenes estan arribant a l’adolescència i a la joventut i comencen a preguntar pel seu país i la seva cultura d’origen. És important que aquesta recerca no es faci de qualsevol manera, sinó mitjançant una preparació prèvia. Quina serà la seva reacció davant una realitat que els és aliena? Com viuran el fet que, potser, no se sentin ni d’aquí ni d’allà? Com a famílies adoptives ens hem de plantejar aquestes qüestions i preparar-nos també si volem acompanyar-los en aquest procés d’una manera adequada.
Asha Miró ho expressa molt clarament en el seu llibre La filla del Ganges, on narra les experiències que va viure en el seu viatge de retorn a l’Índia, país on va néixer: “Veig infinitat d’ulls que es claven en mi… A Barcelona sóc diferent pel color de la pell, pels cabells, per les faccions… Aquí em miren perplexos… No acabo d’encaixar… Els teus trets s’han occidentalitzat… No camines com una dona índia, no mires com una dona índia, no gesticules ni et mous com una dona índia… No esperava aquesta resposta en absolut… Suposo que sóc jo mateixa qui ha d’anar trobant el seu lloc i potser admetre que no sóc de cap lloc i sí una mica de tot arreu… “.
A la recerca de les arrels culturals
Juliol 2012
No sempre hi ha unanimitat entre les famílies adoptives sobre la necessitat o no de mantenir vives les arrels culturals dels seus fills. Els nens han d’aprendre amhàric o mandarí? És important que mengin plats típics dels seus països d’origen i aprenguin la seva història? O és millor que el nen s’oblidi del passat per integrar-se plenament en el present i sentir-cent per cent d’aquí?
A Espanya, atès que és un fenomen recent, no tenim suficients mostres d’adults adoptats per conèixer les seves experiències, per això és important mirar cap a altres països amb més anys d’experiència en adopció internacional, on molts nens adoptats de països en vies de desenvolupament són ara adults. Avui ens expliquen les seves experiències per ajudar-nos a conèixer per què i com necessiten comprendre els seus orígens culturals.
Hannah Wozene Kvam va néixer a Etiòpia, però va créixer a Noruega amb la seva família adoptiva. El 2001 el seu relat personal va ser publicat en un llibre titulat Negre sobre blanc“, juntament amb les experiències d’altres 13 persones de color com ella, que havien crescut en aquest país nòrdic.
Escoltem les seves paraules: “Molts creuen que per ser acceptat en una societat és suficient estar integrat culturalment i lingüísticament. Això és erroni. Durant 19 anys de la meva vida he estat tan noruega que he oblidat el que és meu per satisfer els altres. Durant 19 anys he viscut en una societat blanca i homogènia com la dolça Hoa Hottentot (el seu nom noruec)… Durant els últims nou anys he descobert qui sóc en realitat: una dona etíop-noruega orgullosa, amb dret a definir-me a mi mateixa. Hannah “la negra” està morta i enterrada per sempre.”
La història de Hannah és semblant a la de moltes persones de color, adultes, que van ser adoptades fa dècades per famílies en diversos països d’Occident -EUA, Anglaterra, Holanda, França i d’altres- i que han crescut com a membres de races minoritàries en seu país. A casa nostra, on els primers fills del boom de l’adopció internacional estan arribant a l’adolescència, aquestes històries prenen especial rellevància.
Com a nena, Hannah vivia en una bombolla dins la seva família noruega, envoltada pels seus amics de la infància. Com a adulta, va descobrir un món negre dins del seu propi país. “Vaig conèixer persones amb una història semblant a la meva i vaig poder parlar de les meves experiències en veu alta sense que ningú m’acusés de ser massa sensible.” Va decidir viatjar al seu país natal per trobar-se amb les seves arrels i la van impactar no només la cultura i els monuments històrics, sinó també el fet d’entrar en una església i veure àngels negres: “Vaig plorar. Eren tan increïblement bells… Pot semblar una banalitat, però va ser bo veure que els àngels eren negres”.
Aquest viatge a Etiòpia va ajudar Hannah a consolidar el que els experts anomenen la identitat ètnica, que és la seva manera d’interpretar i veure’s com una persona de color en la seva societat.
L’antropòleg noruec Anund Brottveit ha estudiat els joves i adults nascuts en altres països i criats a Noruega, i identifica tres identitats ètniques diferents: uniètnica, doble ètnica i cosmopolita. Segons Brottveit, cada identitat pot ser el que els experts anomenen segura o insegura. Traslladant els seus resultats als nostres fills, les tres identitats es podrien concebre així:
Identitat uniètnica
– Segura: “Sóc d’aquí i m’agrada.”
– Insegura: “Sóc d’aquí però em sento incòmode perquè semblo diferent i la gent sempre m’està preguntant/fent comentaris.”
Identitat doble ètnica
– Segura: “Sóc tant d’allà com d’aquí i estic orgullós dels meus dos orígens.”
– Insegura: “Odio aquest país i vull saber-ho tot del meu país d’origen. És allí on pertanyo.”
Identitat cosmopolita
– Segura: “Sóc ciutadà del món – i m’agrada.”
– Insegura: “D’on sóc? No pertanyo ni aquí ni allà. Estic perdut. ”
Com a bon antropòleg, Brottveit no destaca una classe d’identitat millor que una altra. No obstant això, des de la psicologia sí que podem trobar proves de la importància que té per als nostres fills desenvolupar una identitat que inclogui totes les seves arrels sense excloure’n cap, sobretot les que vénen del seu país d’origen. És a dir, els convé desenvolupar com a mínim una identitat doble ètnica (segura, esclar), però encara millor és que se sentin ciutadans no només del seu país i del seu país d’origen sinó també del món.
“I tu, d’on ets?” és una pregunta que els nostres fills escoltaran la resta de la seva vida. Poder parlar amb autoritat sobre els seus orígens els atorgarà una sensació de control i de poder sobre les seves vides: “Sé qui sóc i d’on vinc… I jo sé millor que tu el que significa ser d’Etiòpia o de la Xina o de Colòmbia.”
Per fomentar una identitat ètnica sana en els nostres fills es necessita molt més que classes d’idiomes, festes tradicionals o decoracions “ètniques” a casa. Necessiten saber el que significa ser d’on són. Això és el que buscava Hannah quan va anar a Etiòpia. I és el que busquen molts quan visiten els seus països d’origen. Busquen models -com Hannah buscava els àngels a l’església- de persones com ells, que comparteixin la seva pell, els seus ulls, el seu cabell. Busquen coneixements, costums, cuina, música, història. Volen i necessiten donar vida al seu passat per saber qui són avui, potser per poder dir als altres, sense inconvenients, qui són.
Com a pares, el millor que podem fer per donar suport als nostres fills és informar-nos tant com sigui possible sobre les necessitats dels nostres fills de conèixer els seus orígens, siguin biològics o culturals. Un cop més, recomano el llibre de Jaume Ledesma Mediación familiar en búsqueda de orígenes.
Fonts:
– Brottveit Anund. I didn’t Want to Look Different – Identity Development, External Categorisation and Ethnic Identity of Adoptees from Columbia and Korea. Oslo: Diaconia College Center, 1999.
– Gullestad Marianne. Fighting for a sustainable self-image, The Role of Descent in Individualized Identification. 2003.
– Jane Jeong Trenka, Julia Chinyere Oparah i Sun Yung Shin. Outsiders Within – Writings on Transracial Adoptions. Southend Press, Cambridge Massachusets. 2006.
Brenda Padilla
Institut Família i Adopció